Potemkin

Per a Starla i Grampoder, al sofà d’escai

Quan hi va entrar, l’Ada va pensar que dir-ne sala era generós, allò no passava de ser una nau en un polígon dels afores; molt ben arranjada, això sí, i plena d’art surrealista, referències soviètiques i elements que jugaven amb l’extravagància. El públic també entrava en aquella dinàmica, la Starla s’havia posat unes ales negres d’àngel per tocar i havia repartit orelles de peluix entre les amigues. Els cors que introduïen el grup completaven una cosa que semblava que era a mig camí entre una trobada de furrys i una missa negra.

Tampoc no semblava gaire legal ajuntar-se allà per a un concert, però la Starla havia insistit que havia d’anar a veure el seu grup i que feia molt de temps que no es trobaven. Havia passat una pandèmia de més de dos anys i calia tornar a la vida i a les trobades, fins i tot si exigien de portar una diadema d’orelles de mostela per a animar el grup. L’Ada també recordava que, abans de la malaltia i els seus ritus, no li havia importat mai gaire que les coses fossin legals o aconsellables, la seva primera joventut era plena de locals molt pitjors: cases okupes que rebentaven de gent, concerts improvisats que eren interromputs per la policia, pisos d’estudiants en els quals semblava que tremolava el terra.

De tot això, n’hi havia molt, és clar, però no només per la pandèmia. La pandèmia, rai, fins i tot havia estat l’esclat controlat necessari perquè els anys al costat d’en Xan s’acabessin. Havia fet la mudança així que s’havia acabat el confinament estricte, abandonant una casa que ja era un camp de batalla sord, on la freda cortesia havia substituït els crits. La porta, en tancar-se, li havia sonat com un alliberament, aquella sensació d’haver-se estat ofegant sense adonar-se’n fins que l’aire tornava a entrar, dur i gèlid, als pulmons. I respirar fondo feia mig mal, però també donava una força nova als dies. S’acomiadava dels anys de paranoies i de control dissimulat, de les mirades d’odi dirigides al fons dels locals quan ella saludava algú, d’aquella dèria de voler saber quants cossos de la ciutat havien estat dins el seu llit. I d’aquella manera tan subtil de fer-li sentir que tot plegat era culpa d’ella.

Tornar als concerts i retrobar les amigues era molt més que sortir de la pandèmia, hi pensava mentre forcejava amb una vella màquina de cervesa dels vuitanta que escopia una llauna de marca desconeguda a canvi d’una moneda. Al canvi sortia molt barata, encara que tingués un gust estrany. No hi havia escenari com a tal i va buscar la primera línia: podia notar la força de la guitarra de la Starla a la caixa del pit. Es va adonar, també, que retrobava les amigues a l’escenari, però que no coneixia ningú del públic. Tants anys sense anar a coses així passaven factura, s’havia acostumat a deixar de saludar al fons dels locals per por que en Xan s’ho agafés malament i ara ja no quedava ningú que li pogués tornar el gest. Per sort, no li havia importat mai ser també aquella altra mena d’espectadora, la que gaudeix dels músics i repassa el públic, n’imagina les històries i, a la segona o tercera cervesa, s’acosta a començar la conversa.

Va ser llavors, que la va veure. Fou difícil no pensar en aquells videojocs que tenia de nena. Aquells de baralles en què, quan dos jugadors agafen el mateix personatge, un d’ells l’ha de dur amb els colors canviats. Aquella noia era el seu personatge alternatiu: les mateixes peces de roba en colors alterns, la seva granota texana clara i la samarreta blava fosca eren texà fosc i samarreta celeste en l’altra. Portava diadema d’orelles com ella, tot i que les seves eren de guineu i no pas de mostela. I la semblança física, per l’alçada, la complexió, i fins i tot per la cara, la sorprenia, malgrat que semblava una mica més jove. No va passar gaire estona abans que tota la seva atenció se centrés en ella.

L’Ada havia estat amb noies, aquella era una altra de les coses que en Xan no li havia perdonat mai, però sospitava que tanta semblança devia ser alguna mena de pecat d’egolatria, com estar amb una mateixa. No podia treure-li els ulls del damunt, però era una altra mena d’atracció, una que no havia sentit mai. La veia riure amb el seu grup, saltar al ritme de les guitarres, jugar amb les orelles de guineu. Va anar a buscar una segona cervesa, i una tercera. Potser una quarta. Volia acostar-s’hi com fos per parlar-hi, però tot l’alcohol de la vella màquina de la Potemkin no semblava capaç de donar-li valor, es quedava en una mena d’òrbita constant, provant de no perdre-la de vista, aliena a qualsevol cosa que passés a la sala. Hi ha nits que passen com un llamp. Encara buscava la noia amb els ulls quan la Starla la va acompanyar cap a fora i li va aconseguir una plaça en un dels cotxes que anaven cap al centre a continuar la festa. Van baixar a prop d’un pub dels afores, on les músiques havien quedat per reunir-se amb el públic després de la festa.

Pot ser que aquella cervesa sortida d’una màquina dels vuitanta estigués passada, perquè el mareig que tenia era excessiu. Se’n va adonar quan va passar per davant del Mario’s Pizza, perquè va recordar que aquella pizzeria havia tancat, si fa no fa, cinc anys abans i ara el local era una botiga de bicicletes. Però el rètol del Mario’s era allà, vermell, verd i blanc, desafiant la seva memòria i la noció del temps, brillant sobre la vella carta d’unes pizzes carregades de ceba. La seva doble de videojoc avançava una mica més endavant, ja s’havia tret les orelles de guineu i buscava el grup de les noies mentre començava a parlar amb un paio que anava una mica més endavant. No li va costar adonar-se que aquell que caminava a prop tenia la silueta d’en Xan i que aquell carrer era un dels llocs on havien començat a parlar anys enrere.

Si no era la cervesa soviètica, l’espai-temps li havia donat una oportunitat, perquè no li hauria costat gens fer una correguda, acarar-se, per fi, amb l’altra Ada i avisar-la del que l’esperava. Li va faltar ben poc per fer-ho, però mentre les converses i els riures s’allunyaven, va pensar què se’n faria, de la llibertat que havia respirat aquella nit, com s’aprenia a esquivar els depredadors si en algun moment no en notem els perills de les dents, com havia de renunciar a l’Ada conscient i amb experiència que era en aquell moment. Va fer mitja volta mentre els carrers carregaven un nou aspecte com en un carro de velles diapositives: era la ciutat d’aquell dia que començava. Va col·locar-se les orelles de mostela, va respirar fondo i va posar-se a caminar.

Traduït del gallec per Eduard Velasco

Mario Regueira

Mario Regueira (Ferrol, 1979) va començar la carrera literària com a narrador amb el llibre de relats Rebelión no inverno (Xerais, 2004), al qual van seguir les novel·les L’affiche rouge (Xerais, 2007) i Outono aquí (Sotelo Blanco, 2012), aquesta darrera guardonada amb el premi Lueiro Rey de Narrativa. Com a poeta ha publicat Tanxerina (Espiral Maior, 2006, premi nacional de Poesia Xosemaría Pérez Parallé) i Marco Livorno (Caldeirón, 2019), premiat al XIII Certamen de Poesia Eròtica Illas Sisargas. Llicenciat en filologia gallega, diplomat en dret i doctor en teoria de la literatura i literatura comparada, també té una llarga carrera com a crític literari, a més de ser autor dels assaigs Lois Pereiro, unha persecución (2.0 Editora, 2011) i Narrativa e imaxinario nacional na reconstrución do campo literario na posguerra (1936-1966) (Xerais, 2020). També participa en el podcast Buran i ha dirigit tallers per a Tecedeiras i altres associacions.

Un estiu a Galeusca

Els autors que enguany participen en la sèrie “Un estiu a Galeusca” són Núria Bendicho, Gemma Pasqual, Aina Fullana, Aintzane Usandizaga, Arantza Iturbe, Kirmen Uribe, Mario Regueira, Nee Barros i Xosé Manuel Martínez Oca.

Totes les narracions es publiquen a Berria, Nós Diario i VilaWeb en èuscar, gallec i català, respectivament.

Podeu llegir ací i ací els contes de la sèrie “Un estiu a Galeusca” d’aquests darrers anys.