‘Posco, pijo-progre!-Processista, cónver!’

Per a una causa com la independentista catalana, les xarxes socials són una eina importantíssima, vital. No és només una qüestió de (poc) pes demogràfic. Contra la veu de dos milions de sediciosos, hi ha l’altaveu d’un estat de quaranta-cinc milions de censats, més els instruments de l’estat, més les clavegueres de l’estat, més la maquinària mediàtica de l’estat, més etcètera. Per tant, en la campanya del referèndum, la veu del sí parteix d’una posició de desavantatge còsmic, i més si s’expressa en la llengua ‘autonòmica’, malgrat que el PSOE l’hagi proposada al congrés com a vàlida per adreçar-nos al rei d’Espanya els seus vassalls. Doncs si canviem ‘la veu’ per ‘les raons’ –raons enraonades, tranquil·les, serenes– el desavantatge de partida del sí és prou gran per a plegar abans de començar.

Però no ens precipitem. Casualment o no, el creixement més vertiginós de l’independentisme ha coincidit amb l’auge de les xarxes socials al nostre país. En el període comprès entre que les nostres mares i àvies es van fer del Facebook i que ja tenen totes Whatsapp, la informació d’emissor a receptor ha circulat més directa que mai. I qui diu directa, diu ràpida. Per a bé o per a ‘malament’, que diu l’ínclit Albiol.

Del 2012 ençà i gràcies a les xarxes, la veu de l’independentisme ha estat com un ‘pásalo’ nostrat. L’exemple que em ve al cap: un divendres a migdia de fa mil anys, Soraya anunciava que ens suspenien la llei de pobresa energètica, i, abans que la nova pogués passar per cap filtre mitigador, disculpador, mesell –federalista, fraternal, terceraviista–, les mares i àvies ja havien publicat i/o compartit la seva indignació a Facebook mentre els fills, a Twitter, ja en llegien la piulada número mil. Perquè us en recordeu, oi, de la tradicional suspensió de lleis catalanes de cada consell de ministros? Que lluny que queda tot allò, verge santa! És l’escala temporal que imposen les xarxes, que també accelera el ritme dels esdeveniments.

Això, per una banda. Per l’altra, hi ha una dada que es repeteix a tots els estudis: els jóvens de 18 a 35 anys són els més sediciosos de totes les franges d’edat. I aquests jóvens no és que facin servir les xarxes, no: és que hi viuen. Els missatges del ‘seni’ i la moderació no els arriben ni regalats a les facultats. I dic a les facultats perquè, com més universitaris, més sediciosos, també, que no sigui per la cosa aquesta de l’adoctrinament. He. En tot cas: que què tenim? Un independentisme activíssim a les xarxes. I una campanya pel referèndum a davant que, mentre els prohibicionistes es dedicaran a ofegar-la amb el ‘com’, només podrà circular amb llibertat per la llibertat de les xarxes. Cada vegada que el ‘sí’ no sàpiga aprofitar-ne el potencial a favor, en aquestes condicions contrarellotge i contra-tot, l’estarà fent servir en contra.

Agafo un cas recent amb tota la fredor que sóc capaç de descriure’l: el ‘míting’ d’Évole al concert pels refugiats i l”equidistància’ de les competències de governs petits i grans. Des d’aquell discurs i fins avui, no hi ha hagut ‘indepe’ que no li hagi volgut fer saber, a la seua manera, com d’intolerable era aquella trampa. Per agafar un exemple, un cantant que fa de diputat li va piular en tres temps: ‘Feres una frase enginyosa, tan aplaudida com fallida perquè la Generalitat, 45 municipis i els més de 1.200 mentors no la mereixien. Estem preparats per acollir més de 1.200 persones, amb 745 pisos i 450 equipaments residencials, i l’estat ho impedeix.’ Dades, fets, cirurgia. I va passar que a les xarxes –per la naturalesa democràtica de les xarxes– aquestes tres piulades van haver de competir en l’espai i el temps amb milers que descarregaven en el periodista alguna cosa més que l’advertiment de la trampa: insults, improperis, ira, ràbia. I si dic milers no sé si faig curt, perquè les repiulades reiteren, repeteixen, insisteixen en el mateix missatge. A partir de l’insult tres mil, no ho sé jo, eh?, però diria que els ‘indepes’ no estaríem emprant l’estratègia més convincent.

De cara al referèndum, fer competir els missatges del sí que sumen amb els del sí que resten és un risc, companys. Oh, és que els ‘poscos’ han provocat primer! Oh, és que els ‘processistes’ no sé què! Tot això són criaturades que, almenys per als del sí, poden sortir cares. Fem comptes. Pensem en fred. Les desbarrades d’un troll ‘indepe’ difoses per la suma dels seus hooligans i els seus haters sempre aconseguiran més ressò que un missatge constructiu, respectuós i documentat. Sap greu. Fets són fets. Mates són mates. És per aquesta desigualtat de base, ja ho hem dit en la introducció, que no estem en condicions de fer-ho malament. Ens agradi o no, sigui tan injust com vulguis, fer el troll és un exercici que no ens podem permetre. Si a l’Évole i els seus seguidors els hem dit trenta mil vegades que no facin trampa amb una inexistent equidistància, tinguem-ho en compte també, els del sí, a l’hora de fer campanya.