11.06.2019 - 21:50
|
Actualització: 11.06.2019 - 22:19
Dissabte, matí. Començo a escriure aquest article dalt d’un avió que em porta a Praga. El motiu? Demà al matí he de participar en una sessió en què hem d’explicar la repressió que va haver de suportar el país arran del Primer d’Octubre i les conseqüències en el terreny de la cultura. A Praga, perquè s’hi fa la Quadriennal d’Escenografia (PQ) i en una de les seccions (els ‘PQ Talks’), l’Institut del Teatre ha d’explicar en trenta minuts aquest fenomen històric de coerció col·lectiva que cada vegada capta més l’atenció del món, per desgràcia de tots aquells que volen situar-lo en un afer intern protagonitzat, diuen ells, per una minoria il·legal, vàndala i jo què sé quantes coses més.
Si us demaneu què hi faig, aquí, volant cap a Praga, no puc respondre sinó que vaig tenir la sort que Bibiana Puigdefàbregas i Marta Rafa, comissàries de la secció catalana en la convenció, em demanessin fa mesos de col·laborar-hi. La raó és que (ja em perdonareu que no practiqui la falsa modèstia) sóc dels qui més han insistit, també des d’aquesta finestra a VilaWeb, fins a quin punt és sorprenent que la gent de la creació hagi tingut una resposta tan escassa –si no testimonial– arran de la violència exercida per l’estat espanyol. I, com sempre afegeixo, no perquè els escriptors i artistes hagin de ser independentistes ni sobiranistes ni processistes, sinó perquè quan ells no denuncien la repressió –les repressions– és quan l’ensulsiada es fa més profunda.
Amb la Bibiana, la Marta i la Magda Puyo, directora de l’Institut del Teatre, hem anat preparant aquests trenta minuts d’intervenció de fa mesos. I hem aconseguit la col·laboració directa o indirecta de molta gent, alguns dels quals surten enregistrats: Dolors Miquel; Valtònyc; alguns dels participants en l’exposició ‘55 urnes per la llibertat’, amb l’escenògraf Pep Duran al capdavant; artistes visuals; pensadors com Xavier Antich i David Fernàndez; la teatrera Laia Alsina; el fotògraf Jordi Borràs, entre més i més. A mi em toca tancar l’acte, quina responsabilitat!
Dissabte, tarda. La Quadriennal és molt interessant. Per a bé i per a mal: aquesta fatídica organització per països (amb estat o sense), com a la Biennal de Venècia, on s’acumulen tants despropòsits. Aquí, però hi ha coses que a Venècia, tot tan aristocràtic, no es veuen, com la participació dels alumnes de les escoles d’escenografia o de teatre. L’aportació dels estudiants de l’Institut del Teatre (titulada Theáomai) és boníssima. Parteix d’uns versos preciosos d’Anna Gual:
‘Mira’m com contemplo,
com em cruix el cos
només en l’acte de mirar.’
I s’hi barregen llenguatges en una concepció de l’escenografia tan contemporània (vull dir, inclusiva) que si no tinguéssim un museu d’art contemporani tan isolat en la seva mendicitat diria que la peça hauria d’ensenyar-s’hi.
M’expliquen les tensions amb les forces polítiques espanyoles; que ni l’ambaixador de Borrell ni més capitostos de la diplomàcia rància hispana no han volgut veure la proposta oficial catalana, una de les més valorades artísticament per la gent internacional del sector. Van fer dir unes declaracions del ministre de Cultura espanyol en contra sense haver trepitjat Praga, i els periodistes del règim es van apressar a transmetre-les com si hagués vingut. Els polítics espanyols han exercit tota mena de pressions a la direcció de la PQ. Resultat: el títol que portava la sessió nostra de demà, ‘Catalonia: Art and Democracy’, ha estat esborrat i s’ha pactat un títol genèric, ‘Escenografia i política’, tant per a nosaltres com per a la delegació brasilera, que ens precedirà i que, tenint Bolsonaro al govern, també tastaran la intolerància del govern de Sánchez. Si no fossin tan miserables, ministres, ambaixadors, cònsols, directors dels Cervantes i més tipologies, formarien part d’una companyia molt dolenta de teatre còmic, condemnada al fracàs, és clar.
Al vespre assagem l’acte de demà a la cafeteria del museu d’art contemporani de Praga, que ja coneixia, un museu molt interessant. Em sembla que no havia assajat mai en sentit estricte allò que he de dir i allò que he de fer. Hem rigut molt.
Diumenge, tarda. Torno a ser a l’avió, de tornada a casa. Aquest matí hem fet la intervenció davant una sala amb unes cent cinquanta persones de molts països del món. Ha estat emocionant. El nostre discurs, el de tots quatre en directe i el de tots els qui eren enregistrats, volia denunciar la repressió, la falta de llibertat d’expressió, la violència exercida per un estat davant la població i davant els artistes. En un moment, s’hi inserien imatges mudes de les càrregues de la policia del Primer d’Octubre, i el silenci de la pantalla s’ha encomanat a tot l’auditori, perquè la violència policíaca l’entenen a tots els continents. I, a partir d’aquí, totes les paraules que es deien, enregistrades o dalt l’escenari, han estat enteses en tota la dimensió: no havíem vingut a defensar opcions polítiques concretes, sinó a cridar per la llibertat de l’art, que és cridar per la llibertat d’opinió i en contra de presons, jutges i dictadures encobertes.
Quan he acabat de dir les meves paraules, una mica nerviós, que a la meva edat no sé si estic per a provar coses noves, m’he posat una samarreta que la meva filla Helena m’havia preparat, amb un llaç groc i la paraula ‘Freedom’. I aleshores he sentit un sobtat esclat d’aplaudiments i he vist gent plorant, i no eren catalans, us ho prometo, i els aplaudiments no s’aturaven, i la Bibiana, la Magda, la Marta i jo també ens hem posat a aplaudir.
Dilluns. M’envien allò que Justo Barranco ha explicat sobre la sessió d’ahir al diari La Vanguardia. El periodista ho explica tal com va ser, una explosió d’emocions, però, perquè el director del diari no s’enfadi, hi posa allunyament o burla. Diu que vam fer un míting, com si això fos dolent. És d’aquells que vol mantenir la distància, però no us deixeu enganyar: dalt l’escenari, mentre acabava la meva intervenció amb aquestes paraules: ‘No judges, No jails, No exiles, No Repression. Long live to the Catalan Republic of the Arts!’, jo el mirava, en Barranco, i vaig veure que li queia una llàgrima per la galta. Perquè fins i tot els qui en públic volen fer veure que són equidistants saben que allò que cridàvem és una evidència: les llibertats a Espanya són conculcades permanentment.
