14.11.2019 - 21:50
El llistó és molt amunt d’ençà que l’any passat se’l va endur la gran esperança blanca de la lletraferidura catalana. Però no només de guardonats viu el premi Documenta. Una de les gràcies de fer de membre d’aquest jurat literari, que és dels nets (ho dic perquè els que són una operació comercial camuflada com a mínim et deuen dispensar de llegir-te els originals, oi? Vull dir que si ja t’han avisat que ha de guanyar l’Amela o el Cercas de torn, doncs ja no perds el temps llegint res, m’imagino), una de les gràcies, deia, és que et posa en contacte amb un sector productiu de llengua minoritari però significatiu; em refereixo a l’escriptura amb voluntat d’estil per part de nois i noies inèdits. Perquè quan parlem de llengua sempre arriba un moment que surt el tema dels joves, i llavors comença l’allau de llocs comuns; el primer dels quals és referir-se a una franja d’edat sense saber ben bé quina és. En el camp de la literatura, per exemple, pots ser una jove promesa fins als quaranta, o més i tot, mentre que en el futbol a partir dels vint ja ho deixes de ser i pots començar a superpoblar el planeta (us heu fixat que aviat que comencen a engendrar la majoria de futbolistes? Deu ser el gremi de paternitat més precoç. Les noies no ho sé perquè encara ens n’expliquen poques tafaneries, però ara que les comencen a promoure suposo que deurem poder fer odioses comparacions).
En qualsevol cas, al Documenta t’hi pots presentar fins als trenta-cinc anys. No diu enlloc a partir de quants, però. Enguany, per exemple, en tenim un de divuit, i no és el rècord. L’any passat va concursar una xicona de disset anys: tota una Ansu Fata de la lit cat. Sigui com vulgui, el que fa privilegiada aquesta condició (la de membre, no la de participant) és tenir accés a la relació dels aspirants a escriptor amb la seva matèria de treball, que també és la meva, que se suposa que ha de ser més intensa que la de la resta de mortals. Una relació força incontaminada, encara. Un tresor per a l’observador atent.
D’entrada, una bona notícia: continua essent nombrós el percentatge de tacafulls a qui agrada escriure encara que deunostrosenyor els hagi negat tota aptitud. Xiquets i xiquetes que escriuen igual que jo piloto un avió: sense saber per a què serveixen tots aquests comandaments (ordre de la frase, ús d’adverbis i complements, ritme…), sense tenir ni idea de com s’engega i encara menys de què cal fer per enlairar-lo (inventiva, capacitat expressiva, recursos metaliteraris, referències…). I tanmateix, lluny d’avergonyir-se’n, es presenten al premi (suposo que) il·lusionats, la qual cosa confirma que la causa de tan poca traça és, senzillament, la falta de lectures. Per poc que hagis llegit una mica (suggeriment: els guanyadors dels últims deu documentes) de seguida et fas una idea més o menys aproximada de l’altura del llistó. Llavors, com és que tot plegat és bona notícia? Doncs perquè demostra que malgrat tot, malgrat els índexs de lectura sota mínims, malgrat la cretinització creixent causada per les xarxes, malgrat la desalfabetització general, l’ofici d’escriptor continua tenint prestigi. Per més que molts que passin per tals s’esforcin a desmentir-ho.
Filològicament parlant, no cal dir que aquests solen ser els més permeables a les modes del moment. Com menys sòlida és la formació personal (és a dir, com menys has llegit en ta vida) més fàcilment et deixes penetrar pels calcs, perquè tens menys defenses. Més ‘ja posats’, ‘ens demanem unes birres’ o ‘en breu’ se t’hi esquitllen. I, simptomàticament, més mots catalanescos a deshora hi apareixen: quelcoms extraviats, plegats intrusius, mai no grinyolosos… Ara, també és ver que la (bona) literatura et dóna instruments, però no t’immunitza. A mesura que la qualitat dels originals va pujant, que l’interès de la història va augmentant i que la veu es va fent més personal, el nombre de patinades per foli quadrat afluixa, però no arriba a desaparèixer mai. A tall d’exemple, dues metamorfosis lèxiques que no falten a cap ni un dels originals d’enguany: una, la suplantació del verb sentir per escoltar, que ja és definitiva, absoluta. Mireu quin exemple més bell: ‘Es distancia d’ella mateixa, s’enfonsa tan endins que si crida no s’arribaria a escoltar.’ Si aquesta frase us ha provocat una esgarrifança de disgust, sapigueu que esteu en perill d’extinció. Sou uns fòssils. I dues: l’última troballa del burocratès, l’absurda locució mai abans, és la reina de la festa. Amb prou feines té un parell o tres d’anys de vida però els cadells de la narrativa catalana ja l’han incorporada amb tota naturalitat: ‘Mai abans havia estat en un lloc com aquest’ o ‘Segur que aquesta nit follaran com mai abans’ (el verb follar, per cert, per més que ara sigui normatiu en l’accepció sexual, és la prova que les espècies invasores són com el silur de l’Ebre: ho arrasen tot. De les dotzenes d’escenes de llit que s’apleguen als originals ha desaparegut qualsevol rastre de sinonímia. Ni cardmentes, ni boixamentes, ni tiramentes, ni clavamentes: la follamenta s’ha fet exclusiva. A la salut de la diversitat del planeta. Ai, i ja que parlem d’això, menció especial per al pròxim calc que puja amb força: empotrar. No digueu que no esteu avisats).
He començat per baix per poder acabar a dalt de tot. I a dalt de tot el que hi ha és el talent, que es detecta amb idèntica facilitat. Perquè el talent, la capacitat creativa, la desimboltura expressiva, acaba emergint per fer-nos xalar amb la potència de la història narrada i el plaer de la paraula emprada. Tal com va ocórrer l’any passat, i els anteriors (també us ho vaig dir en aquell article: feu un cop d’ull a la llista de guardonats, és impressionant). I tal com passarà enguany, ja hi podeu pujar de peus. D’aquí a deu dies ho comprovarem.
[*L’altra gràcia (o valor afegit, com us agrada dir-ne ara) és el dinar de deliberació. Però de les coses que s’hi diuen, i que s’hi fan, només se’n pot parlar en horari restringit. Només us diré que no el canvio ni per un sac de Planetes.]
