Postal de Menorca per a Jordi Cuixart

Estimat Jordi:

Fins ara he estat incapaç d’escriure’t a la presó, tot i que ho he intentat algunes vegades. No em surten les paraules i les que em surten ‘són tan gastades’, com canta Lluís Llach, que no em serveixen. Ni tan sols després de veure’t darrere d’aquell vidre tan odiat dels Lledoners i omplir-me d’optimisme i de coratge sentint la teva veu no he sabut posar negre sobre blanc tot el que et vull dir, tot el que et voldria dir. Provarem aquest nou format, el de la postal virtual i pública, a veure si funciona, i confiaré que la Txell o els àngels missatgers d’Òmnium te la facin arribar.

T’escric des del Migjorn, el poble més petit de Menorca, i potser per això el nom oficial és el Migjorn Gran. Els poc més de 1.500 habitants duen una vida tranquil·la i endreçada, aparentment feliç. Els carrers ja són engalanats i les façanes emblancades per la festa major que s’acosta, les voreres plenes de testos amb plantes i flors. Les dones aprofiten que a primera hora no fa tanta calor per anar a comprar i posar en marxa el dinar, mentre els homes van a la feina, els nens juguen amb aigua a l’escola d’estiu i els avis seuen a un banc a l’ombra i miren passar els turistes. Tot molt clàssic, tot molt d’abans. Si grates una mica, però, veus que també aquesta societat canvia lentament, i hi ha dones que van a la feina i pares que tenen cura dels fills a casa i el fill dels veïns ha decidit ser pare solter i segur que se’n surt millor que moltes parelles. Com bé escrius al teu llibre, ‘els canvis socials són lents i exigeixen molta feina i generositat’.

Ahir m’explicaven que a les festes de Sant Martí del Mercadal, al jaleo, la caixera casada era per primer cop una dona lesbiana. I el cavall feia bots igual i la gent no va marxar pas de la plaça. Ben plena que era, malgrat que diumenge, quan hi vam anar nosaltres, s’hi cabia i podies moure’t amb comoditat, perquè els diumenges sempre són més civilitzats i els 34 graus i les ressaques fan enrere molta gent. Mentre l’Oriol es mirava un cavall amb respecte i considerava que un metre era la distància mínima a mantenir entre uns i altres, vaig pensar que a l’Amat també li agradaria escoltar la música i veure l’ambient de festa. Apassionat pels números com és, segur que es dedicaria a comptar els cavalls, tot i que potser s’hauria descomptat abans d’arribar als 57 que eren.

Al Migjorn la gent encara s’atura al mig del carrer per preguntar per aquest o aquell altre i als vespres encara hi ha qui treu el balancí a la porta de casa, pren la fresca i la fa petar amb els veïns i els passavolants. Als forasters com nosaltres, que tampoc no ho som tant perquè fa més de quaranta anys que hi tenim casa, mai ens ha mancat un bon dia, com a mínim. Si apliquem la teoria de Josep Pla, això vol dir que compartim país, ni que sigui en sentit ampli i sense entrar en inútils disquisicions terminològiques. A Menorca hi ha hagut concentracions per a reclamar la vostra llibertat i fins i tot els integrants de l’equip de govern del Consell de Menorca, que inclou PSOE, Més i Podem, han fet aturades i actes de protesta.

Sé que Menorca no és una illa més per a tu, sé que la coneixes i l’estimes. Amant com ets de la terra i els seus fruits, és lògic que la bellesa primitiva i ancestral d’aquest conjunt de roques envoltades de mar et captivés. Territori dur, vermellós i gris a tramuntana, més suau i blanc a migjorn. La força del vent marcada en un ullastre, com els dits del ceramista donen forma a la terrissa. A Menorca encara és relativament fàcil escapar de la invasió turística i trobar platges i racons que no són les cales verges que venen els fabricants de somnis, però on és fàcil de somniar que el paradís no pot ser gaire diferent d’aquí on som.

És per això que em dol encara més que, un altre estiu, els teus carcellers te’n mantinguin allunyat, a tu i als teus. No és just que no puguis fer una capbussada a les aigües transparents de Cavalleria, i veure els bancs de salpes i oblades que neden felices per la reserva marina, i contemplar com el sol es pon des del far de Favàritx. No és just que no puguis escoltar els glosadors a l’envelat de la festa major, menjar un gelat de pinyons de la Gelateria o un plat de calamars a la romana que tant t’agraden als Brucs. No és just que no puguis anar a escoltar música al Claustre de Maó, com t’agradava de fer, i cloure el dia fent una cervesa o una pomada amb els teus amics menorquins i amb els qui en som d’adopció durant uns dies. I com que no és just, estimat Jordi, amb més o menys encert, continuarem lluitant amb totes les nostres forces per fer que aquest sigui el darrer estiu en què esteu segrestats.