21.10.2023 - 21:40
La figura del mitjancer internacional ha esdevingut un dels punts candents de la negociació de la investidura de Pedro Sánchez, perquè és una de les condicions indispensables que van posar Carles Puigdemont i Junts per donar-hi suport.
Fins ara, els acords assolits entre governs no sempre s’han aplicat, com ara el nomenament d’un relator que s’incloïa en la Declaració de Pedralbes del 2018, una figura molt semblant a la que demanen ara, que havia de facilitar la coordinació dels treballs, de les convocatòries i fixar l’ordre del dia, com també ajudar a crear les condicions idònies per al diàleg, donar fe dels acords assolits i determinar-ne el seguiment; tampoc es va complir l’acord de reunir la taula de diàleg cada mes, ni el de crear un mecanisme per a garantir el manteniment de l’activitat i el compliment, tal com s’estipulava en el pacte d’investidura entre ERC i el PSOE del 2020. De manera que ara s’exigeix “un mecanisme de mediació i de verificació que aporti les garanties del compliment i seguiment dels acords que els dos grans partits polítics espanyols no estan en condicions de donar”.
En aquesta línia, el Consell Acadèmic per a l’Acord de la Claredat recomana també la figura del mitjancer internacional, siguin institucions internacionals, com ara la Unió Europea, o persones, pel seu prestigi, independència i imparcialitat. Aquests experts indiquen que la mediació és com més va més present per a la resolució de tota mena de conflictes. De fet, l’octubre del 2017 hi va haver uns quants oferiments, el més conegut, el del govern suís, que va mantenir contactes amb el govern espanyol i el govern català per impulsar una plataforma de diàleg. Però hi va haver unes altres propostes dels governs de Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, Eslovènia, Suècia i l’Uruguai.
Sobre això, cal remarcar que, tal com explica Suïssa, un dels estats que més s’ha dedicat a la tasca de fer de mitjancer, i ha participat en més d’una trentena de casos, hi ha diferents nivells d’involucració en la negociació. Pot ser de suport al diàleg, és a dir, facilitar i estructurar el diàleg entre les parts; suport a la negociació, i aportar-hi, per exemple, coneixements sobre com fer les negociacions; o fins i tot de mediació, si s’encarrega de guiar el procés tant respecte de l’estratègia com del contingut.
D’exemples de mediació en la política internacional n’hi ha molts. De recents i més mediàtics, per exemple, trobem la intervenció de Turquia en l’acord del gra entre Rússia i Ucraïna, la mediació enguany de la Xina per a restablir relacions diplomàtiques entre l’Aràbia Saudita i l’Iran, i la de Catar amb Palestina, Israel i els EUA i que ha permès d’alliberar dues ostatges nord-americanes.
Les mediacions moltes vegades les fan organismes internacionals, com ara l’ONU i la UE, que tenen departaments que s’hi dediquen en exclusiva. De conflictes, n’hi ha de moltes menes i no necessàriament associats a la violència. Per exemple, la UE va fer d’intermediària en les negociacions que van portar al referèndum d’independència de Montenegro, l’ONU en les converses sobre la reunificació de Xipre, i la Cort Permanent d’Arbitratge en la delimitació de la frontera marítima entre Timor Oriental i Austràlia. Que és un fet habitual en tota mena de conflictes ho trobem en el fet que Escòcia va demanar ara fa uns anys un mitjancer internacional neutral per negociar les quotes de pesca entre la Unió Europea, Noruega i Islàndia: “El nomenament d’un mitjancer internacional podria ajudar a negociar un acord per posar fi a aquesta disputa d’una manera objectiva i neutral.”
En uns altres casos, són estats o grups d’estats els mitjancers, com ara en el protocol de Minsk, que van aturar la guerra d’Ucraïna l’any 2014 i en el qual van participar l’estat francès i Alemanya. Sobre això, un cap d’estat amb una importància especial és el papa, actualment Francesc I, que va facilitar els contactes entre els EUA i Cuba durant el mandat de Barack Obama, va provar de fer de mitjancer entre el govern i l’oposició a Veneçuela i li van proposar de participar en el conflicte entre Bolívia i Xile per l’accés a la mar.
La figura del mitjancer individual o en marcs més informals
Habitualment, en les negociacions amb mitjancer és fonamental la tasca dels enviats especials, que ajuden a crear les condicions que fan possible la negociació i la resolució del conflicte. El mitjancer nord-americà Amos Hochstein va aconseguir l’any passat mateix un acord en la frontera marítima entre el Líban i Israel i provava d’aconseguir-ho també en la terrestre; el diplomàtic peruà Álvaro de Soto, en nom de l’ONU, va reconduir per vies pacífiques la guerra civil del Salvador, i el mitjancer nord-americà amb ascendència irlandesa George Mitchell va ser fonamental en el procés del Nord d’Irlanda, amb una metodologia que va ser determinant per a arribar a l’Acord de Divendres Sant.
Unes altres vegades, els contactes es fan en un context més informal i sense representar res més que el prestigi propi. Per exemple, el primer ministre francès Michel Rocard va impulsar una missió de diàleg, amb un pastor protestant, un canonge catòlic, un dirigent francmaçó i més personalitats, que es van reunir amb milers d’interlocutors i van ajudar a recuperar les vies de diàleg a Nova Caledònia, amb propostes sobre com encarrilar-lo. Això va permetre unes setmanes més tard que independentistes, antiindependentistes i el govern francès arribessin a un pacte, l’anomenat Acord de Matignon, que incloïa una amnistia i un referèndum d’autodeterminació.
Sobre aquesta mena de mitjancers, el llibre M’explico, de Carles Puigdemont, detalla que va parlar amb l’ex-secretari general de l’ONU Ban Ki-moon, que li va parlar del moviment The Elders, del qual formaven part ell i un grup nombrós d’ex-dirigents internacionals de prestigi i que encapçalava aleshores Kofi Annan; tot i que The Elders van fer una crida a una resolució pacífica per mitjà del diàleg, no hi va haver avenços.
També hi va haver oferiments de l’ex-president austríac Heinz Fischer i de l’ex-president de la Comissió Europea Romano Prodi. De fet, aquest mes, el president Pere Aragonès es va reunir amb Prodi, i quan li van demanar sobre una possible mediació, va respondre que sempre era bo i positiu de tenir amics de Catalunya, però que perquè una mediació fos reeixida calia discreció.
En aquesta línia, Jaume Asens, negociador de Sumar amb Junts, va proposar l’ex-president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, com un actiu en la negociació, tot i que reconeixia que no podia ser el mitjancer. D’ençà que va deixar la política activa, Zapatero ha estat mitjancer en conflictes, com ara el de Colòmbia amb les FARC i entre el govern veneçolà i l’oposició. De fet, en una informació desmentida per les autoritats colombianes, es va arribar a dir que Puigdemont li havia proposat al president Gustavo Petro que fos el mitjancer.
Les organitzacions especialitzades en el diàleg
Entre la iniciativa d’organismes i mitjancers individuals, hi ha tot un conjunt d’organització no governamentals que s’hi dediquen. Per exemple, durant quinze anys va participar en les negociacions en el conflicte basc el Centre per al Diàleg Humanitari Henri Dunant, vinculat a la Creu Roja i amb seu a Ginebra. Unes quantes vegades va aconseguir de fer seure ETA i el PSOE i va ser l’entitat que va certificar la dissolució de l’organització armada. De manera que no seria la primera vegada que l’estat espanyol negocia amb la intervenció d’un mitjancer, i aleshores fou sense transitar per vies pacífiques.
També han intervingut al País Basc uns altres mitjancers, com ara el Grup Internacional de Contacte, encapçalat per l’advocat sud-africà Brian Currin, que ja havia actuat al Nord d’Irlanda, Ruanda i Sri Lanka. Un altre grup que va participar en el conflicte basc va ser l’encapçalat per Jonathan Powell, cap del gabinet del primer ministre Tony Blair i cap de negociació britànic al Nord d’Irlanda, i que també sembla que es va oferir per fer de mitjancer entre Catalunya i l’estat espanyol.
D’organitzacions no governamentals especialitzades en la resolució de conflictes, n’hi ha moltes més, com ara el Centre Carter. Puigdemont es va reunir l’abril del 2017 amb l’ex-president nord-americà i premi Nobel de la pau Jimmy Carter a la seu de la fundació, a Atlanta (Geòrgia, Estats Units).
L’ex-president finlandès i premi Nobel de la pau Martti Ahtisaari, que es va morir el 16 d’octubre proppassat, també era un de The Elders, igual que Carter mateix, i encapçalava l’organització Iniciativa de Gestió de Crisi, amb seu a Hèlsinki, que ha fet mediació en conflictes com ara el de Sudan, el del Transdnièster i les negociacions entre Hamàs, Fatah i més grups palestins. De fet, Ahtisaari es va pronunciar de manera contundent sobre el conflicte català: “Les accions d’Espanya envers Catalunya han estat molt dures. Cal que tots els membres del govern català tornin a Catalunya lliures i que tinguin l’oportunitat de participar com a candidats”, i va insistir en la necessitat d’un mitjancer internacional.
També hi ha mitjancers professionals, com ara Gabrielle Rifkind, director de l’Oxford Process, que ha intervingut en conflictes com ara la qüestió nuclear de l’Iran, la guerra de Síria, la d’Ucraïna i Rússia i el conflicte entre Palestina i Israel.
De manera que hi ha diferents nivells d’intervenció, d’una presència notarial a mitjancer actiu, i una immensa diversitat d’actors, d’organitzacions a personalitats amb prestigi, que formen part habitualment de taules de negociació, i bona part dels més bons ja s’han ofert a intervenir en el cas català i impulsar un diàleg que ara és previst que entri en una nova fase si s’encarrila la investidura espanyola.
