Postal de Menorca (estiu 2018)

Quan jo era petit, al poble de Menorca on estiuejàvem, hi passava una cosa que m’impressionava molt. Algunes famílies s’instal·laven a viure a la cotxeria durant l’estiu per poder llogar el seu pis a ‘forasters’. En tornar de la platja, vèiem com els veïns sopaven en una taula improvisada i cadires de plàstic al garatge, amb una nevera i l’imprescindible televisor com a únics aparells electrònics enmig del ciment. La servitud del turisme portada a l’extrem. L’oferta de llits turístics tampoc era la que hi ha avui, és clar.

Anys després, algunes d’aquestes famílies viuen a les cases i els xalets nous i de gust discutible que hi ha als afores del Migjorn Gran. El progrés al poble més petit de l’illa balear menys turística és això: la meitat de les cases del carrer Major són de catalans i estrangers i passejar-s’hi a l’hivern és força depriment. A Fornells, poble conquerit per la burgesia catalana, és gairebé tot el poble ‘original’ que resta desert fora de la temporada turística.

Ara ja fa anys que no se sent el repic metàl·lic dins de les cases. Moltes dones, mestresses de casa, treballaven per a la indústria del calçat a tant la peça. Un repartidor passava un cop a la setmana, els portava material per a treballar i s’enduia les peces acabades. Tampoc passa el venedor del peix que cantava a pulmó els exemplars frescos que duia a la furgoneta ni els qui compraven matalassos antics i els bescanviaven per la modernor de les molles.

Hi ha un costum que va camí de perdre’s, però encara no ho ha fet del tot. Els anys vuitanta, havent sopat, quan arribava el fosquet i la fresca, la majoria de famílies treien cadires al carrer i s’asseien a xerrar i comentar les novetats amb els veïns i amb els qui passaven. La baixa qualitat de la programació televisiva a l’estiu ha fet que hi hagi gent que encara mantingui aquest bonic costum. Sí que es comença a perdre el petit comerç: la sabateria del poble és a punt de tancar, incapaç de resistir la competència de la venda per internet i l’imperi de les grans superfícies. Encara hi ha qui fa formatge, però és probable que l’espectacle derivat de mostrar-ne la fabricació als turistes acabi esdevenint la part essencial del procés.

Menorca, a gran diferència de Mallorca i també d’Eivissa, ha sabut preservar part dels encants de l’illa dels embats del turisme de masses. Els governs progressistes, la feina d’entitats com el GOB i una certa consciència ciutadana en són les causes. Malgrat tot, l’estampa majoritària a l’illa abans de les set del matí també és la d’un exèrcit de cambrers, caixeres, llogadors de cotxes i netejadores (‘desadores’, en menorquí) que es posen en marxa i van a ocupar els llocs de feina per poder atendre els milers de turistes que es llevaran unes hores més tard.

Uns turistes que, com a tot arreu, poden deixar-se atrapar per la teranyina de l’oferta oficial, avorrida i globalitzadora, o cercar elements autèntics no sempre tan fàcils de trobar, com els gelats de sa Gelateria o el pa fet a La Marcona, una visita a l’Hort de Sant Patrici, un ‘jaleo’ a un poble en festes, un concert al Claustre de Maó (enhorabona pels deu anys d’un magnífic projecte!) o a les pedreres de Lítica, la visita a la darrera exposició de fotografies de Toni Vidal o una passada per les botigues de segona mà de Mestral. Fins i tot, poden ser dels afortunats que tenen accés a activitats teòricament reservades als autòctons, com ara sortir a pescar en barca o assistir a un recital de glosa menorquina a una cotxeria, d’aquelles que fa anys feien d’habitatge temporal per posar en marxa aquest artefacte complex i addictiu que és el turisme.