Postil·la

El 20 de juliol vaig publicar aquest article.

L’he rellegit ara intentant trobar-hi alguna paraula, algun fragment, qualsevol cosa que fos agressiva contra els no binaris. L’única al·lusió que hi he trobat és aquesta: “Els desdoblaments van actuar com a promotors del binarisme perquè si les humanes no són humans aleshores no et queda més remei que ser o bé humà o bé humana. I aleshores és quan els que no se senten ni l’una cosa ni l’altra reclamen un gènere per a ells.”

Si amb això he ofès algú, em disculpo. Jo no hi veig res ofensiu, és una simple descripció.

Potser l’agressió és al títol. Ho confesso, no és meu. Jo vaig proposar aquest: “De la visibilització a la inclusió: i si ens deixessin ser?”, però no m’agradava i em van proposar: “El ‘totis’: una barrera contra la inclusió”. El vaig acceptar i n’assumeixo tota la responsabilitat.

Però en tota la polèmica que s’ha generat, no he vist ni un sol comentari al segon paràgraf de l’article que, per a mi, és el fonamental. Perquè per a mi la qüestió és si ens creiem o no que totes les llengües són iguals, que no hi ha llengües més desenvolupades que altres. I, si ens ho creiem, hem d’acceptar-ne les conseqüències.

Els lingüistes que, en general, sabem que totes les llengües són iguals i que, si haguéssim de demostrar el contrari, no ens en sortiríem, hi ha una cosa que tenim claríssima: la llengua no la fem nosaltres. Però tampoc no la fan els polítics. La fa la gent. Si la gent la canvia i se’n surt, doncs els canvis s’introduiran i s’estabilitzaran. Intentava explicar-ho amb l’exemple del tu/vós/vostè. Però també demanava si algú trobaria raonable que els nostres governants ens diguessin a qui hem de tractar de tu o de vostè. Doncs això és el que passa amb les propostes de llengua no sexista, que són els polítics els que ens les imposen.

Quan parlo d’imposició, parlo de tots els cursos, guies, normes, etc. etc. de llengua no sexista (ara inclusiva) que s’han fet arreu del país. I parlo del moment en què això, que ningú no ha debatut, que no ha sortit de la gent, que no és habitual, es converteix en llei. Jo mai no havia estat d’acord amb aquestes propostes però mai no n’havia dit res. Pensava que no era cosa meva, que era cosa de quatre i ja s’ho farien. Però de cop els alumnes em van començar a explicar que, si presentaven algun projecte a la Generalitat de Catalunya que no era escrit en llengua “no sexista”, no els l’acceptaven. Jo no en vaig fer gaire cas. I els amics que treballaven en ajuntaments i altres organismes oficials van començar a fer-me broma dient-me que no podia dir que tenia fills sinó que havia de dir que tenia “descendència” o “prole”; que no podia parlar dels joves sinó de “el jovent”, i que no podia parlar de nens sinó de “infància”. I tots rèiem, quines ocurrències. I, com que tothom havia de tenir la seva guia de llengua no sexista, de cop i volta l’Ajuntament de l’Hospitalet va difondre un manual d’aquests on es deia que “nosaltres” invisibilitzava les dones (?), i a la UdL i l’UJI recomanaven no dir “el director” i dir “l’adreça”. És a dir, traduïen segurament automàticament els manuals del castellà perquè, total, què, coses de dones. Fins que em va tocar a mi i la universitat em va començar a corregir els textos, vagi deixar de ser professora i vaig passar a ser professorat i, òbviament, tinc alumnat, i només puc posar matrícula d’honor a un alumnat de cada vint. Com que tot plegat trontolla, ara ja no estic segura de si sóc professorat o professores. Us ho explico. Fa poc em van donar un premi. És un premi que abans només el donaven a senyors, normalment a un, que era el distingit, i quan el donaven a dos eren els distingits. Però fa tres anys es van recordar de les dones i, com que ens havien de visibilitzar, doncs resulta que ara són “distingits” i… “distingides”, encara que siguem un home i una dona. (En conec uns quants que per una cosa així en un examen et suspenen, i amb raó, però resulta que això ho fa la UB.)

Bé, quan em va tocar a mi vaig dir que per aquí no hi passava i vaig intentar explicar que els homes, per més poder que tinguin, no es poden inventar el gènere (sí que es poden apropiar el no marcat, i ho han fet, i nosaltres ens hem cregut que és seu). També vaig intentar explicar que el gènere és una raresa en les llengües del món però que en canvi el masclisme és universal, crec que això ens permet dubtar que hi hagi una relació entre l’un i l’altre. Vaig explicar altres coses però, sobretot, vaig voler cridar l’atenció sobre la igualtat de les llengües i que si les manipulem ens arrisquem a tenir resultats no desitjats. Perquè les llengües funcionen com funcionen al marge de la voluntat dels parlants. I per això podem dir que totes són iguals. Perquè ningú no les pot controlar. I sí, m’escandalitza que algú vulgui fer-ho.

Sempre que he comentat això he donat arguments lingüístics, n’he posat exemples. Però mai ningú no m’ha dit encara un sol cas de canvi de la realitat a conseqüència d’un canvi en la llengua. Ningú no m’ha explicat cap cas de llengua modificada artificialment en la seva estructura que hagi funcionat.

Escric aquesta postil·la perquè avui ha sortit a Núvol un article que m’ha ferit profundament. Començo per la part fàcil. No parlo dels lingüistes perquè ja ens ho sabem. Sí que destaco la Marina Massagué perquè ho explica admirablement. El fragment que comença “El problema és que ara la Conselleria de Feminismes…” fins al final és per emmarcar. Però tant Manoly Rubio com Èric Pons coincideixen en un punt. Manoly diu: “Valdria més que les lingüistes professionals se sumessin a ajudar a sentir-nos representadis en la nostra llengua, perquè una cosa que està clara és que a moltíssima gent no ens representa el masculí genèric”; i Èric: “Penso que, si tan interessada està a debatre sobre el tema del llenguatge inclusiu, potser es podria limitar a fer una proposta clara i concreta més enllà de destruir una forma creada per persones que necessitem ser anomenades per sentir que existim.” Doncs bé, si qualsevol lingüista –o jo– féssim això, a part de trair la nostra feina, estaríem fent allò que tots els dictadors han volgut fer sempre: inventar una manera de parlar amb què suposadament controlarien el pensament. Ningú no es pot inventar una llengua (natural, és clar, no parlo de les llengües artificials) i qui ho intenta és perquè no té ni idea de com funcionen les llengües. No, a nosaltres no ens toca ni inventar, ni imposar, ni proposar. A nosaltres ens toca descriure. Per això, cada cop que algú em pregunta com hem de parlar la meva resposta és “normal”. I, alerta, “normal” no vol dir normatiu, vol dir com parla tothom i, si volem fer innovacions, endavant, però no esperem que aquestes innovacions s’introdueixin a l’escola, o a les lleis, primer han d’arrelar i si ho fan entraran al diccionari i tot. Que no pateixin.

I ara anem per la part difícil. Èric Pons diu: “Aquí parlo directament de Carme Junyent, qui penso que està generant una violència terrible cap a les persones que no ens sentim còmodes amb el llenguatge regit per la llengua. Sento molta violència cada vegada que llegeixo les seves paraules i penso que existeixen maneres molt més constructives d’abordar el tema.” A mi em rellisquen moltes coses –aquests dies a la xarxa m’estan dient de tot–, però no em rellisca que em diguin nazi –no vull promoure la banalització del nazisme– i no em rellisca una acusació tan greu. Ara no parlo de sentiments, ja és prou evident que els meus li provoquen la més absoluta indiferència, li parlo de fets. I li demano que em digui, no impressions, sinó què en concret i amb cita de les meves paraules “genera una violència terrible cap a les persones que no se senten còmodes amb el llenguatge regit per la llengua”. I espero que em respongui perquè si no ho entendré com una manera d’exposar-me a la violència dels intolerants. Prou agressions.