La victòria del precedent letó de la suspensió de Laura Borràs

Juris Jurass feia pocs mesos que havia estat elegit diputat de la Saeima, el parlament de Letònia, quan el gener del 2019 fou suspès de drets i funcions com a parlamentari. El ple del parlament va votar a favor de permetre que la fiscalia comencés un procediment d’investigació penal contra ell i, d’acord amb el reglament de la cambra, perdia el dret de formar part de les comissions, d’intervenir en els debats i de votar. Jurass, diputat dels Conservadors, partit de centre-dreta majoritari en la coalició de govern, va presentar un recurs d’empara al Tribunal Constitucional de Letònia, que en una sentència del desembre del 2019 li donava la raó, i obligava el parlament a eliminar aquell precepte perquè atemptava contra els seus drets fonamentals, principalment el de la presumpció d’innocència. 

A Jurass, la fiscalia l’acusava de revelació de secrets per haver fet públic el 2016 que l’havien intentat subornar quan treballava a la KNAB, l’oficina anticorrupció letona, perquè rebaixés la qualificació d’una acusació en un cas de corrupció. Ell insistia que, abans d’haver fet públic als mitjans de comunicació que li havien ofert un milió d’euros a canvi del favor, ho havia posat en coneixement tant de la KNAB com de la fiscalia, però que ningú no hi havia fet res. Arran de la polèmica, va plegar de l’oficina, i l’any següent, el 2017, va començar la carrera política en el partit dels Nous Conservadors, fundat el 2014, que després fou rebatejat com a partit dels Conservadors. Va arribar a ser regidor a l’Ajuntament de Riga, i després va anar a les llistes de les eleccions al parlament.

Una vegada elegit diputat, el novembre del 2018, la fiscalia necessitava que la Saeima li donés permís, mitjançant un suplicatori, per a continuar el procediment penal contra ell. El cas el va assumir la comissió d’ètica del parlament, que va fer un informe favorable a permetre que pogués ser investigat i jutjat, i el ple el va aprovar per una clara majoria, en què pràcticament només la quinzena de diputats del seu partit hi van votar en contra. I això implicava, segons un article del reglament del parlament de Letònia, la suspensió immediata de les seves funcions com a parlamentari.

Concretament, l’article 17 del reglament del parlament letó deia: “Si la Saeima acorda que comenci un procés penal contra un membre de la Saeima, aquest perdrà el dret de participar en les sessions, en les reunions de les comissions i institucions per a les quals aquest membre hagi estat elegit o designat per la Saeima, fins que no es desestimin els càrrecs o fins que la sentència del tribunal sigui vigent” i s’entén que sigui absolutòria. I va passar això: Juris Jurass mantenia la condició de diputat, però tenia suspesos tots els drets i deures, en un precedent relativament proper del cas de Laura Borràs, que ara té el Parlament de Catalunya en una situació de crisi i d’interinatge a causa de la suspensió dels drets com a diputada i, per tant, de la condició de presidenta de la cambra, per l’aplicació d’un article del reglament de la cambra catalana, el 25.4. 

Aquest article diu, textualment: “En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió dels drets i deures parlamentaris de manera immediata. Si es plantegen dubtes sobre el tipus de delicte o sobre el règim d’incompatibilitats aplicable al llarg de la suspensió, cal el dictamen de la Comissió de l’Estatut dels Diputats.” En aquest cas, la majoria de la mesa, amb els vots dels membres del PSC, ERC i la CUP, va votar-ne la suspensió com a diputada (i presidenta) en aplicació d’aquest article, tot considerant que el cas pel qual se li ha obert judici oral, per una acusació de prevaricació i falsedat documental, és de corrupció. 

A diferència del cas precedent de Letònia, no hi ha una petició de suplicatori, perquè el TSJC ja pot assumir causes contra parlamentaris aforats, i la suspensió no s’aprova per engegar una investigació penal sinó en un moment posterior, el de l’obertura de judici oral. Una altra diferència és que, en el cas del diputat letó, la suspensió li permetia, tanmateix, d’assistir a les sessions obertes de les comissions i, fins i tot, de poder-hi intervenir si així li ho permetia el president. En el cas de Borràs, la suspensió de drets i deures és total, i no té permès d’assistir als debats del ple ni de les comissions. 

Són casos amb diferències, doncs, però els arguments emprats per les diverses parts per a justificar les seves posicions sí que són comparables, en l’un cas i l’altre, i les conclusions i la decisió que va acabar prenent el Tribunal Constitucional letó el 2019, també. Perquè allà on el diputat Juris Jurass veia un abús contra els drets dels diputats per la prohibició d’exercir les seves funcions, com si s’assumís en certa manera la condició de culpable, el parlament letó defensava aquell article 17 del reglament per un objectiu legítim, la necessitat de “protegir l’ordre de l’estat democràtic i la reputació del parlament, és a dir, la confiança dels ciutadans envers les institucions democràtiques de l’estat”.

Jurass va emprendre una batalla legal per fer valer els drets de presumpció d’innocència i de participació política, tant la d’ell com la dels seus electors. Aquests eren els seus principals arguments en la demanda que va presentar al Constitucional. “L’efecte real de la decisió de la Saeima és idèntic al d’una sentència condemnatòria o una ordre penal del fiscal”, es queixava. I el tribunal li va acabar donant la raó. Va dir que aquest precepte del reglament del parlament, aquesta part de l’article 17, era inconstitucional perquè vulnerava la presumpció d’innocència dels diputats. 

I ho feia amb aquests arguments: “Tot i que un membre de la Saeima contra el qual s’hagi iniciat un procediment penal pugui assistir a les sessions de les comissions a títol individual, les normes impugnades, tanmateix, li prohibeixen de formar part en la composició d’aquestes comissions i de poder influir directament amb les seves intervencions i el seu vot en les decisions. Per tant, les normes impugnades […] i neguen els drets més essencials, que estan relacionats directament amb la participació en el procés legislatiu mateix, és a dir, en el dret de participar en les sessions de la Saeima i les seves comissions, exercint el vot […]; interfereixen de manera excessiva amb el dret dels diputats de tenir i d’exercir lliurement la seva representació. Per tant, les conseqüències adverses superen el benefici que la societat en general obté amb aquesta restricció dels [seus] drets.”

I afegia una consideració, que té a veure amb el temps indefinit que pot durar la suspensió del diputat, i que li genera un perjudici que pot ser irreparable: “La restricció dels drets del membre de la Saeima a la lliure representació no es pot justificar en un estat democràtic regit per l’estat de dret. El procediment penal pot durar tot el mandat del membre de la Saeima o una part substancial. A més, si s’acaba la causa penal sense que hagi estat trobat culpable, o si és absolt, el seu mandat en el parlament ja pot haver expirat, i aquesta persona ja no podria ocupar el lloc com a membre de la Saeima que tenia prèviament […]. De manera que les normes impugnades signifiquen unes tals restriccions als drets dels membres del parlament que no solament restringeixen temporalment els drets i deures que es deriven de la seva condició i de la seva lliure representació, sinó que, en essència, ja el castiguen per un delicte penal.”

Per això, des del dia mateix de la publicació d’aquesta sentència per part del Tribunal Constitucional de Letònia, el reglament del parlament va quedar modificat: la part de l’article que preveia la suspensió dels diputats contra els quals s’inicia una investigació penal va quedar eliminada.