11.12.2023 - 19:50
Ja fa uns quants dies que es va publicar i encara cueja la increïble davallada en el resultat de l’informe PISA, l’avaluació internacional que l’OCDE fa als estudiants de quinze anys i setze d’una vuitantena de països cada quatre anys. Els resultats presenten una baixada sense precedents a Catalunya, que indica que els nostres joves perden pistonada (molta) en matemàtiques, ciències i comprensió lectora. No anem bé. El rebombori que ha causat em sembla normal, però la pitjor part és que és una bomba de rellotgeria, en el si del cor del país. O és que no ens adonem que aquests resultats d’avui poden ser la misèria de demà?
Potser oblidem que a Catalunya no tenim recursos naturals? Que, per no tenir, no tenim ni aigua? Si volem un futur millor per a tots, només hi podem arribar amb més esforç i més preparació en l’educació que no pas “la competència”. Voleu un exemple actual ben clar? Aquest passat mes de novembre, el 80% dels desocupats registrats a Catalunya presentava un nivell educacional d’estudis generals cap avall. I si ens centrem en els desocupats de molt llarga durada (més de vint-i-quatre mesos), arriben al 90%. En el cas dels qui tenen estudis universitaris, les participacions són del 9% i del 4% respectivament. No calen més paraules.
Del meu punt de vista, la davallada registrada entre els informes del 2018 i el 2022 només és explicable amb la pandèmia pel mig. És la primera de les tres causes principals –entre moltes més– que vull destacar. És el comú denominador entre països que presenten davallades fortes en els respectius nivells educacionals. Als estats francesos i italians també s’estiren els cabells, a la vista dels resultats tan dolents. La pèrdua de les classes presencials va fer molt de mal. Estudiar a casa no és igual que teletreballar. La responsabilitat –més enllà de l’edat– no és la mateixa, ni el control exercit pels professors, ni el nombre de distraccions potencials. A més, ha tallat un ritme d’estudi i deu haver generat noves fonts de desconcentració, que encara s’arrosseguen. No sé quina part de culpa li posaria sobre el desastre. Però no és baix.
La segona és la sorpresa. El fet que Catalunya hagi davallat més que la resta de l’estat, fins i tot, ha estat motiu de riota a molts mitjans de comunicació espanyols. El català sempre és una diana d’efecte segur, per a cridar l’atenció. I, seguidament, derivar-ho a la llengua i l’independentisme, és clar. El secretari de Transformació Educativa, Ignasi Garcia Plata, deia dimarts passat que, en les darreres proves PISA, hi havia un problema de “sobrerepresentació” d’alumnes immigrants, que habitualment obtenen uns resultats més baixos que no els alumnes nadius, per problemes de llengua i d’integració. Jo crec que, en bona part, té raó. Però no deu ser políticament correcte, perquè l’endemà Educació va fer marxa enrere. Estic segur que fem malament moltes coses, però a escala comparativa amb altres comunitats aquest fet ha de tenir algun pes.
No pot haver-hi el mateix nivell de comprensió de la lectura, per exemple, en una comunitat com Castella i Lleó (la que millor ha sortit a l’informe PISA), que només té un 8,5% de població estrangera, que a Catalunya, on hi ha gairebé un 20,5%. Si pensem en la taxa de natalitat més baixa dels autòctons respecte dels forans, cal inferir que en els trams d’edat dels adolescents –escolars– aquests percentatges són molt superiors. Tampoc tinc clar quin pes pot tenir en el naufragi final del PISA, però segur que n’hi té i que tampoc deu ser petit.
I queda el tercer punt. Inevitablement, hem d’anar a parar a l’infrafinançament que sofreix Catalunya de fa molts anys. Això no és tan sols una paraula molt repetida. Això vol dir menys sanitat, menys educació i pitjors transports, entre més coses. A la sanitat potser és més visible i mesurable. Les llistes d’espera dels malalts són un bon baròmetre. En el cas dels transports, no cal dir-ho, les incidències ferroviàries surten constantment a les notícies. Però el cas de l’educació és més difícil de mesurar. Hem d’esperar l’informe PISA, que cada quatre anys ens diu com anem, sobretot, en termes comparatius. I crec que aquí, en el dèficit de finançament a l’educació pública no universitària, és on tenim l’arrel –d’una altra part, tampoc menor– dels problemes que ara han aflorat amb l’informe PISA.
El setembre passat, la Cambra de Comerç, en el seguiment dels seus indicadors de progrés i benestar, alertava sobre el finançament de l’educació a Catalunya, amb conclusions més que preocupants. Ja n’havia avisat en un monogràfic presentat uns mesos abans. És evident que la inversió en educació va relacionada positivament amb unes condicions més bones en el mercat laboral a Catalunya. Un nivell educatiu més alt va associat a una retribució salarial més elevada i una probabilitat més baixa d’anar a l’atur. Efectivament, recorda que la taxa de desocupació és sistemàticament superior entre la població activa amb estudis fins a l’ESO (16,2% el 2022), si es compara amb la que disposa d’estudis superiors (4,9%).
Malgrat la forta relació positiva entre la formació i les condicions laborals dels treballadors, la Cambra estima que el dèficit anual en despesa pública no universitària en centres públics a Catalunya se situava al voltant dels 629 milions d’euros el 2019. Aquest càlcul es va fer d’acord amb una mostra de divuit països europeus, tot analitzant la relació entre el PIB per capita i la despesa en educació pública per alumne. Això vol dir que correspondria una despesa pública per estudiant en centres públics un 11,5% més alta (705 euros més per alumne). I alertava: “Aquest dèficit de finançament es pot acabar traduint en uns resultats acadèmics pitjors i posa en risc el creixement de la productivitat i la millora de les condicions de vida de la ciutadania.” Ve-t’ho aquí!
Dins l’estat espanyol, assenyalava que Catalunya era la cinquena comunitat per la cua quant al nivell de despesa pública per alumne (no universitari) en centres públics (6.024 euros el 2019, segons el Ministeri d’Educació i Formació Professional). Aquesta xifra és, respectivament, un 59% i un 28% inferior en relació amb les comunitats forals del País Basc i Navarra. Poca broma!
També deia que Catalunya tenia un dèficit de docents a l’ensenyament públic en termes comparatius amb la mitjana estatal. El dèficit de despesa en educació pública que presenta Catalunya fa perillar la qualitat de l’ensenyament per la manca de professors. Catalunya és el territori de l’estat (després de Madrid) amb una xifra mitjana d’alumnes (no universitaris) en centres públics per professor més elevat (11,6 el 2019), una xifra molt superior a la d’Extremadura i Navarra (8,4), per exemple. Per tant, “Catalunya hauria d’augmentar el nombre de docents per convergir amb la mitjana estatal, amb l’objectiu de proporcionar un ensenyament públic de més qualitat”, deia.
La Cambra també era crítica amb el pressupost de la Generalitat del 2023. Tot i que és previst un increment de la despesa en educació, la Cambra avisava que el càlcul es feia a partir d’una magnitud inferior a la del conjunt del pressupost, i assenyalava que s’havia d’optar amb decisió per millorar la qualitat de l’ensenyament públic. Concretament, en els pressupostos del 2020, 2022 i 2023 (l’any 2021 es van prorrogar) s’han registrat increments del 6,9%, el 15,6% i el 4,1%, respectivament. L’increment previst de la despesa en educació el 2023 és inferior a l’augment de la despesa consolidada del conjunt del sector públic (7,6%).
L’anàlisi que va fer la Cambra em sembla prou concloent, i la correlació entre qualitat de l’educació i despesa per alumne queda prou clara, i estima un dèficit teòric envers Europa. El problema que ara ens presenta l’informe PISA, en una part, probablement no petita, neix en aquest menor finançament acumulat. I, sí, sempre acabem al mateix lloc. Fins que Catalunya no tingui el finançament que es guanya i li toca pel seu esforç en la participació, les esquerdes aniran creixent a tot l’edifici. Ens hi juguem el futur de la nostra gent i del país.
