“Postureig”?: Com n’hem de dir?

Durant aquesta campanya electoral, de segur que heu sentit –o heu dit, o us ha vingut al cap– el mot postureig. És una paraula no admesa al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans. Per tant, no la podem considerar normativa, per bé que sí que la registra el TERMCAT i el diccionari de l’Acadèmia Valenciana, amb aquesta definició: ‘actitud de mostrar, generalment en les xarxes socials, formes de comportament, gustos i postures concretes per tal de donar una imatge determinada’.

Sembla evident –veient quan s’ha començat a fer servir intensament– que és un manlleu del castellà postureo, admès al diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola. En castellà també es fan servir –tot i que no són al diccionari– posturear i posturero.

És probable que el castellà ho agafés de l’anglès posturing, que, segons els diccionaris anglesos, és el ‘comportament o discurs que pretén atreure l’atenció i l’interès, o fer creure a la gent una cosa que no és certa’.

Partint d’aquestes definicions, sembla que les dues idees que hi planen són ‘ostentació’ i ‘aparença’. Per tant, aquests dos mots ja ens servirien en molts casos per a evitar postureig. Segons el significat concret, també podem fer servir aparat, pompa, gesticulació, esnobisme, parenceria. I si volem un to més informal podem recórrer a termes com ara escarafalls, lluïment (o lluïmenta), estufera…

Tanmateix, si cerquem una solució més natural probablement haurem d’alterar l’ordre de la frase i servir-nos de la locució de cara a la galeria (o per a la galeria).

Per una altra banda, el català sol fer servir més verbs que no pas noms i, per tant, és en les construccions verbals on trobarem més recursos. Heus-ne ací unes quantes, amb matisos i graus de formalitat diversos: aparentar, aparençar, fer-se veure, cridar l’atenció, donar-se importància, donar-se to, fer comèdia, fer teatre, fer el mec, vendre fum, ésser un bluf, pintar la cigonya, remenar la cua, fer goma, ésser un fantotxe, ésser un pixaví, fer el tifa, fer el merda.

Tot seguit, vegem uns quants exemples amb solucions diverses per a evitar postureig:

–La reunió és simplement de cara a la galeria (o és simplement aparença) [i no pas La reunió és simplement postureig];

–Vivim uns temps en què allò que compta és aparentar (o les aparences, o l’esnobisme, o fer-se veure, o vendre fum) [i no pas un temps en què allò que compta és el postureig];

–T’adones que tot allò que fa són gests de cara a la galeria (o per a la galeria, o per a fer-se veure, o per a cridar l’atenció, o per a donar-se importància, o per a donar-se to) [i no pas T’adones que tot allò que fa és postureig];

–Les noves tecnologies ens han convertit en amants de la gesticulació (o bé en amants del lluïment, o en amants de vendre fum, o de fer comèdia, o de fer teatre, o d’aparentar) [i no pas: Les noves tecnologies ens han convertit en amants del postureig];

–Malgrat els escarafalls (o la comèdia, o la gesticulació) de tots els polítics, tothom sap que s’han doblegat a la decisió del tribunal [i no pas Malgrat el postureig];

–Les formacions han partit peres, però no calia tanta pompa (o tanta comèdia) [i no pas no calia tant de postureig].

Finalment, s’ha de dir que el DIEC registra el verb posturejar, que defineix així: ‘fer postures’. Al diccionari d’Alcover i Moll la definició és més completa i precisa: ‘fer postures, gestos o moviments per agradar o impressionar’. De fet, en trobem exemples de fa més de cent anys, com ara aquest de La Mare-Balena (1920), de Caterina Albert: En la taula, com era natural, estava col·locada al costat de l’hereuet; era coqueta i presumida, i durant tot el dinar posturejà amb son cavaller.

Al segle XXI, posturejar ens pot servir per a referir-nos a aquesta fal·lera tan estesa de fer-se fotografies en postures diverses que després es publiquen a les xarxes socials. Però, si més no per al significat metafòric, paga la pena que no ens supeditem a aquesta moda empobridora i tributària del castellà i ens servim de tot el cabal lèxic i fraseològic que ens ha estat llegat.