07.05.2019 - 05:00
«En el moment en què puguem deslligar-nos de la superfície de la Terra i veure tot el planeta des de fora», va escriure l’astrònom Sir Fred Hoyle, «canviarà la nostra concepció del món.» Aquest canvi no es faria esperar molt. El que llavors semblava un somni, més propi de la ficció científica que de la vivència quotidiana, es va fer realitat en vint anys a penes. El 21 de desembre de 1968, a bord de la nau espacial Apollo 8, tres astronautes, James A. Lovell, Frank Borman i William Anders, iniciaven el primer vol orbital a la Lluna. Mentre els seus companys fixaven la seva atenció en la nostra filla de l’espai, objectiu de la missió, Lovell, el cap de la tripulació, observava, en canvi, el punt des d’on havien sortit, casa seva. Amb el polze tapava la visió del finestró i pensava que totes les coses que ell estimava, totes les que li preocupaven, tota la conflictiva societat del 68, amb les seves esperances i posteriors renúncies, quedaven ocultes per un simple moviment de la seva mà. Tres dies després, el mateix Lovell va fer la fotografia més impressionant que mai s’havia realitzat: no era la «sortida del Sol», ni tampoc «la sortida de la Lluna», sinó una altra «sortida» mai vista abans per un humà. La de la seva pròpia Terra –la nostra, l’única que tenim–, suspesa en l’espai i emergint per sobre de l’horitzó lunar.
En ciència, quan es prenen mesures, es presenten els resultats amb nombres. Aquests mesuraments es refereixen a mesures, distàncies, durades, etc. Part de la comprensió d’un nombre –un valor numèric basat en alguns mesuraments– transmet un «sentiment» de com de «gran» o com de «petit» és aquest valor en relació amb altres mesures, altres durades, etc., que tenim al cap com a valor de referència. El món que observem a l’alçada de la mà –aproximadament a l’escala del metro– és el nostre món conegut; cap edifici o construcció arquitectònica vertical ultrapassa (encara) la mida del quilòmetre. Els arbres més alts s’alcen fins a menys dels 150 m. I, anant al món de les coses diminutes, amb el nostre ull nu podem veure fins a 0,2 mm (és a dir, 200 micròmetres, o µm).
«El nostre planeta és un punt blau minúscul perdut en un espai immens, i nosaltres ocupem solament un instant en el cúmul del temps»
La mida de la nostra galàxia és de 1.000.000. 000.000.000.000.000 m i la mida d’un àtom, 0,0000000001 m. Cada zero representa una potència de 10. Si el zero es troba a la dreta d’un 1, representa una potència de 10 més gran. I si el zero amb una coma està està a l’esquerra, representa una potència de 10 més petita. Per tant, per a la mida de la Via Làctia, en comptes d’escriure 21 zeros darrere de l’1, escrivim 1021. Per a la part baixa de l’escala, l’àtom d’hidrogen té una mida de 10–10 m; la d’un protó, 10–15 m; i les partícules subatòmiques, com els quarks, 10–18 m! Les escales dels extrems de les mides grans i de les petites són tan sols els límits del coneixement contemporani. Els avenços tecnològics, com ara els telescopis i els microscopis, ens han permès engrandir el nostre món, cap amunt i cap abaix, i 39 potències de 10 abasten la totalitat del que fins al moment és coneixement ferm.
Llig l’article sencer al web de Mètode
Carles Puche, il·lustrador, Barcelona.
Ricard Guerrero, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director acadèmic de la Barcelona Knowledge Hub de l’Academia Europaea.
Mercè Berlanga, professora agregada interina del departament de Microbiologia i Parasitologia de la Universitat de Barcelona.
