El PP, Vox i el PAR situen el català en el punt de mira i posen en alerta les entitats de la Franja

Les eleccions a les Corts de l’Aragó van donar lloc a un parlament fragmentat, que obligava a cercar acords entre partits per a aconseguir una majoria de govern. El PP es va garantir la presidència amb pactes amb Vox i el Partit Aragonès (PAR), amb uns punts programàtics que revelen les línies d’actuació principals i tenen el català en el punt de mira.

L’acord entre el PP i Vox inclou uns quants demandes que afecten a grans trets a la Franja de Ponent. La supressió de la Direcció General de Política Lingüística, eliminar les ajudes a entitats en favor de la llengua concedides pel govern sortint i revisar la llei de llengües, que ara dóna un cert reconeixement al català i a l’aragonès. En resum, això implica tallar de soca-rel les minses iniciatives que havien engegat fins ara les autoritats aragoneses sobre aquesta qüestió.

També assenyala el catalanisme i un dels punts del programa comú és vetllar per la “història i la cultura aragoneses, parts indivisibles de la història i la cultura espanyola, davant les mentides i manipulacions interessades del nacionalisme català excloent i expansionista”. L’acord del PP amb el PAR no fa curt i inclou un punt que ataca explícitament el català: “Promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies de l’Aragó sense interferències de cap altra llengua. El model propi aragonès ha de defensar-se davant la imposició del català, reconeixent l’especialitat dels professors d’aragonès.” És a dir, a la Franja no s’hi parla català i demana d’actuar contra allò que diuen que és una imposició.

La declaració d’intencions no és solament sobre el paper, sinó que el nou vice-president de l’Aragó, Alejandro Nolasco, de Vox, en la mateixa línia ha dit: “Aquí, a l’Aragó, no parlem català, es parla una altra cosa.”

Tot plegat fa preveure una legislatura complicada i les entitats i polítics ja intueixen que caldrà tornar a mobilitzar la societat en un nou atac contra la normalització d’una llengua que com més va més recula.

La defensa del municipalisme

La Franja és en una situació de desemparament institucional molt més agut que no pas unes altres parts del país. La darrera enquesta d’usos lingüístics a la Franja, que data del 2014, constatà un trencament en la transmissió generacional el català, que, tot i ser la llengua predominant entre els més grans de 65 anys (68%) ha estat relegada a una posició clarament minoritària entre els joves de 15 anys a 29 (34%).

Ara com ara, les iniciatives en favor del català les han fetes gairebé exclusivament els ajuntaments i, de fet, han reeixit a augmentar la presència a les aules durant aquestes darreres dècades. Al curs 2021-2022, segons que detalla el filòleg Artur Quintana, 37 centres (amb un total de 1.447 alumnes implicats) participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Això és tres vegades més que no en el curs 1984-1985, el primer en què s’oferí català a les escoles de la Franja.

Tot i aquest progrés, manté una posició precària a les escoles. A banda de no oferir-se en tots els centres (sobretot al nord-oest del territori, on sí que se sol oferir l’aragonès), l’ensenyament de la llengua sol limitar-se a classes setmanals optatives. Sobre això, tal com explica José Ramón Noguero, un dels fundadors del Moviment Franjolí, un col·lectiu que defensa la llengua i cultura catalanes a la Franja de Ponent, en aquesta legislatura, amb Javier Lambán al capdavant de l’executiu, no s’ha fet gairebé res: “Una acció bastant minsa: en ensenyament es va reglamentar el que ja es feia fins ara, alguna cosa més sobre toponímia i poca cosa més. A carrer tampoc no s’ha notat gaire l’acció que va oferir el govern anterior.”

El català a l’escola, una línia vermella

El fet que el govern aragonès no hagi fet gaire cosa fins ara limita els efectes que poden tenir les polítiques de Vox i el PP. Tot i això, sí que hi ha dues accions que poden ser un daltabaix i portar a més mobilitzacions, com les del 2013, quan el PP va promoure una llei que va fer canviar el nom del català de la Franja i de l’aragonès per Lapao (llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental) i Lapapip (llengua aragonesa pròpia de les àrees pirinenca i pre-pirinenca).

Una d’aquestes accions és que es provi de reformar la llei de llengües de l’Aragó amb la voluntat de negar la unitat de la llengua. L’any 2013, un dels motius principals de preocupació era que la nova legislació podia posar en perill les titulacions en els nivells B i C als centres educatius, molt importants per als qui volen anar a treballar al Principat. Molt vinculat a això hi ha que el nou govern de l’Aragó posi traves a les classes optatives de català. Ara, Noguero diu que no creu que ho toquin: “És molt arrelat d’anar a l’escola i sol·licitar l’opció de fer classes en català. No crec que s’atreveixin, però si s’hi atreveixen, hi haurà problemes a l’Aragó.”

Remarca que la resposta no seria tan sols a escala de la població, sinó que mobilitzaria també entitats i ajuntaments del territori: “És un dret que es va aconseguir el 1984 i molta gent l’hem tingut.”

A la Franja no hi ha partits polítics d’àmbit territorial, sinó que les iniciatives són de dirigents amb més sensibilitat de partits d’àmbit espanyol o autonòmic, com ara el socialista Josep Anton Chauvell, batlle del Campell, i María Ángeles Roca, batllessa d’Albelda, que s’ha presentat pel PAR. De fet, en l’anterior atac lingüístic, l’any 2013, el PP de la Llitera es va mostrar en contra de la llei de llengües impulsada pel seu mateix partit i va donar suport a mocions en contra.

De manera que és previst que la reacció no se circumscrigui a certs partits i entitats, sinó que sigui molt més transversal. Fins ara hi ha hagut dues declaracions de Mequinensa, el 1984 i el 2013, és a dir, manifests de batlles i regidors en defensa de la llengua, i ja es diu que pot ser necessari de tornar a fer front comú. Sobre això, el batlle de Mequinensa, el socialista Antoni Sanjuan, ha dit: “Si veiem que les modalitats lingüístiques de l’Aragó poden ser en perill, naturalment tornarem a fer una tercera declaració, perquè tenim clar que és un patrimoni i una llengua materna que hem après dels nostres pares i que no podem deixar que es perdi tal com passa, a poc a poc, per no protegir-la prou.”

Un territori que no existeix institucionalment

Noguero és del mateix parer i reconeix que hi ha una qüestió de diglòssia: “Els nens petits perden la llengua. El problema és que s’acaba arraconant, arraconant, arraconant, i podrien tenir la situació com a Catalunya del Nord o l’Alguer.” No obstant això, diu que una de les coses de què poden presumir és que la llengua catalana a la Franja és viva, és a dir, que encara es pot reaccionar i normalitzar-la. Però creu que mentre sigui relegada i sense cap estructura comuna, no hi haurà ningú que la defensi i, en aquest sentit, es mostra crític amb la poca ajuda rebuda per part de la Generalitat de Catalunya i la Generalitat Valenciana.

Una de les mancances evidents és que, més enllà de les iniciatives de caràcter municipal, no hi ha cap institució supramunicipal ni cap formació que reivindiqui explícitament un organisme a la Franja. Noguero troba que això és complicat: “A part de la llengua i la cultura catalanes, les relacions són horitzontals. Són cap a Lleida o cap a Tortosa, o cap als pobles del costat de Catalunya, o de València, els del Matarranya.” La manca de veu i d’un organisme té dificultats associades, com ara una política sistemàtica de les autoritats d’optar per la llengua aragonesa en aquelles zones de transició, o fins i tot allà on els experts han consensuat que es parla català. Una qüestió política més en detriment del català que en favor de l’aragonès. Ara, un pas més en aquest estrenyiment són les mesures acordades entre el PP i Vox d’eliminar les ajudes a entitats en favor de la llengua concedides pel govern sortint, que diuen que destinaran a empreses turístiques i culturals que promoguin les festes locals i les fires artesanals.

Enguany, l’Aragó havia concedit uns trenta mil euros d’ajudes a disset entitats i retirar-les pot perjudicar, per exemple, Temps de Franja, l’única revista periòdica de la Franja escrita íntegrament en català. El president del Centre d’Estudis Ribagorçans, Enric Marquès, va explicar a TV3 que tot plegat els havia sobtat: “Ens volen aniquilar. Això no els interessa”, i criticava que les subvencions anessin a parar a “fires, mercats medievals o festetes dels pobles”. Les associacions impulsores de la llengua i la cultura s’agrupen principalment dins la Iniciativa Cultural de la Franja, que inclou l’Associació Cultural del Matarranya, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca, l’Associació de Consells Locals de la Franja, que treballa principalment a la Llitera, i el Centre d’Estudis Ribagorçans.

Els indicis semblen clars, però de moment entitats i societat civil resten en estat d’alerta tot esperant els atacs que pugui dur a terme el nou govern. Amb la seguretat que, si hi ha cap ingerència i s’han de tornar a mobilitzar en defensa de la llengua, hi tornaran a ser.