Postal de Menorca (estiu 2021)

Fa una setmana que es va morir la víctima número 40 de la covid-19 a Menorca, a l’hospital Mateu Orfila de Maó. Era una dona de vuitanta anys. Ahir hi havia 806 casos positius a l’illa i 5 ingressats a l’UCI. Les xifres s’han enfilat i van pujant, després de molts mesos de tenir la situació controlada. Molts menorquins tenen por i no surten al carrer sense màscara, per molt que la normativa els hi autoritzi.

Tothom coincideix a assenyalar Sant Joan com l’origen de l’actual desastre. “No hi va haver jaleo, però els joves van fer la festa ben igual”, em diu un migjorner jubilat. “Havia de passar”, sentencia amb pessimisme la responsable de la botiga Mestral de Càritas a Ciutadella. Milers de joves es van aplegar al Pla i estic segur que l’endemà molts no haurien pogut dir del cert si hi havia hagut corregudes de cavalls i jocs d’anelles o no. Mentre hi hagi gin Xoriguer, per avall.

A pocs llocs es veu tan bé el sistema de “doble aixeta” com a Menorca. Per una banda, tens l’aixeta econòmica, que en aquest cas equival bàsicament a afluència de turistes. Després d’una temporada turística molt dolenta, l’any passat, amb un descens aproximat del 23% del PIB menorquí, hi havia una enorme necessitat d’obrir aquesta aixeta. És el problema de posar tots els ous al mateix cistell: si les gallines no ponen, el cistell resta buit.

Però quan obres aquesta aixeta turística, se’t tanca automàticament l’aixeta de la salut. Per molts esforços que faci el govern de les Illes, l’arribada en massa de joves de viatge de final de curs i de no tan joves de vacances ha tornat a escampar el maleït virus i ha deixat l’illa amb les pitjors xifres d’ençà que va començar la pandèmia. I, una vegada has obert una aixeta, costa molt de recuperar l’altra.

Paradoxalment, els visitants que avui arriben al port de Maó, segurament sense saber-ho, passen amb el vaixell a tocar del Llatzeret, una construcció del 1787 situada sobre un petit illot a l’entrada del port que durant molts anys s’utilitzava per fer-hi quarantenes. Fins i tot abans que es construïssin les instal·lacions, durant el segle XV, ja hi ha notícia que aquest bocí de terra s’anomenava Illa de la Quarantena. Al Llatzeret hi anaren a parar, per exemple, els esclaus espanyols alliberats d’Algèria, que va arribar un punt que no hi cabien i eren derivats a l’illa veïna d’en Colom.

El Llatzeret, reformat i reconvertit en espai visitable, on es fan escoles i universitats d’estiu, fa anys que demana a crits que algú hi rodi un film sobre la seva història. Que es vegi com els passatgers hi desembarcaven i eren enviats al “perfumador”, on, amb uns gasos molt potents, es destruïen els microbis i els virus de la pesta i la febre groga. Les mercaderies no eren “perfumades”, sinó directament fumigades, i després es desaven en uns magatzems a camp ras. Un cop acabada la quarantena, si tothom estava sa i no hi havia hagut cap incident, passatgers i mercaderies podien desembarcar a Menorca o continuar cap a qualsevol port de la península.

Per tant, a Menorca fa temps que saben què és lluitar contra els virus i fer quarantena. I com que és una illa, no és que sàpiguen aïllar-se, és que és el seu estat natural. Però no ho poden fer, perquè hi ha massa gent que depèn directament o indirecta del turisme, aquest mannà caigut del cel que durant uns quants mesos complementa de manera més que generosa uns altres sectors, com ara la construcció, la indústria i el camp. I és així com aquest estiu conviuen menorquins amb màscara i francesos amb xancletes, UCI i restaurants plens, gent que confia que l’aixeta del turisme no s’hagi de tancar i gent que confia de poder mantenir oberta també la de la salut. Encara que sigui gairebé impossible.