11.12.2022 - 21:40
A la meva entrada de la Viquipèdia en català hi diu que pateixo prosopagnòsia. No sé si aquest és un fet prou important per a posar en una publicació d’aquestes característiques o si és una informació que cal als que vulguin saber res de mi. Sí que és cert que per a mi va ser alliberador primer posar nom al trastorn i després fer-ho públic. Això es contradiu amb el que sempre he pensat que va ser una sort, que no em diagnostiquessin.
En realitat, la meva prosopagnòsia és una de les manifestacions d’un trastorn de lateralitat força més ampli; potser és la més remarcable socialment i per això ha fet fortuna en la meva biografia, però només n’és un aspecte. Quan comença el curs sempre haig d’explicar als alumnes que tinc aquest tipus de problemes. Generalment, els dic que tinc dislèxia que és una cosa que entenen bastant bé tot i que, una vegada més, només és una de les manifestacions del trastorn. Llegir paraules que no són escrites, escriure paraules en sentit invers, canviar l’ordre de xifres o lletres, “veure-les” a l’inrevés. Recordo una vegada que a una alumna que tenia un excel·lent (E) li vaig posar un tres (3). Naturalment, es va queixar, el que no sé és si va entendre la naturalesa de l’error.
La confusió entre dreta i esquerra pel que he pogut observar es força general i és una altra de les manifestacions del trastorn que més s’entenen. No he trobat tan sovint gent que alteri l’ordre de les xifres: voler anar al número 57 d’un carrer i acabar al 75, o que t’hagin de donar 60 cèntims de canvi i n’esperis 40. Uns altres potser són innocus i potser no passarien com a trastorn si no fos perquè hi ha una pauta: posar l’Urgell al lloc del Pla d’Urgell i viceversa, veure Haití al Pacífic i Tahití a l’Atlàntic. I un altre que també és força habitual pel que he observat, intercanviar els noms dels fills. A vegades, quan he tingut alumnes que són mestres, detecten coses de les quals jo no m’he adonat: escric amb la dreta però esborro la pissarra amb l’esquerra, reparteixo (folis, cartes, el que sigui) amb l’esquerra. Una vegada, una que era especialment observadora em va dir: “No entenc com has arribat tan lluny amb la dislèxia tan forta que tens”, i jo li vaig respondre: “Perquè no me la van diagnosticar.”
És així? Òbviament no ho sé, tampoc no crec que un diagnòstic hagués canviat gran cosa perquè no sé si això es pot arreglar (o curar), però recordo perfectament que quan vaig ser conscient que em passava això, vaig començar a desenvolupar regles mnemotècniques per a saber què era cada cosa. I encara ho faig. Per a totes les coses que van a parells jo tinc una mena de desambiguador que em permet de saber com els altres veuen el món encara que jo el vegi a l’inrevés. Els que estiguin una mica familiaritzats amb l’estructuralisme es poden fer el càrrec de la mena de triangulacions que tinc al cap.
Però si els meus problemes de lateralitat van poder passar relativament desapercebuts, la prosopagnòsia és una altra cosa, perquè la gent (ni tu mateix) no ho entén. Com pot entendre algú que et coneix de tota la vida que no el reconeguis? Com pot entendre un amic, amb qui estàs parlant, que, si has de sortir per algun motiu, quan tornis no el reconeixeràs? Com pot entendre el teu germà que l’hagis confós amb el teu cosí? Com pot entendre la teva tia que l’hagis pres per una desconeguda? Com pot entendre el teu fill que el trobis pel carrer i no li diguis res perquè no l’has reconegut? Podria explicar mil històries, situacions compromeses, malentesos i molta gent que no em perdona que no els hagi saludat.
Igual que amb els altres problemes de lateralitat, vaig optar per una estratègia de supervivència. Després d’haver saludat efusivament molts desconeguts, vaig deixar de saludar. Això sí, sense deixar de correspondre quan em saludaven a mi. El que em passava sovint –i encara em passa– és que em podia trobar parlant amb algun desconegut que era evident que sí que em coneixia i em coneixia prou bé. Encara recordo converses sense saber amb qui les he tingut. En aquests casos l’estratègia és anar aplegant fragments d’informació fins que puc saber qui és aquella persona. Si ho esbrino mentre dura la conversa, encara puc correspondre d’alguna manera (demanar per la família, la feina…), però a vegades acabo de lligar caps al cap d’una estona o al cap de dies.
Tot això sí que ho patia en silenci perquè entenia que els altres no ho entenguessin, però no deixava de ser una experiència inquietant (quan era jove, a vegades pensava que eren experiències paranormals) i per això va ser molt alliberador quan finalment vaig tenir un diagnòstic i li vaig poder posar nom. Quan vaig escriure el llibre Escoles a la frontera, vaig explicar una situació viscuda en què la prosopagnòsia m’havia fet passar una mala estona en un funeral i, d’aleshores ençà, molta gent se’m presenta quan em veu. No sempre cal, aquest trastorn és bastant erràtic, a vegades passa i a vegades no passa. En tot cas, com que l’alerta és permanent, agraeixo que la gent se’m presenti. La pitjor pregunta que em poden fer és: “Que no em coneixes?”, sobretot quan haig de respondre que no. I la gent no ho entén. Jo tampoc no ho entendria, suposo.
Explicar aquestes coses públicament té una altra conseqüència que em sembla positiva. M’hi he trobat sobretot amb alumnes, però també amb altres persones, i és que, pel fet que jo ho digui, ells m’han parlat també de les seves dificultats. Coses que generalment amaguem perquè no sabem com seran rebudes a vegades surten a la llum només perquè un altre en parla amb naturalitat.
Que en la Viquipèdia això surti com a un tret definitori no deixa de generar-me una certa perplexitat. Probablement no tan sols a mi, perquè en les entrades en unes altres llengües ningú no ho menciona. Sigui com sigui, al món hi ha prou prosopagnòsics coneguts i no sempre es menciona. A casa nostra, l’Empar Moliner ha explicat anècdotes prou divertides a conseqüència de no haver reconegut algú. I a mi, quan em volen consolar, em diuen que Brad Pitt també en té. Em va interessar més el cas d’Oliver Sacks i sobretot el d’un especialista del qual no recordo el nom, prosopagnòsic també, que deia que podia no reconèixer els seus fills si no sabia que serien en un lloc determinat. Jo reconec que m’he passat partits de futbol sencers seguint el número 9 pensant que era el meu fill i resulta que aquell dia o no jugava o portava una altra samarreta. I vaig dir, tot volent explicar quin sentiment tan meravellós provocava un fill acabat de néixer, que el reconeixeria entre milers mentre mostrava embadalida un nadó que no era el meu. Almenys saber què em passa, haver-hi posat nom, m’ha permès de trobar una explicació i no pensar que sóc una mare desnaturalitzada que no reconeix els seus fills.
