10.07.2023 - 21:40
Ja fa temps que ens qüestionem que espais de custòdia de béns culturals com el British Museum o el Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona conservin obres extretes de les experiències colonials. Proposo aquí que el colonialisme cultural no existeix només entre estats, o entre allò que antigament s’anomenava erròniament “civilitzacions”, sinó a l’interior dels nostres petits reialmes. Hi ha un colonialisme cultural envers aquells contextos territorials que avui es coneixen com a “ruralitats”. Aquelles ruralitats que han estat espais tradicionalment agrícoles, i que ara han obtingut una categoria pròpia i unitària des de l’òptica urbana, o des dels centres administratius de la cultura. Se’n va parlar, amb exemples de diferents indrets d’Europa, al VI Fòrum de Cultura i Ruralitats, que es va fer del 4 al 7 de juliol a Conca.
Entre les pràctiques artístiques –i també entre el periodisme que ara s’interessa per l’anomenat món rural–, un dels elements que hi ha al centre del debat és el perill de promoure l’extractivisme, és a dir, d’acostar-se als llocs amb una desconeixença de base, pensant que fins que aquell ull, el nostre, el “descobridor”, no els “descobreix”, no existeixen. Aquesta desconeixença, de primer, els torna aliens i, per tant, exòtics. I quan ens disposem a captar-ne testimonis, memòries o imatges, ho fem amb una innocència involuntàriament perillosa, que, en segons quin cas, podria atemptar-ne el curs i tenir, en darrera instància, efectes de robatori. Del robatori deliberat se’n parla poc. L’apropiacionisme i l’explotació d’algunes pràctiques culturals o artístiques –oblidades o sense representar encara en els circuits artístics o periodístics de més visibilitat– és un risc dels nostres dies. En un moment en què la cultura gira el cap a les tradicions locals com a espais infrarepresentats, aquí hi hem d’identificar una amenaça, de la qual, compte, tots podem ser responsables en algun moment.
Quant al periodisme i a la fotografia, ho explicava molt bé fa poques setmanes la fotògrafa Pilar Aymerich, amb un dels gèneres periodístics més susceptibles de caure-hi. “És molt delicat fer guerres”, deia en referència als fotògrafs que viatgen a uns altres països per documentar un conflicte bèl·lic. “Jo crec que només poden fer les fotos les persones que les pateixen”, explicava quan la vaig entrevistar. Aquesta podria ser una de les primeres premisses per a endinsar-se en una representació concreta: formar-ne part. Formar-ne part d’alguna manera, sigui territorialment, identitàriament o, en última instància, i més difícil de copsar, d’esperit. Tenir un vincle amb aquella comunitat que impliqui posar també el cos de l’observador. Tot i que, evidentment, sigui gairebé impossible de definir les relacions que s’estableixen entre un artista o periodista i allò que retrata. En realitat, potser el fet més determinant per a deduir que s’ha passat una línia inadmissible és acostar-se a aquella realitat fugaçment, com qui fa una incursió exprés per comprar un producte i després tornar a casa. Com qui va a viure una experiència que, en acabat, incorporarà al seu capital existencial o professional, sense haver-hi creat cap vincle recíproc ni durador. Perquè parlar de transformacions seria agosarat i igualment paternalista, és clar. Aymerich recorda que alguns fotògrafs, en el curs de la seva carrera, li han arribat a dir: “Ara que tinc vacances, me’n vaig a fer fotos a Ucraïna!” No es pot utilitzar la professió per anar-te’n de vacances a una guerra, denunciava. Ni per anar-te’n a descobrir bucolismes o estranyeses rurals.
Aquest cap de setmana s’ha fet el festival de cinema i paisatge MónFilmat, organitzat pel Centre d’Art Lo Pati, amb bones pel·lícules, i ben seleccionades, que parlen de noves o velles maneres d’habitar el paisatge. Un dels documentaris que més em van desconcertar va ser L’eternitat (2020), del director Christophe Farnarier, instal·lat de fa anys al Pla de l’Estany. Farnarier fa un retrat dels anomenats últims pagesos del Pirineu. Com es diu a la sinopsi, o en els titulars que fan referència al film, “un cant d’amor a la pagesia catalana”. A mi, després de veure’l, se’m va tornar a presentar amb força el dilema de l’extractivisme. No seré jo qui digui que aquest retrat no és una demostració d’afecte a la pagesia catalana, però al mateix temps no hi ha dubte que és una aproximació colonial a un context específic gens generalitzable. El film se’m va presentar com un intel·ligentíssim retrat d’una família disfuncional, amb tics de cinema de terror. Hi ha, des dels meus ulls, una pornografia artísticament brillant, però moralment discutible, una radiografia d’una animalitat que ens parteix a destralades, per moltes coses, però sobretot per la ferotgia que amaguen els ulls i la boca mastegant dels protagonistes, més enllà del suposat retrat crepuscular pagès a cavall dels segles XX i XXI. És cert que possiblement hi va haver una convivència i estima del director cap a la família de Joan Pipa, un pastor que ja havia participat en la pel·lícula anterior de Farnarier, El somni, i que en aquesta ocasió incorporava en escena la seva dona, Mercè, i la filla, Teresa. Però detecto en la mirada de la filla, que observa la càmera de reüll amb mig somriure, una vergonya envers aquell acte de descobrir deliberadament la lletjor i la brutícia de la seva llar.
Entre les experiències que vam conèixer a Conca i que semblen el revers d’aquestes pràctiques colonials, hi ha el Sámi Dáiddaguovddáš, el Centre d’Art Contemporani Sami, fundat el 1986, i establert localment a Sápmi, la regió cultural tradicionalment habitada pel poble sami, allò que es coneix per Lapònia. Sense necessitat de passar per la capital de Noruega per a la validació internacional, aquest centre actua com un irradiador de la cultura i llengua sami, mirant de difondre’n l’existència a Europa i als grans escenaris artístics del món.
Sempre es fa difícil de delimitar què és realment extractivista i què no. Fins i tot hi ha gent, sense complexos, que amb bon criteri assegura que una mica extractivistes ho som tots. I qui sap si en aquest suposat reconeixement, en el mea culpa, hi ha una bona premissa per a continuar treballant sense perdre el sentit crític. Si més no, aquesta por de fer-ho, de ser nosaltres també còmplices de l’espoliació, actua com una alarma permanent. Una crida d’atenció a periodistes, gestors culturals o artistes, per a no tractar cap territori o persona com si fos un freak show, com un espectacle primitiu dedicat a viatgers curiosos que només hi són de pas.
