Potser sí que Barcelona era el Titànic?

D’ençà de l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, han anat apareixent a la premsa articles sobre la decadència de Barcelona, uns altres sobre la degradació de la classe política i la inoperància dels partits i encara més sobre la crisi existencial del català. Aquestes preocupacions solen discutir-se per separat, com si obeïssin a diferents causes i els efectes fossin independents els uns dels altres. En realitat, són símptomes d’una mateixa involució. La decadència pot alentir-se en algun aspecte, semblar que algun èxit la nega o fins i tot la reverteix, però els declivis solen ser a l’engròs i abastar el conjunt d’una societat.

Si als mals esmentats hi afegim l’èxode de joves amb els nivells d’educació més alts, el trasllat d’empreses estrangeres, la crisi del camp i els efectes com més va més negatius del canvi climàtic, el panorama resulta desolador. Catalunya ha canviat tant en tan pocs anys que molta gent no es recorda de com era el país fa mig segle. I no pas perquè la població sigui jove.

És clar que les transformacions d’aquesta envergadura no es poden pas qualificar inequívocament de decadència, car decadència i progrés són termes relatius a l’etapa vital d’un poble. Allò que els historiadors anomenen decadència de l’Imperi Romà era el començament de la civilització cristiana. Els segles de la decadència catalana –i de tota la Corona d’Aragó– coincideixen amb l’expansió de la cultura castellana al món. És del tot possible, doncs, que a la recessió de la catalanitat correspongui una nova forma social que encara ha de transitar per la barbàrie i que, pel fet de ser ascendent, resta insensible a les pèrdues de la vida declinant.

És inútil de lamentar-se de la forma que pren la història a cada moment, car l’única llei històrica és el canvi constant. Però si hi ha alguna dignitat en la tragèdia, aquesta rau en la consciència no sols de l’absurd, com pensava Camus tot atribuint-la a Sísif –figura que bé podria servir d’emblema de la catalanitat–, sinó del suïcidi col·lectiu. Fa molt que els catalans s’han resignat a desaparèixer com a personalitat històrica.

De res no serveix cercar un boc expiatori. Colau no ha causat la decadència de Barcelona; els comuns no són res més que l’expressió avançada d’un fenomen que data, pel cap baix, dels anys en què els romàntics de la violència anomenaven aquesta ciutat “la rosa de foc”. Però, per a cenyir-me a la història recent, la decadència de què ara es parla començà amb la mercantilització de la ciutat, tal com apuntava en un llibre publicat fa més de tretze anys. La mitificada Barcelona del 92 fou la posada en escena de la segona fase del porciolisme. Durant el franquisme, la degradació dels barris perifèrics i la construcció de la gran Barcelona eren dues cares de la mateixa moneda. El maragallisme rematà la feina tot gentrificant els antics suburbis i recreant-los a les petites ciutats convertides en dipòsit de la població expulsada. Així, contribuí a la descatalanització de la Catalunya interior alhora que posava la capital sota la bandera del cosmopolitisme –fins i tot empescant-se’n una de disseny en un grotesc episodi que derivà en serial polític. El cosmopolitisme, que sol aparèixer a la fase terminal d’una civilització, comporta que el ciutadà es retragui a l’esfera privada i es desentengui de les institucions, a les quals demanarà tota mena de drets sense exigir-los el compliment dels deures cívics. No és pas cert que Barcelona s’obrís als estrangers llavors, perquè sempre ha estat una ciutat oberta a la circulació universal, segons el lema de Cerdà. Però fou en plena subhasta postolímpica que s’obsedí a atraure’n, com si necessités diluir la catalanitat encara més per a sentir-se moderna. En aquella època, hi havia barcelonins que esperaven els immigrants com un exèrcit de salvació, i immigrants que es queixaven d’un excés de catalans a Barcelona. Una professora d’ICREA, finançada amb diners públics, es queixava que a l’escala de l’Eixample on vivia els catalans encara eren majoria. Alguns d’aquests hostes decoratius se n’han acabat anant quan la crisi ha reduït els seus ingressos o les possibilitats de promoció. Ara mateix és el cas de Sean Scully, l’artista irlandès que ha trigat quasi dues dècades i un parell de crisis a adonar-se que no suporta el català.

La natura avorreix el buit. L’espai abandonat per aquests conciutadans condicionals l’ocuparan uns altres, que no seran necessàriament més tolerants, però que hauran tingut menys opcions de trobar patrocinadors. La decadència ja és això: una rebaixa del criteri en allò que s’està disposat a suportar i l’aspiració a assegurar una vida còmoda per tots els mitjans possibles. Maragall i els seus epígons procuraren perpetuar-se a l’ajuntament festejant la població. Ho feren amb festivals de tota mena, encoratjant l’hedonisme i el tarannà antinormatiu, que acabaria en els excessos i la inseguretat dels darrers anys.

La política socialista d’amagar el país dilapidà l’esperit favorable a recuperar la llengua que es palpava a la mort de Franco. Per a les elits sortides de la dictadura, el català feia pobre i els intel·lectuals dels cenacles pseudo-contestataris tenien ascendent en la cultura local. Tanmateix, el Foro Babel i uns altres residus de la gauche divine no haurien tingut cap conseqüència sense l’apatia general davant la recessió de l’idioma. No eren tan sols les institucions que se’n desentenien; la dimissió dels parlants –una forma d’apoliticisme– esdevingué universal. Parlar català amb normalitat es considerà un senyal d’intolerància i la llibertat condicionada que el nou règim li concedia fou causa paradoxal que es deteriorés en els fills i encara més en els néts. Mesurada per generacions, la degradació de l’estima de la llengua aparegué amb tota cruesa quan un nét de l’autor de La fageda d’en Jordà en funcions de conseller d’educació declarà inacceptable l’accent d’un nen d’Olot. Però la mesura íntegra del col·lapse ens la dóna el fet que Esquerra Republicana fos el primer partit sobiranista a adoptar la principal reivindicació espanyolista, atorgant carta de ciutadania a la política de substitució cultural.

Amb aquest viratge, el partit més antic del Principat encetà l’actual deriva populista. Tanmateix, de la demagògia que ha dut l’idioma a l’avantsala de l’extinció, no se n’escapa cap institució. El juliol del 2015, per tant abans que TVC ampliés la quota de castellà a la pantalla, un director d’àrea de l’Institut Ramon Llull va defensar el bilingüisme a la sessió plenària del 15è Col·loqui de la NACS amb l’argument que l’espanyol és l’idioma d’una gran part de la població de Catalunya. La meva rèplica fou criticada per alguns assistents, fins i tot membres d’una associació que, com L’IRL, es fundà per promoure exclusivament la llengua catalana.

La decadència consisteix en l’exhauriment de les energies autòctones i la necessitat de suplementar-les i eventualment substituir-les per unes d’exògenes. Encara que avui no s’admeti de grat, perquè l’autocensura refusa les veritats inconvenients, a Catalunya la decadència ja s’anunciava abans de la guerra civil espanyola, quan Josep Antoni Vandellòs constatà la davallada demogràfica i augurà un futur d’immigració creixent. La immigració és actualment una d’aquelles realitats que no poden discutir-se serenament, perquè aixequen passions i alimenten l’oportunisme a banda i banda de l’espectre polític. Tanmateix, és inqüestionable que els grans corrents migratoris sovint han alterat els pobles receptors fins desfigurar-los. Així com el metabolisme cel·lular canvia gradualment el cos d’una persona fins que ja no guarda cap semblança amb l’aspecte anterior, les societats subjectes a substitució demogràfica muten els costums fins que sols els resta el nom per a identificar-les amb la seva història.

En si mateix, el canvi no és ni bo ni dolent. Que sigui una cosa o l’altra depèn de quins valors guien el procés i de quins emergeixen en acabar-se. Pot parlar-se de decadència quan el canvi promou la mediocritat a les posicions de responsabilitat i referma els valors de la turba, sobretot l’enveja i l’agressió que se’n deriva contra tot el qui demostri alguna superioritat. L’assimilació de la catalanitat a una classe econòmica –la burgesia– per un discurs pretesament revolucionari, però assimilat al nacionalisme espanyol, féu forat en els fills de les classes il·lustrades que flirtaven amb el marxisme-leninisme. Esgrimint Marx per resoldre el complex edípic generacional, els hereus escampa del catalanisme traslladaren la idea del català com a llengua oligàrquica a la nova classe ascendent, la que ocupa la banda ampla de l’espectre polític. D’allò que valia intrínsecament la classe que, sense mitjançar la dictadura, hauria heretat el catalanisme conservador de pre-guerra en dóna fe amb les seves llums i ombres la Barcelona finisecular. Després, el relleu dels destins de la ciutat passà al populisme, mentre Barcelona, i no sols Barcelona, s’enfonsava en el desgavell i la misèria. Perseguint el fantasma de “la dreta” allà on hi ha alguna excel·lència, el populisme aconsegueix que les persones més educades desertin de la vida pública per evitar de convertir-se en blanc de la fúria igualitària. El resultat és el descrèdit de la política enmig d’apassionaments estèrils i degradants.