La postveritat: orgia o onanisme?

La postveritat és una orgia delirant i perillosa en la qual es copula amb les mentides sense protecció; un calidoscopi nauseabund que confon amb el seu joc pervers de miralls enganyosos: els contraris semblen penetrar-se mútuament, tan profundament que els uns esdevenen els altres i, emmetzinats pel tot s’hi val, ja ningú gosa afirmar a qui pertany tal extremitat o tal membre. Sota el llit, l’ètica somica assumint la derrota, la seva desaparició, i de lluny, la veritat es mira l’embogida bacanal i l’únic que hi veu és un monstre transformista capaç d’enganyar sense gaire esforç amb els seus trucs il·lusoris.

Els feixistes fan “manifes” emulant l’esperit d’Urquinaona, però contra la llibertat dels encausats del procés. Ells, el qui tremparen bramant “a por ellos”, ara anomenen “piolins” els policies nacionals enviats a contracor a fer la pantomima de la repressió contra aquells que consideren camarades. La democràcia se’ls ha encallat a mig empassar i, com que ni amb Omeprazols apaguen el foc estomacal de la seva fúria, acusen de dictador tothom qui no pensa com ells. Feijóo, posseït per l’esperit processista, reclama que es voti i es demana per què es temem les urnes. Pobret, l’hem d’entendre, ell no va poder cridar “Hem votat!, Hem votat!”, l’eslògan del nostre gran somni esbotzat, i ara, malgrat ser opressor dels nostres clams, sent un buit existencial. El que tem realment és l’urna funerària de l’oblit, de la banqueta de l’oposició. Els nostres lemes ara són seus –si és que mai van ser nostres–, i ara són ells que volen que Europa els miri i els proporcioni eines per a treure la merda del clavegueram que aturi els acords amb els independentistes. Abascal frisa per anar al Decathlon a comprar una tenda de campanya Quechua i tancar-s’hi, menjant faisà rostit amb la seva carmanyola, fins a recuperar la seva estimada democràcia. És per això que proposa una vaga general a final de mes. Si pogués, enviaria tots els indepes a la cambra de gas, però rere el seu odi profund ens admira i es deleix per fer el que no vam fer nosaltres aquell 3 d’octubre –el dia que havíem d’empènyer i persistir i vam acabar entregant les armes.

I mentre allà s’emmirallen amb nosaltres fins a la confusió, aquí, a Sant Joan Despí, la pèrfida postveritat ens regala una estampa ben curiosa. Els de l’Associación Hablemos Español han plantificat un enorme anunci publicitari a favor del castellà que sembla ben bé conceptuat pels seus enemics acèrrims. “Que no te cambien tu lengua, forma parte de tu personalidad.”, diu el missatge. Ai, estimats!, molt em temo que sense adonar-vos-en, en l’orgia de les intencions, heu acabat llepant la llengua dels contrincants i us heu abraçat, amorosament, a Plataforma per la Llengua.

Els parlants de la llengua hegemònica, els qui odien el nostre català, es copien els nostres lemes deixant paleses dues coses: la primera, que no han entès res, i la segona, que la nostra perseverança lingüística és alcohol llançat sobre la seva ferida d’intolerància. A nosaltres tant se’ns en fot en quina llengua parleu, el que hem deixat de tolerar, malgrat que us dolgui, és que vulnereu els nostres drets lingüístics. El que nosaltres fem és senzill, però sembla que molt efectiu, com bé demostra la vostra campanya. Nosaltres no canviem la llengua de ningú, nosaltres mantenim la nostra per evitar-ne l’extinció, no perquè formi part de la nostra personalitat folklòrica, sinó perquè és la nostra identitat. Fent un seguiment de l’activitat d’aquesta gent, és fàcil adonar-se que tenen greus problemes de creativitat, perquè tots els seus clams es presten a confusió, i acaben fent la volta perillosament, com un bumerang llançat amb poca traça que els rebota a la cara; costa de saber si odien les llengües cooficials o si, en realitat, els donen ales. Aquest estiu van col·locar cartells per Galícia en els quals explicaven com es deien els topònims de certs pobles gallecs, en castellà: “Bienvenidos a Sangenjo, ciudad que en gallego se llama Sanxenxo”. Diuen d’ells mateixos que són l’associació pro-llibertat d’elecció de llengua, al mateix temps que s’erigeixen en protectors del castellà perquè “la lògica ha perdut la batalla contra el fanatisme i els interessos del lobby lingüístic.” Defensen la llibertat, retallant la llibertat dels altres. De què us sona?

En fi, són temps curiosos, per dir-ho d’alguna manera. He començat l’article dient que la postveritat era una orgia, però, ben mirat, potser és més encertat dir que es tracta del gran acte onanista; l’idiota flirtejant amb el seu ego, donant-se la mà a si mateix, erotitzant-se amb el seu propi tacte, excitant-se desmesuradament amb la melosa veu de la seva opinió, amb els seus fal·laços però ben embolicats arguments, donant-se la raó fins a l’èxtasi per acabar adormint-se sol, sempre perillosament lluny dels fets.