Postal de Menorca per a Felipe VI

Em sap greu que ahir a Poblet vau haver de passar pel tràngol de comprovar de bell nou que no sou del tot benvingut a terres catalanes. Ve de lluny, això, ja ho sabeu. I els vostres nobles esforços per a fer-vos estimar sembla que no acaben de reeixir. Els catalans no són especialment rancorosos, però sí poc amants de la borbonalla, i a vós els llinatges (i els discursos televisius) us acompanyen sense remei, també ho sabeu. Espero que els monjos i els representants polítics espanyols us amorosissin l’estada.

A Poblet hi havien d’enterrar el vostre avi, en pau descansi, en qualitat de comte de Barcelona. Ahir Josep Andreu ens explicava en primera persona una història que fa anys que corre: que, tot i tenir la tomba a punt a Poblet, Joan de Borbó va demanar de ser enterrat a l’Escorial per por que, un cop Catalunya s’independitzés d’Espanya, li profanessin la tomba. Si va veure les imatges d’ahir, devia quedar reconfortat per la decisió de cercar terra castissa i no rebel per al repòs final. Què arribarà primer, la Catalunya independent o l’Espanya republicana? Suposo que aquesta és la por dels Borbons actuals, oi?

Jo us escric des de Menorca, que segur que us sona per ser illa veïna i germana de l’illa on heu passat tantes merescudes vacances d’estiu. Fins i tot potser recordeu les escapades amb els pares a menjar caldereta de llagosta a Fornells, al restaurant Es Pla. A Menorca circula una altra història sobre aquest tema, però no la tinc contrastada en primera persona. Diuen que abans que fos famós Es Pla, el restaurant que tocava millor la llagosta era Can Burdó, i que l’amo no estava per romanços: un dia que Juan Carlos hi volia dinar li van dir que no hi havia taula i que se’n busqués una altra, de taula de restaurant.

Enguany, els restaurants de l’illa passen per hores baixes, ja us ho podeu imaginar, per mor d’aquest virus monàrquic que ens assota. Molts són tancats i la resta malviuen com poden amb els visitants que hi ha. Val igual per a hotels i negocis relacionats amb el turisme, que no són pocs. És el problema de fiar-ho tot a una sola carta: si la carta falla, les vaques emmagreixen de cop i no tenen Fundació Lucum que les empari. És com si una institució com la monarquia ho fiés tot al somriure de qui porta la corona i la impunitat que atorga la complicitat dels poders fàctics. Un dia, per naps o per cols, s’acaba la barra lliure i cal començar a parlar d’exili i de presó com un vulgar independentista.

Havent vist la ronda que us han organitzat i el poc escalf que us transmet el poble allà on aneu, he de confessar que em feu una mica de llàstima. Tants estudis i tants anys d’espera per després acabar gestionant les escorrialles d’una dinastia decadent i el final menys traumàtic per a la institució. Si em permeteu la gosadia, us animaria a venir uns dies d’incògnit a Menorca. Començaríem anant a una de les botigues solidàries de Mestral, impulsades per Càritas, a comprar-vos roba normal. Un cop abillat, us prometo un oliaigua arran de mar, un gelat de pinyons de la Gelateria i una pomada contemplant la posta de sol a Favàritx, com a clars gestos d’amistat d’un súbdit republicà.

I si fos 31 de juliol, que molta casualitat seria, podríem anar al Claustre de Maó, que alguns vespres hi fan música en directe, i en data com aquesta, amb la lluna gairebé plena sobre l’antic convent de carmelites, pujarà a l’escenari un minyó escardalenc de nom Albert Pla que canta una cançó que de ben segur us plauria i ompliria de goig.