13.01.2022 - 21:50
|
Actualització: 13.01.2022 - 22:38
Ho deia el poeta Miquel Àngel Llauger, guanyador del premi Ausiàs March: “Estic molt content que un llibre escrit a Mallorca hagi guanyat un premi literari que s’atorga al País Valencià i que el llibre es publiqui a Barcelona. El triangle és complet.” Ho ha dit en el context dels premis literaris de Gandia, organitzats per l’ajuntament d’aquella ciutat, que atorga cada any el premi Joanot Martorell de narrativa i el premi Ausiàs March de poesia i que publica Edicions 62. Enguany, Llauger l’ha guanyat amb el poemari Llum de cançó i Vicent Flor ha guanyat el Joanot Martorell per la novel·la El carrer de baix.
Una novel·la crítica, dura i situada a la vall de Gallinera
El carrer de baix és la primera novel·la escrita per Vicent Flor (València, 1971). Aquest doctor en sociologia, llicenciat en ciències polítiques i en antropologia, director de la Institució Alfons el Magnànim, va triar la ficció per tractar d’un tema que l’interessa i el preocupa molt, com a sociòleg i en l’àmbit personal: els fills d’acollida o, més àmpliament, els nens tutelats. “Com a sociòleg, tinc l’obligació de donar veu a qui no en té. Volia donar veu als xiquets tutelats, que viuen amb famílies d’acollida o en centres, dits també reformatoris. Són infants i joves que sovint han estat víctimes d’abandonaments, abusos, maltractament, que sovint són conflictius, que són rebutjats i incompresos, difícils. Es destinen molt pocs recursos públics a ajudar-los i sovint cauen en la drogodependència i poden acabar morts o a la presó.”
I afegeix: “Per tractar d’aquest fet tan dur vaig pensar que podria emprar la literatura. La ficció em permetia de construir un personatge, en Diogo, un xiquet que és un arquetip de molts xiquets tutelats que conec.” Vicent Flor explica que coneix bé la qüestió dels xiquets tutelats, perquè ell i la seva parella són pares d’acollida. I que la novel·la, sense ser un pamflet, sí que és un instrument de denúncia de la situació d’aquests xiquets, que és prou desconeguda. “És un tema que apareix molt poc als mitjans i sovint si hi apareix va lligat a la delinqüència. Aquests xiquets no disposen de mecanismes públics per a ajudar-los ni tampoc s’hi aboquen recursos. Per exemple, per a conductes addictives, al País Valencià només hi ha l’àmbit del voluntariat. I cal ajudar-los perquè són xiquets ferits, amb problemes d’autoestima, d’adaptació social. Generen rebuig, fan nosa. La ficció m’ha permès de construir una història a còpia de pedaços. Em permetia d’imaginar i posar-me en la pell del Diogo i de més companys en la mateixa situació. A més, la ficció pot fer arribar aquest tema al lector d’una manera més efectiva, amb més potència.”
Però Vicent Flor també explica que és un fet social tan dur, el dels infants tutelats, que va crear una segona trama de ficció, per alleugerir la duresa i la tristesa de la història del Diogo: “El narrador és el pare d’acollida, que és editor. La segona trama tracta de la història d’aquest narrador que es refugia a la Vall de Gallinera, un territori molt bonic, rural, molt a prop de Gandia. Allà coneixerà i construirà una amistat amb la Sara, que és psicòloga que conrea bancals, i el Joan, un professor d’institut.”
“De fet –continua Flor–, la novel·la tracta de més temes. Perquè la Vall de Gallinera, que va ser repoblada per mallorquins a principi de segle XX, amb els anys s’ha anat despoblant. El llibre també parla d’aquest despoblament del món rural. Penseu que la Vall de Gallinera la conformen vuit pobles. El 1900 tenia dos mil habitants i avui amb prou feines arriben a cinc-cents, un 20% dels quals han vingut de fora. I els bancals van quedant erms. La paraula ‘erm’ es repeteix molt en la novel·la.”
Poemes esparsos i poemes del cicle artúric
El llibre de poemes de Miquel Àngel Llauger (Palma, 1963), Llum de cançó, té dues parts. De fet, són dos llibrets aplegats en un mateix volum. La primera part conté poemes lírics ordenats alfabèticament, ordre que ja indica que és una miscel·lània, on hi ha poemes nadalencs, poemes que neixen d’una cita o d’una traducció feta per ell… I funcionen com si fossin cançons. Tal com diu l’editor Jordi Cornudella, “Llauger té una gran capacitat d’expressió lírica, de claredat molt notable i amb coses per dir”.
La segona part és molt diferent. Hi trobem poemes narratius, fet que no és nou, però que no és habitual. Tots els poemes es vinculen amb el cicle artúric. El primer remet a un dels episodis foscs encapçalats pel rei Artús, només narrat per Thomas Malory, que explica que Artús va fer matar totes les criatures nascudes el primer de maig. D’aquí sorgeixen tot de poemes que es relacionen amb uns altres que tenen per protagonistes alguns d’aquests nens morts, aquests innocents.
Centenaris i commemoracions que han de nuar amb més força la xarxa cultural de Països Catalans
En la presentació a la premsa dels llibres premiats s’ha recordat també que enguany hi ha centenaris i commemoracions importants, de grans autors dels Països Catalans, com ara el de Joan Fuster, el de Gabriel Ferrater, el de Costa i Llobera i els vint-i-cinc anys de la mort de Blai Bonet. Editors i autors han coincidit que aquestes commemoracions han d’ajudar a nuar amb més força la xarxa cultural dels Països Catalans, perquè si algú ha fet possible la unitat cultural han estat creadors com ells i projectes com els Premis Literaris Ciutat de Gandia.
