24.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 24.09.2023 - 22:04
El mes d’agost, el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, va enviar una carta a la presidència del Consell de la Unió Europea, que ara és exercida pel president espanyol, Pedro Sánchez, per començar el procediment per a fer oficials el català, el gallec i l’èuscar.
La qüestió va ser tractada en la reunió del 19 de setembre i es va decidir d’endarrerir la votació fins a tenir un dictamen jurídic i una anàlisi de l’impacte econòmic i pràctic, sense acordar quan se’n tornaria a parlar. Tot i que la previsió és que sigui aviat, no hi ha un límit temporal i no sempre es compleixen els terminis, atès que algunes sol·licituds d’oficialitat fa temps, anys, que esperen a ser resoltes.
Ara fa set anys, la República de Xipre va sol·licitar que el turc fos oficial a la UE, perquè que és una de les dues llengües oficial de l’estat. L’illa és dividida de facto, amb el nord controlat d’ençà del 1984 per la República Turca de Xipre del Nord, un estat reconegut solament per Turquia, que té uns tres-cents mil habitants, considerats ciutadans de la UE. Això significa que, en realitat, a la República de Xipre, tot i que és llengua oficial, tan sols hi ha un miler de turco-xipriotes, és a dir, menys parlants que d’armeni o àrab maronita, que tenen cert reconeixement i protecció a l’illa.
De la mateixa manera que el govern espanyol, el president xipriota Nicos Anastasiades va enviar el febrer del 2016 una carta a la presidència rotatòria del Consell de la UE, en aquell moment en mans neerlandeses, en plenes negociacions de pau per a reunificar l’illa. “Escric per informar-vos de la decisió del meu govern de cercar activament la introducció del turc com a llengua oficial de la Unió Europea”, i reconeixia que era un gest en el procés de diàleg, atès que demanava d’engegar el procediment per la possibilitat d’arribar a un acord sobre la qüestió de Xipre, sense perjudici de si s’aconseguia.
El mes d’abril d’aquell mateix any, el Parlament Europeu es mostrava per àmplia majoria a favor que la llengua turca fos la vint-i-cinquena oficial i feia una crida a accelerar-ne la tramitació. Tanmateix, les expectatives no es van complir i el Consell de la UE no ha arribat a abordar la qüestió ni a posar-la a l’ordre del dia. Per contra, tampoc no s’ha retirat ni s’ha rebutjat la proposta, fet que ha deixat el turc més de set anys esperant per esdevenir llengua oficial del bloc comunitari.
Una qüestió paralitzada que ara es pot desencallar
D’aleshores ençà, no hi ha hagut cap mena d’avenç. L’única vegada que la proposta s’ha recuperat en les institucions europees va ser l’any 2019, quan l’eurodiputat turco-xipriota Niyazi Kızılyürek va demanar de manera oficial tant a la Comissió Europea com al Consell de la UE quines mesures prendrien per fer el turc nova llengua oficial. Les respostes, protocol·làries, evidenciaven que no era ni de bon tros una prioritat. La Comissió es va escudar, en una línia, dient que era una competència exclusiva del Consell, i que la Comissió no hi participava, i el Consell es va limitar a dir una obvietat: “La introducció del turc com a llengua oficial de les institucions de la UE no ha estat discutida pel Consell.” El turc és ara, juntament amb el luxemburguès, una llengua oficial en un estat, però que, en canvi, no ho és a Europa.
Hi ha almenys tres motius que ajuden a explicar que la qüestió no hagi estat resolta. El primer és que, tot i el suport de l’eurocambra, la proposta va ser molt criticada per alguns sectors, principalment els d’ultradreta, que ho consideraven un avenç cap a la “islamització” d’Europa. Per exemple, la premsa favorable al Brexit ho va mostrar com un primer pas per a l’adhesió de Turquia i que això implicaria l’arribada de milers d’immigrants. També ho van criticar eurodiputats francesos i grecs d’ultradreta, com ara Georgios Epitideios, d’Alba Daurada, que va demanar a la Comissió Europea si l’oficialitat no “equivaldria a recompensar l’exèrcit d’ocupació a Xipre i seria un insult per als xipriotes”.
Un segon factor és que hi ha hagut un deteriorament de les relacions amb Turquia i un tomb autoritari en aquest estat. De manera que no sembla el millor moment per a aprovar l’oficialitat del turc. Turquia l’any 1987 va sol·licitar per primera vegada d’entrar a la Unió Europea i, fins ara, li han passat per davant setze estats, que van començar a negociar més tard. Uns quants mesos més tard de la sol·licitud per a fer oficial el turc, hi va haver una dèbil temptativa de cop d’estat, que va ser resposta amb una repressió dura i, arran de la reculada de la democràtica, d’ençà del 2018 que les negociacions són suspeses.
Finalment, el tercer motiu és un estancament, o fins i tot un retrocés, en el procés de reunificació. El president de la Comissió de l’any 2016, Jean-Claude Juncker, va dir: “Ha arribat el moment d’engegar els preparatius per permetre que la Unió comenci a utilitzar el turc com a llengua oficial després de la reunificació de l’illa.” No obstat això, les previsions han empitjorat, i molt. El president actual de la República Turca de Xipre del Nord, Ersin Tatar, és un bon aliat del president turc, Recep Tayyip Erdoğan, i és contrari a qualsevol mena de federació o reunificació amb la part grega de l’illa.
D’ençà del 2016 hi ha hagut uns quants intents de reprendre les negociacions, però, en el darrer intent, l’any 2021 a Suïssa, el secretari general de l’ONU, António Guterres, va haver de reconèixer que la part turco-xipriota havia fet impossible qualsevol mena d’avenç. Es van negar a tractar la possibilitat d’un estat federal amb l’argument que no era un model vàlid, i van dir que solament dialogarien sobre una separació definitiva en dos estats. Tot plegat complica encara més que Xipre pressioni per reobrir el debat, però, tot i això, hi ha moviments que fan pensar que hi pot haver canvis.
Quatre llengües oficials més?
El president Erdogan és el suport principal, i únic, dels turco-xipriotes, i ha promogut la confrontació més que no ha provat de reconduir la situació, amb accions que han conduït a una tensió màxima, com ara quan van decidir de perforar el fons marí xipriota, en contra de la voluntat de les autoritats de l’illa, i va apel·lar a la defensa dels drets dels turco-xipriotes, o va participar en l’obertura del barri de Varosha, en contra dels criteris de l’ONU. A més, s’ha declarat contra la reunificació i ha fet una crida a reconèixer internacionalment la República Turca de Xipre del Nord com un estat independent.
Com a resposta, el president de Xipre d’ençà del febrer, Nikos Christodoulides, va instar en declaracions al Parlament Europeu de fer servir tots els instruments i mitjans político-econòmics per posar fi a l’ocupació militar del nord de l’illa i, alhora, s’obria a tornar a impulsar les negociacions, abandonades d’ençà de fa dos anys. Sobre això, el president espanyol en funcions, Pedro Sánchez, que ostenta la presidència rotatòria del Consell de la UE durant la segona meitat de l’any, s’ha proposat en aquests sis mesos de mandat d’avançar en les negociacions, o, fins i tot, tancar la qüestió de la reunificació. De Nicòsia estant, Sánchez deia a l’abril que donava ple suport a una solució dialogada i definitiva: “Ha de plasmar-se en un acord basat en una federació de totes dues parts, que sigui una garantia per a la convivència, la pau i la prosperitat dels seus habitants.”
En aquesta línia, el president Christodoulides va valorar les relacions “excel·lents” de l’estat espanyol amb Turquia com a factor que podia ajudar en aquest diàleg. De manera que, com a soci preferent dels turcs, va dir que durant la presidència europea treballaria per rellançar el procés de diàleg per a la reunificació. Ara que manquen uns quants mesos perquè s’acabi, si té èxit en totes les iniciatives, encara es podria fer oficial una quarta llengua nova, juntament amb el català, l’èuscar i el gallec.
