Pregonesa

Al seu recentíssim èxit de vendes En defensa de la llengua (Angle Editorial), Rudolf Ortega recorda la coneguda anècdota dels Jocs Florals de 1859, acabats de restaurar. Es veu que Milà i Fontanals, que va pronunciar-hi el discurs d’inauguració, se sorprengué que després d’un acte de tres hores al Saló de Cent, íntegrament en català, ningú hagués rigut.

Dijous passat vaig entendre perfectament l’estupor del prohom. Al xou d’en Toni Albà van abundar les rialles, i la riota en general; al pregó de l’ajuntament no. Igual que fa un segle i mig, no va riure ningú. Les paraules del conferenciant (que és molt més bon escriptor que no pas lector en veu alta, però això els passa a la immensa majoria d’escriptors) van despertar, això sí, multitud de mitjos somriures, d’aquells quasi-somriures una mica guerxos que provoca la malenconia i que, si et distreus, corres el perill que t’acabin fent vessar una llàgrima. O una mitja llàgrima.

Una virtut, com a mínim, se li ha de reconèixer: va estar a l’altura de l’encàrrec. I això, en un gènere nascut per a l’autodestrucció en cincquatretresdosunzero, no és poca cosa. El pregó és una operació simbòlica, una declaració d’intencions, un acte molt més formal que no pas conceptual. Ho va demostrar en Monzó amb la seva gallina xica-tica-mica a la fira de Frankfurt. Un cop designat el personatge, la feina ja està feta; podria llegir un fragment de Moby Dick o un diàleg absurd de Beckett i el resultat no canviaria gaire. Per això any rere any les bastonades arriben al moment que es fa públic el nom de l’escollit, i no pas quan llegeix el text. Però Javier Pérez Andújar no s’hi va conformar i, com a home que creu en la força de la paraula, va voler dir coses. Per això dic que va estar a l’altura. Perquè les coses que va dir acomplien a la perfecció (o més i tot, perquè, hi insisteixo, hi té molta traça) els motius pels quals l’ajuntament l’havia designat: transmetre la idea que una determinada subcultura de barri, o de barriada, és una memòria compartida; fer passar per imaginari col·lectiu, per passat recent compartit, un univers moral que correspon a un sector concret, i periclitat, dels ciutadans del país; associar el concepte ja arnat de geografia perifèrica a una mena d’èpica obrerista de filiació murciana, com es deia precisament aleshores.

El llenguatge de la correcció política crea monstres, i el de l’ambigüitat, monstres de dos caps. Com el discurs bífid dels comuns, encara presoner del xantatge que ens vam imposar just després de la transició a l’hora d’afrontar el tema d’això que anomenem ‘immigració’. És l’últim tabú convertit en axioma, i només cal veure com han tancat files els mitjans del règim en relació al xoc de pregons, en alguns casos amb títols i titulars de vergonya aliena. Malgrat el fracàs, aquest sí, col·lectiu, que implica que un fill del país no se senti prou segur per expressar-se públicament en la llengua del país, està prohibit riure. En canvi, encardar-se de determinades cosmogonies només perquè vénen d’un món pagès, o menestral, o de proletariat autòcton, és lícit i fins i tot promogut, com a senyal de modernitat. La Llúcia i la Ramoneta d’en Sagarra o els renecs dels personatges de La riera els podem escarnir perquè són subcultura, mentre que les adaptacions saetesques d’en Serrat o les aventis literàries dels emigrants del Carmel no perquè són manifestacions de la cultura nacional.

O això, o és que l’etimologia, un cop més, m’ha ofuscat. Perquè el verb pregar, tan dòcil com és, i resignat, tan genuflecte, malgrat les aparences no té res a veure amb pregonar, ans penja directament del llatí precari. Mentre que pregó l’hem pres de… ho endevineu? De pregón, exactament. El van inventar ells. I nosaltres encara n’hem d’aprendre molt.