Potser sí que Espanya és l’URSS

Hi estic molt d’acord. De senyals del que s’indica no en falten: els problemes judicials, els polítics entre cs i pp, el joc internacional amagant una intervenció que no vol ni pot sortir escaldada d’una dinàmica perillosa, i sobretot l’escarafall ideològic per fidelitzar la clientela.
Sembla com si fos més important la cohesió interpersonal, que la institucional.
Com diu J Sànchez ara són perillosos i ho seran més. Van foten hòsties on poden.
Què no ens ha anat bé anar fent el temps llarg? L’enemic d’amagatotis és sempre el més fotut.

Segurament espanya s’assembla cada vegada més a la URSS. Allà on l’Estat feia com que et pagava i els soviètics, a canvi, feien com que treballaven. Ara, el seu supremacisme buit està desfermat. Veig, però, una diferència, entre Espanya i la URSS. La primera menysté la Ciència totalment. Sempre ha considerat que el coneixement amenaça la seua pròpia existència. I potser té raó. Per això odien l’escola. I no tenen cap premi Nobel de Ciència, ni cap medalla Fields de Matemàtiques, i les universitats van com van, I per això cobra més un guàrdia civil que un mestre. Perquè tenen les seues prioritats. Cal marxar. Per salut.

Per als que s’han espantat en veure la violència de la reacció d’Espanya i la seva capacitat de fer mal, la seva força militar i policial, la seva manca d’escrúpols en fer servir el poder judicial de forma il·legal, la seva manca de sentit del ridícul intentant subornar i extorquir a qualsevol en l’escena internacional… Potser els aniria bé mirar a la URRSS. Una potència militar cent vegades superior a Espanya, amb un lloc permanent al consell de seguretat de la ONU amb dret a veto, sense escrúpols per a fer qualsevol disbarat… I les repúbliques bàltiques varen assolir la llibertat.

Seguint el raonament, estem caminant cap a la implossió del règim del 78, ja que ells mateixos exclouen tota altra possibilitat. És un escenari que casi ningú vol, però si el líder que condueix la política espanyola és José Maria Aznar, el desastre sembla assegurat.
Crec que l’enfrontament no el vem engegar nosaltres sinó ells i volien arribar fins al final, per acabar amb el problema de Catalunya. Tenen un projecte centrat en Madrid com a gran capital mundial i amb la bandera de la llengua castellana.
Per a Catalunya, la República no és l’opció revolucionària sinó conservadora dels valors europeus i democràtics. Per això resistint, guanyem.
Però no vec altra més alternativa que la III República Espanyola i tant de bo hi arribem amb la nostra República engegada, de manera que poguem pactar de igual a igual. Que quan els tinguin el r
La nostra feina és fer aterrar a tothom, a Ñ i a Europa, perque s’adonin de la paranoia que somien tots aquests neofranquistes, que el règim del 98 ja ha esgotat els recursos i que calen solucions noves.
I els catalans no hem d’arreglar Espanya perquè no ens hi volen.

Com? Hem d’esperar a que desaparegui Ñ, a que implosioni, a que 2 o 3 regions molt espanyolitzades també siguin independents, per a assolir la nostra república independent?
Crec que no…crec qilue hem de fer-ho i ser-ho molt abans que ningu altre a la península. A mes, crec que Ñ no desapareixerà (inclogui a Cat o no) per que ens agradi o no es un estat, a diferencia de la URSS que era mes aviat un aparell. No esperem tantes caramboles…tenim una declaracio feta…hem de formar el nostre Govern, el que vam votar, per siposat amb total independencia de si l’aproven a Madrid o no, i tot seguit hem d’iniciar el procés constituent…pero ja! Prou marejar la perdiy!

El supremacisme espanyol a la pràctica es redueix a la megalòpoli madrilenya i tot territori no castellà és considerat potencialment enemic, fent així que es facin realitat els Països Catalans com a àmbit nacional emergent. L’eix de la prosperitat que cínicament Camps i Matas denominàven a la radial madrilenya que arribava a les subalternes València i Mallorca s’ha evaporat davant el creixent espoli econòmic d’aqueixos territoris perifèrics. L’eix veritable de la prosperitat és el triangle Barcelona-València-Mallorca-Perpinyà. Recordo el títol d’un llibre de Josep Guia de l’any 1983 que duia per títol “Països Catalans i llibertat”, doncs és això.
L’objectiu del PP i Cs és que el PSOE no repeteixi al País Valencià i les Illes Balears governs tripartits amb Podemos i els nacionalistes autòctons i s’avingui a formar en aqueixos territoris un bloc 155 CE preventiu. El problema és la realitat: les reivindicacions de millor finançament dels governs valencià i balear no seran satisfetes, com no ho van ser les de la Generalitat de Catalunya. El conflicte és econòmic i serà polític si s’estableix una dinàmica conjunta d’abast Països Catalans.

A la UE, i a Alemanya en particular, ja els anirà bé una Espanya trocejadeta. Però encara no ho saben, o fan veure que no ho saben. Espanya és un gra massa gran, que fa de mal tocar. Però a trocets més petits, podran imposar-li més fàcilment les mesures per adreçar-la. Com van fer amb Grècia fa no pas gaire.

Espanya acabarà trencada i com a part de la negociació les regions més riques seran obligades a assumir una part del deute més gran que el que els pertocaria per població o PIB. Com els antics esclaus, acabarem sent lliures, però ho serem comprant la nostra llibertat.

Se suposa que, a l’inici, El País es basava en els postulats marxistes en què nedaven els intel·lectuals de l’època. Com s’ha d’entendre, doncs, aquest voler anar en contra de la història? Amb agenda oculta o sense agenda oculta, se suposa que l’embat de la història es mou per forces alienes a la voluntat dels subjectes, i provar de ficar els dits dintre de l’engranatge només té un final ineluctable per a la mà. Per què no es dediquen a fer una feina honrada, com vendre llavors de gira-sol torrades i salades en una parada a la sortida d’una escola?

La diferència està en els interessos internacionals, no ens enganyem. A l’URSS la descomposició territorial li anava molt bé a molta gent ( per exemple la NATO per controlar el Bàltic) i a Iugoslàvia és obvi qu Alemanya tenia momt d’interès en una Croàcia i Esçovènia independents. Per això varen trobar eixopluc i ajut a la comunitat internacional.

Sembla ser que la nostra independència, ni que sigui per higiene democràtica, no lnteressa a ningú. Haurem de descobrir petroli.

Segur que va així això? Perquè és que si va així, potser que deixem de parlar dels Països Catalans com a unitat nacional (de manera “provisional”, com el bròquil que s’està florint, “tu ja m’entens”), i parlem només de Catalunya, País Valencià, Ses Illes, així per separat. Jo ja entenc que hem d’anar modulant el discurs en funció dels esdeveniments, però és que això ara és gros: no fa ni un any que parlàvem sense torçar el gest, de que la independència de Catalunya no havia d’afectar en res a Espanya, que en tot cas la havia d’enfortir, i bla bla… i en canvi ara sembla cada cop més evident que l’única manera d’escapar de la gàbia és que la gàbia salti pels aires en cinquanta mil bocins com la URSS i Iugoslàvia. Bé, no diré que no; vist el fracàs de la primera estratègia, proposem-nos aquesta, mediàticament i com a “relat” que diuen ara. Vostè Partal deu tenir informació de primeríssima ma sobre com es respira al Pais Valencià; ara ens falta info de Ses Illes. Però pel que fa al Pais Basc, la cosa sembla de moment “atada y bien atada”… a menys que el Rivera arribi a la Moncloa, i no es pugui aguantar el que li surt de dins. Potser encara fins i tot ens convé que C’s acabi podent governar Ñ i ho faci saltar tot pels aires com deia en Barbeta ahir vespre a can Nacional (https://www.elnacional.cat/ca/opinio/rivera-saltara-aires-jordi-barbeta_263877_102.html)

LA PREVISIBILITAT DEL NACIONALISME ESPANYOL

Com tots els nacionalismes supremacistes que es regiren en retrocés, en la seva devallada de poder, preserven amb totes les armes l’unitat territorial a la vegada que busquen el genocidi, encobert, de les identitats que no són la seva. Aquest mecanisme, de manual, fa que entrin en conflicte en més territoris de l’Estat, expandint les agressions. És la fòrmula de l’escarment i la por que no la poden aillar només a Catalunya. No és pas, només, un problema de malaptesa política a l’hora d’abordar la independència d’una part del territori, és també l’estretor que els limita haver d’escolllir la via de la repressió com a única defensa d’una país en fallida total. Ells no ens podran mai sorprendre. Amb això hem de jugar-hi.

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Malauradament, els mitjans de comunicació espanyols, escrits, radiats o televisats, venuts sense escrúpols al poder econòmic central i històric, tenen molt a veure amb el foment de l’odi contra tot el que no és castellà.

Amb un mínim d’equitat d’algunes TVs i alguns diaris espanyols, no s’hauria fomentat tant l’odi del “a por ellos” de l’espanyolet de a peu.
Aquest foment de l’odi és el que se’ls gira en contra perquè el que fan és demostrar que els no castellans no són espanya, són colònies, i per tant ells mateixos justifiquen el desig de ser lliures dels Països Catalans.

Des del respecte no es produiria la implosió, però ja és tard, aquests mitjans de comunicació han cremat els ponts.

Ara pel que fa a nosaltres, ningú regala la independència, els altres esperen que demostrem que realment la volem, i això es demostra mantenint amb fermesa i sense por
les conviccions.
Aquí és on els nostres polítics han fallat malmetent finestres com el 1-O o el 3-O o el 10-O o el 21-D,……

Ja hem vist les declaracions d’en Millo amb el 155 quirúrgic contra qualsevol govern, fibs i tot un fe submís.
També podem pensar que si seguim dins d’espanya la Injustícia espanyola no ens deixarà fer.
Per tant: “mas vale una vez colorao que ciento amarillo”
Demostrem al món que volem República Independent i ja d’entrada tirem pel dret cap a restablir el govern foragitat, Puigdemont President.

Que algunes coses ara es facin explícites no vol dir que siguin noves, ni que no hagin estat el motor d’Espanya, la seva ‘agenda oculta’ (“que se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”), durant segles. Que algunes independències hagin sobrevingut de la generalització o contagi de problemes originalment circumscrits a un territori, no vol dir que tota expansió d’un problema (en cas que realment es doni) condueixi a aquest resultat.

D’altra banda, els atacs al País Valencià, a les Illes i al País Basc no es pot dir que siguin nous, ni el seu escanyament econòmic (País Basc apart). Al País Valencià i a les Illes el conflicte administratiu ha passat més camuflat mentre estaven sota el jou del PP, tret dels atacs a la llengua i a la cultura, que han estat sempre ben explícits i frontals. Pel que fa al País Basc i Navarra, la vulneració absoluta de l’estat de dret que ara veiem aquí, ja es va donar allí de forma extremadament greu (i encara perviu: Altasu), de manera que en qualsevol cas el que estaríem vivint ara seria, si de cas, una generalització o contagi d’allò que fa uns anys es va donar allí en forma d’experiment controlat, sense que el gruix de la resta de l’estat s’immutés o, fins i tot, amb la connivència d’alguns partits catalans que van votar a favor de la llei de partits.

Així, aquesta presumpta generalització del conflicte català només ho és en tant que atacs a l’estat de dret, que afecten potencialment tota la resta de l’estat. Però l’atac a les llengües i cultures no espanyoles fa segles que està generalitzada a Espanya. Al llarg de la Transició, la persecució a les ikastolas és tan vella com els atacs a la immersió a Catalunya, que van sorgir gairebé simultàniament a la llei del 83. Només a mode d’exemple recent, aquest titular del 2016: “Un juez ha suspendido cautelarmente la intención del Ayuntamiento de Pamplona de ofrecer cuatro escuelas infantiles en euskera”.

Mentre aquí amaguem cada cop més la paraula identitat, com si ens avergonyís tenir-ne i voler-la protegir amb un estat català, ells, des de fa segles, han tingut clar que això era el que hi havia en joc i el que havien d’exterminar. Aquest és exactament el significat del titular de El País: “la batalla de la lengua”.

De la mateixa manera, mentre aquí a alguns rebutgen parlar de Països Catalans per por a ser titllats de supremacistes, expansionistes o pancatalans, i a generar anticossos entre els que ja en van farcits, ells sempre han tingut molt clar que els Països Catalans eren una realitat. Una realitat a combatre.
Altres territoris no castellans també poden ser concebuts com a perifèria, “cortijos” o “cotos de caza” i ser administrativament (no tant culturalment), maltractats, tot i que en un grau força menor, precisament perquè són identitàriament assimilables.

Humbert, el suprematisme o supremacisme no és més que l’imperialisme interior a dins d’un estat, com el rus a l’URSS, el serbi a Iugoslàvia, el francès d’oil a l’hexàgon o el castellà a EspaÑa. Una mena d’apartheid lingüístic i cultural difícil de pair pels que el sofrim i d’acceptar pels que l’imposen (¿Qué no estamos en EspaÑa?) i que es carrega les bases constitucionals de llibertat, d’igualtat, de justícia i de democràcia, que el Suprem ni veu, ni vol ni l’importen.

Sr Partal, li demano humilment perdó per la possible reiteració perquè, si no vaig errat, ja en alguna altra ocasió ho he significat: quan usi els exemples Païssos Baltics vs URSS i Balcans vs Iugoslavia, no se n’oblidi de l’altra part en el cas Catalunya vs Europa.

L’URSS i Iugoslavia (ara Sèrbia) eren i són enemics de la UE, que va fer tant com va poder per a desestabilitzar-los. Espanya és un mercat d’uns 46 milions de consumidors, que no pinta res a la UE però que és el dòcil lacai d’Alemanya i França. Persistint en l’error d’obviar algunes segones parts podria portar-nos a tornar a cometre l’error que, dissortadament, hem comès: creure que la UE farà alguna acció seriosa contra l’estat espanyol tot defensant els ciutadans catalans. Això no passarà mai.

En el subconscient de la gran majoria d’espanyols pesa aclaparadorament la creença (creada amb interessos mesquins) de que Catalunya és traïdora a ‘su patria hispana.. perquè han procurat fer creure a tot el món que “Cataluña sempre ha sido parte de España”.

Aquesta seguretat en la seva mentida fa moltíssim més perillós l’estat espanyol que Rússia.
Rússia va poder canviar el seu model mental_imperial perquè tant els Països Bàltics com Yugoslavia (també Rumania, Hongria..) havien estat en poder d’altres nacions o imperis.

Espanya està religiosament convençuda de que SEMPRE hem sigut traïdors germans de sang.

Rússia i Espanya no tenen res a veure. És molt pitjor l’estat espanyol que el Rus. No poden canviar el seu pensament de fer justícia a la seva pàtria hispana “desde los romanos”.
Crec que ens serà molt més difícil que no pas ho va ser per als països de l’òrbita soviètica.

MOLT MÉS DIFÍCIL. Ens hem d’enganyar?
NO. Per tant hem de parlar clar.

“La unidad de España es algo religiosamente_sagrado, indiscutible y por lo tanto no se puede perdonar a los catalanes que nos roban parte de nuestra patria.. I encima dicen que Cataluña és suya”.