Premi Nobel: com Dmitri Muratov va crear el diari més valent de Rússia

El 1993, el president de la Unió Soviètica, Mikhaïl Gorbatxov, va fer servir part dels diners del seu premi Nobel de la pau per ajudar a crear el diari Nóvaia Gazeta, tot comprant-los els primers ordinadors.

Gairebé trenta anys després, el diari compta d’ençà d’ahir amb un altre premi Nobel de la pau. Dmitri Muratov, redactor en cap de Nóvaia Gazeta, ha rebut el premi juntament amb la periodista filipina Maria Ressa, “pels seus esforços per a salvaguardar la llibertat d’expressió, que és una condició prèvia per a la democràcia i la pau duradora”.

El premi és una mostra de suport sorprenent i benvinguda a la premsa independent russa, que ha estat sota pressió constant durant els vint-i-un anys de govern de Vladimir Putin.

Gràcies a les reformes polítiques de la perestroika de Gorbatxov i a la llibertat de premsa dels anys vuitanta, els periodistes d’investigació es van convertir en herois nacionals en l’extinta Unió Soviètica. Van revelar els crims del règim en el passat, cercant-los en els arxius acabats d’obrir, i van descobrir la corrupció dels buròcrates que abusaven del poder per enriquir-se.

En aquest context, la carrera de Muratov es va disparar. El 1987, va deixar la seva ciutat natal per incorporar-se a Komsomólskaia Pravda, a Moscou. Aquest periòdic, propietat de les joventuts comunistes, va adoptar una postura crítica cap al règim soviètic en els seus darrers anys, i va ser considerat una de les veus principals de la perestroika.

El Komsomólskaia Pravda va ser un dels diaris que es va oposar al cop militar del 1991, que volia enderrocar Gorbatxov. Aquell cop d’agost va marcar la fi de la Unió Soviètica, que es va ensorrar el desembre del mateix any, i va donar pas a una nova era per a la premsa.

El 1992, Muratov va deixar el Komsomólskaia Pravda per una disputa sobre el futur del diari. Era un dels que el defensava com un mitjà d’investigació, mentre que el seu competidor, Valery Sungorkin, pretenia convertir-lo en un tabloide per guanyar diners. La visió sensacionalista va tenir èxit. I Muratov i un equip de col·legues se’n van anar i van començar a publicar el Nou Diari (Ezhednevnaia Nóvaia Gazeta), que informava sobre política, corrupció i crims de guerra a Txetxènia. El 1995, Muratov va ser nomenat redactor en cap i el diari va rebre el nom actual: Nóvaia Gazeta.

En una entrevista per al meu pròxim llibre, Muratov em va explicar que l’equip de redacció tot just aconseguia d’arribar a final de mes a la dècada dels noranta. No hi havia diners per a pagar els sous, i tot allò que els cooperativistes rebien fora de les seves obligacions al diari, ho reinvertien a la capçalera.

Als dos mil, Gorbatxov i Aleksandr Lébedev, el banquer i empresari rus que va comprar el diari londinenc Evening Standard el 2009, van aportar una ajuda financera vital. Tots dos van donar suport als desitjos de Muratov de mantenir el lideratge de Nóvaia Gazeta com a mitjà d’investigació.

També es van convertir en amics de Muratov, compartint la felicitat en els moments d’èxit i el dolor per les pèrdues del diari. Nóvaia Gazeta ha estat qualificat sovint com el diari més valent de Rússia, i té una de les taxes més altes de periodistes assassinats entre els mitjans de comunicació russos. Entre el 2000 i el 2021, sis dels periodistes de Nóvaia Gazeta van ser assassinats mentre treballaven, entre els quals Anna Politkóvskaia, el 7 d’octubre de 2006, gairebé quinze anys abans que Muratov no rebés el Nobel.

El 2009, després de l’assassinat d’un advocat i un periodista que treballaven per a Nóvaia Gazeta per part d’activistes d’extrema dreta, Muratov va crear un protocol de seguretat per a protegir els periodistes que feien investigacions perilloses. A mesura que el règim rus es tornava més autoritari, era més perillós d’informar sobre la corrupció, les violacions dels drets humans i els assassinats dels crítics de Putin.

No obstant això, els reporters de Nóvaia van revelar l’abast de la implicació de l’estat en l’assassinat de Borís Nemtsov el febrer del 2015. Nemtsov, el crític més acèrrim de Putin en aquell moment, va ser assassinat a trets davant el Kremlin i ningú d’alt rang no va ser declarat culpable d’haver col·laborat en el crim.

Elena Milashina, la principal reportera de Nóvaia sobre Txetxènia, també ha documentat els crims de persones LGBT i ha informat sobre els assassinats a sang freda dels opositors del dirigent txetxè Ramzan Kadírov. La periodista s’ha enfrontat a agressions físiques i amenaces de mort.

Un futur més brillant?

Muratov és un personatge únic. Mai no té por de parlar i defensar els periodistes i les veus dissidents, tot i saber que ell i el seu equip editorial poden ser atacats. És el dirigent d’una xarxa de mitjans de comunicació que ajuda els periodistes russos en regions perilloses a continuar la feina sota la seva protecció simbòlica.

Sens dubte, s’ha guanyat centenars d’enemics poderosos que estarien encantats de desfer-se’n, però, alhora, ha fet milers d’amics en tots els sectors de la societat russa, inclosos els polítics d’alt nivell, els agents de la llei i els rics. Les seves amistats amb els agents del poder l’ajuden a navegar per les aigües tèrboles de la política russa sense pèrdues de reputació gaire grans. Això ha irritat els membres més durs de l’oposició russa i alguns observadors occidentals, que pensen que ha venut la seva ànima al Kremlin.

Aquest retrat de Muratov no capta totalment l’abast del seu paper crucial en els mitjans de comunicació russos. Muratov fa servir la influència i connexions no per enriquir-se, sinó per sostenir el darrer refugi del periodisme d’investigació a Rússia. I ara, el premi Nobel farà que Muratov sigui més influent a escala nacional, però també li crearà més enemics entre l’elit, que podrà al·legar que ha traït Rússia per obtenir finançament i premis estrangers. Però, simbòlicament, aquest premi donarà poder a tots els periodistes d’investigació russos que lluiten per la seva vida i professió enmig d’atacs sense precedents per part de l’estat.