Preguntes primàries

La crítica més contundent i argumentada al fenomen primàries, vaig llegir-la de Germà Bel. El professor, crec que amb força raó, estirava el següent fil argumental: i si no són una patètica fugida endavant, això de les primàries? No s’havia de desplegar la República? Què fem perdent el temps amb la llei de barris, ara? Ens explicarem: fa dos anys es va haver de triar si fer el referèndum o no. El professor Germà Bel va ser dels qui honestament va pujar al carro tard i sense ganes. Va pujar-hi per no posar bastons a les rodes i per responsabilitat. Però ell sempre deia que, si guanyes un referèndum, has de ser capaç de fer-lo complir. Podrem controlar les fronteres, si guanya el sí? I els aeroports? Qui manarà l’endemà? Un referèndum no deixava marge d’error. Si el guanyaves, et tocava d’acomplir-lo, i ell dubtava que poguéssim fer-ho. Efectivament, va arribar el dia del referèndum i els independentistes el van guanyar. Com avisava ell (i més!),no el van poder fer complir. Les fronteres no eren controlades. L’aeroport, tampoc. I Bel es troba ara que, tot i la promesa fallida, grans defensors del referèndum decideixen de fer… primàries als ajuntaments! És a dir, falta desplegar la República i ens posem a parlar de la llei de barris. O de com superar les llistes tancades. No són una fugida endavant en tota regla, això de les primàries? Aquesta és la primera pregunta que em faig. I que personalitzo: estimadíssim Jordi Graupera, per coherència, ara no hauríem de fer de maquis tu i jo? No volíem referèndum? Doncs a defensar-ne els resultats. Què hi fem, encara, aquí? No seria molt més coherent, divertit i pràctic de fer cas de Jordi Cuixart i de la seva potentíssim crida a la desobediència civil? No en faríem més via? Primàries, ara?

La segona és si comparteixo la diagnosi dels fets d’octubre amb els promotors de les primàries. Si ho he entès bé, la seva tesi és que la generació actual de dirigents catalans va perdre una oportunitat d’or l’octubre del 2017. I que per raons diverses (sobretot la cultura egoista dels partits) no podem esperar-ne res de bo, d’ells. En canvi, amb uns altres ja tindríem República. De fet, els polítics de la presó i de l’exili no ens representen. Més aviat es representen. Per tant, ara hem d’esperar fins que la nova generació de polítics, la generació primàries, no entri als ressorts del poder, de primer, i acabi manant, després. Jo em demano de quants anys parlem. Deu anys, anant bé? Jo estic personalment disposat a esperar tant que algú compleixi una promesa electoral? Ara sí! La resposta, per a mi, és que no. Jo ja vaig dir un dia que nosaltres també en som responsables, dels fets d’octubre. No tot va passar perquè els polítics haguessin frenat, aquell mes. Nosaltres també ens vam deixar frenar. Oh, que van enviar la gent a casa des de l’escenari de la plaça de Sant Jaume? Cert. I per què en vam fer cas a ulls clucs, pregunto jo? La solució pot ser és canviar la gent de l’escenari. Cert. O deixar de fer-ne cas a ulls clucs, també.

La tercera pregunta que em faig és si aconseguiran dos dels seus grans objectius: aplegar talent i unir les forces independentistes. Tenen més talent al voltant que no pas els partits? I uniran o partiran?

I la quarta és si tots aquests dubtes, per certs que siguin, arribaran a frenar el meu vot. Puc dubtar del tot de la iniciativa i acabar votant-ne un dels candidats, jo ara? Primari i contradictori a la vegada? És això? A Barcelona, tot i que les llistes no són en cap cas acabades, de moment puc trobar-me que les encapçalin aquests noms: Ada Colau, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, Jordi Graupera, Manuel Valls, CUP i PP. Vistes aquestes possibilitats, o ets de partit i t’és fàcil de saber què fer, o no ho ets, com jo, i aleshores et fas preguntes primàries.