El català fila prim

És igual trencar que esquinçar? No. Tots dos mots es poden encabir en el concepte de ‘rompre’, és a dir, ‘convertir un sol cos en fragments’. Però  es trenquen les coses dures i s’esquincen els teixits o els papers.

En el transcurs dels segles, l’home ha sentit la necessitat de comunicar-se, però també de subtilitzar, de diferenciar significats afins i distints alhora. Podem mirar la llengua de lluny o de prop, podem garbellar mots a l’engròs o a la menuda, podem fer-nos entendre i prou o podem filar prim. Avui filarem prim, perquè el català és una llengua que fila prim.

Si parlem d’objectes, ho veurem clar de seguida. Oi que no se’ns acudiria mai d’entrar en una ferreteria i demanar ‘una eina’? És clar que no, perquè n’hi ha dotzenes. Hem de precisar: volem un tornavís, un martell o una serra? I, encara, una serra de vogir, una serra de trepar, un xerrac…? Doncs això mateix passa en moltíssims camps semàntics.

Aquest terreny de la precisió és exuberant i una mica salvatge i tot. Com més t’hi endinses, més t’adones que fa de mal governar, bé perquè la frontera dels significats és difusa, bé perquè hi ha diferències entre els diversos parlars o bé per un tercer factor, molt curiós i molt interessant: sovint hi ha dos mots que tenen el mateix significat, però l’un s’aplica a uns noms i l’altre a uns altres. Es distingeixen pel camp d’aplicació, no pas pel significat.

Avui, doncs, farem un tast de precisió.

Maneres de tremolar

Tots sabem què és tremolar i ens sabem imaginar, per exemple, a nosaltres mateixos tremolant de fred, o bé una fulla d’un arbre tremolant pel vent (fins i tot hi ha un arbre que es diu trèmol perquè sempre li tremolen les fulles, per mica que ventegi). Però quan una paret tremola perquè passa un camió a la vora diem que trontolla. I quan travessem un pont o una passarel·la i tremola lleument —és a dir, vibra a petits intervals— diem que fimbra (o fimbreja o flinga). Ara, si el tremolor és molt fort, com la terra quan hi ha un sisme, diem que s’estremeix (o fremeix). Si una bandera tremola per l’acció del vent, podem dir que flameja (o flama). En fi, quan l’agitació és tan lleu que amb prou feines si te n’adones, com el moviment de les fulles d’una alga, direm que titil·len.

Maneres d’ésser prim

Un vestit que no és prou gran per a qui el duu diem que és esquifit. Però aquest mot aplicat a una persona és insultant, per més prima que sigui. Una criatura molt prima és escanyolida, allò que en diem un secall. Si una noia és eixuta de carns, és esmerlida o magrosa. I quan ho és molt i molt, escardalenca —o, si ho volem dir d’una manera expressiva, un sac d’ossos. Si un xicot és massa prim en comparació amb l’alçada és esprimatxat o esllanguit. Quan un individu és poc desenvolupat, solem dir que és desnerit o escarransit. I si, a més, resulta que és malaltís, ja adquiereix la categoria de nyicris. El verb neulir-se (que ve de neula) descriu el procés de perdre vigor i força, tant en els humans com en els animals o les plantes. Una persona neulida, doncs, ens la imaginarem esblaimada, pàl·lida; un carquinyoli, vaja.

Deixem-ho ací. Un altre dia que ens vagui parlarem, per exemple, de maneres de dir pudor, de maneres d’espantar-se, de malmetre’s la roba, d’esborronar-se…

El català, com totes les llengües, té una gran riquesa. Depèn de nosaltres —de l’ús que en fem, de l’afany que tinguem de filar prim— que aquest tresor sigui vistent o bé romangui enterrat als diccionaris.

Teniu dubtes?