Posar paraules a la memòria

Per als afortunats que en tenen un a l’abast, el país de l’altra riba és l’indret de la salvació, el lloc on finalment pots viure –i et pots morir– en pau. I quan et pertoca. És la pàtria on els vianants de la història –aquells que, segons Albert Camus, la pateixen– troben acolliment i assoleixen l’estat anímic adient per a fer lliscar els records i posar paraules a la memòria. El moment més oportú per a endreçar els caps que han restat pendents de nuar.

De tot això que acabo de dir –potser d’una manera no del tot ordenada i un pèl abstracta– ens en parla El país de l’altra riba, la novel·la de Maite Salord (Ciutadella, 1965) que acaba de guanyar el tercer premi Proa de novel·la. Una història de personatges que viuen atrapats enmig d’un munt de circumstàncies tràgiques que han configurat la història d’aquests darrers cent anys i que han après a sobreviure gràcies a valors com ara la solidaritat, la companyonia i la fidelitat a la força que els ve de dins. De la terra que, com deia el poeta, no sap mentir.

El trajecte vital de Daniel Gold, el protagonista al voltant del qual es desenvoluparà aquesta història, comença l’any 1933 a Brussel·les, en el si d’una família jueva provinent de Budapest, d’on havia fugit durant la Primera Guerra Mundial. Un trajecte que el porta a una nova fugida, aquesta vegada al costat del seu avi Alfred, de la persecució nazi que elimina la resta de components de la família. Avi i nét travessen l’estat francès d’amagat i, movent-se només de nit, s’embarquen a Marsella i arriben a Alger, on començaran de zero. L’avi com a sastre i Daniel com a aprenent. Però, de fet, sabien perfectament que aquell 1943 havien aconseguit de salvar la vida, però no de fugir d’aquella guerra que encara commocionaria Europa durant un parell d’anys més.

Després, la vida avança: el creixement de Daniel, la mort de l’avi i una vida organitzada al costat de Michel Bisset, l’influent propietari del Cafè de París, el restaurant més important d’Alger. Una situació que s’enrareix durant els anys de lluita algeriana per a independitzar-se de França. I, sobretot, un fet transcendental: el descobriment de Fort de l’Eau, “la petita Maó”, la colònia fundada per menorquins situada a prop de la ciutat d’Alger, arran de mar i “a l’altra riba” de l’illa que varen abandonar un segle abans. Un descobriment que portarà Daniel a formar una família amb Isabel, descendent de menorquins, i a continuar la seva ronda de fugides anant-se’n, ara amb la seva família, cap a l’illa de l’altra banda del mar, on passarà els últims anys de la seva existència. Una Menorca on coneixerà de prop els primers contactes amb el turisme i, en paral·lel, les lluites per a preservar l’espai natural.

L’abast temporal de la història que ens explica Maite Salord arriba fins l’any 2013, quan es mor Daniel, però té un moment important deu anys abans en una Barcelona col·lapsada per les manifestacions contra la guerra de l’Irac en què Marta, néta del fugitiu Daniel, coneix l’alemanya Hanna, néta d’un combatent de l’exèrcit de Hitler. Aquest component de la novel·la, tractat amb molta habilitat narrativa gràcies a una estructura de capítols alterns al voltant de Daniel i de la seva néta respectivament, atorga al text una dimensió elevada quan reflexiona sobre la relació entre conceptes com la identitat, la memòria, l’atzar i, sobretot, el lligam invisible entre el passat i el present. A la pàgina 116 ho podem llegir amb més detalls: “Posar paraules a la memòria és obrir un espai del qual ja no pots fugir mai més. Perquè els records entren en una dimensió infinita en què deixen de ser només teus. I compartir-te pot arribar a ser molt dolorós.”

Tot plegat configura una història plena de personatges que cerquen d’escapolir-se dels desastres de la història i en la qual el pensament d’Albert Camus, nascut a Algèria i amb arrels familiars a Menorca, travessa subtilment en un segon terme tot el relat. Uns personatges que malgrat les malvestats que els toca de travessar no són pas uns desarrelats perquè saben que es tenen els uns als altres i declaren a crits que contra la màquina de la història la posició correcta –Camus dixit– és la de posar-se sempre al costat dels qui la pateixen. Ho tenim a la pàgina 211: “Vés a saber. Potser en realitat els llocs no es recorden. Només les persones que hi deixes.”

Amb El país de l’altra riba Maite Salord afegeix el seu nom als de Jordi Nopca i Francesc Serés, guanyadors dels dos premis Proa anteriors. I l’hi afegeix amb una novel·la que no desmereix gens del meritori palmarès d’aquest concurs i que resta dintre del lector amb aquella força que tenen les històries que parlen amb honestedat de l’honestedat i que, a més, en parlen amb recursos narratius de solvència. Les històries que, quan les acabes, sents que continuen dintre teu una bona temporada…