05.07.2023 - 21:40
La sentència d’ahir del TGUE és molt decebedora. No solament del punt de vista dels exiliats catalans, sinó també per a la justícia europea i per al conjunt del projecte europeu. Amb el pas dels anys, ens hem anat acostumant a l’enorme diferència de qualitat intel·lectual, de visió moral i d’independència pràctica que hi ha entre el Tribunal General de la Unió Europea –la cambra inferior del sistema judicial europeu, més aviat dedicada a qüestions administratives– i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que assumeix amb valentia el paper constitucional de garant de la defensa de les llibertats i els drets en el marc de la Unió. Però que ens hi hàgem acostumat no vol dir que siga tolerable una sentència com la d’ahir, que va més enllà d’allò que demanava Llarena i tot. Amb els precedents, importants, que tenim es pot pronosticar que el TJUE tombarà aquesta sentència en el recurs que hi presentaran els exiliats, però això no eliminarà la perplexitat pel paper fet pel TGUE.
Com és lògic, nosaltres ens centrem en la peripècia personal i política dels exiliats, però hem de ser conscients que no es tracta del debat, i el combat, sobre els drets del poble català, sinó que assistim també a un autèntic combat judicial intern a les institucions europees sobre com ha de ser la Unió Europea i quin nivell de democràcia ha de garantir. El 30 de juliol de 2021 –avui és un dia bo per a recordar-ho– el TGUE va negar la concessió de la immunitat cautelar al president Puigdemont i als consellers Comín i Ponsatí. Aquell dia vàrem veure declaracions de polítics espanyols tan eufòriques o encara més que les que vam sentir ahir. Però el 24 de maig de 2022, després de la detenció a l’Alguer, el TJUE va donar la raó als exiliats i els va retornar la protecció argumentant el perjudici irreparable que podia significar una detenció i l’extradició posterior a l’estat espanyol.
Aquella vegada el TJUE va estirar les orelles del TGUE públicament i fins i tot va deixar per escrit coses que xoquen completament, a l’avançada, amb la sentència que vam saber ahir. El TJUE és superior jeràrquicament i, per tant, el debat entre els dos tribunals no és possible, però que darrere les cortines hi ha una guerra oberta es fa cada dia més evident.
Tanmateix, la sorpresa per la decisió presa ahir no és l’única del dia. El discurs que va llegir la sempre directa i transparent Clara Ponsatí fa la sensació que ha implicat també un trencament irreversible entre ella i Puigdemont i Comín. A parer meu, ahir Ponsatí es va equivocar: ni era el dia, ni era el lloc, ni eren aquelles les maneres de marcar les seues –per una altra banda, tan evidents com legítimes– distàncies polítiques i de projecte de futur.
Més gent ha aprofitat també aquesta sentència desfavorable per devaluar en públic, fins i tot de manera oportunista, la lluita de l’exili. Hem vist aparèixer, per exemple, diatribes àcides contra “el picaplets” Boye o crides a “punxar la bombolla d’un exili alliberador”.
No es pot discutir que hi ha gent que, per interessos polítics o personals o mediàtics, ha alimentat la idea que el retorn del president Puigdemont era imminent i provocaria això que en diuen un momentum. Malgrat que molts, repetidament i de fa molt temps, hem demanat prudència en aquesta qüestió –em sembla, per exemple, que aquest editorial del gener del 2022 és bastant explícit–, és lògic que això haja originat en molta gent una il·lusió que ara, momentàniament, és frenada. Però, a parer meu, la crítica justa a aquest comportament irresponsable no és just que esdevinga una desqualificació de la faena feta pels exiliats. I encara menys un menysteniment del seu paper, que és essencial, en la continuació de la lluita per la independència.
Els darrers sis anys i totes les peripècies viscudes en aquest temps ens han donat prou perspectiva per a entendre quin paper té l’exili i el litigi estratègic en el procés d’independència de Catalunya. Efectivament, la implantació de la independència no arribarà de cap tribunal ni tampoc de cap instància europea. Jo no crec haver sentit mai ningú defensar-ho seriosament, això. Perquè tots ho sabem que la independència arribarà de la mateixa manera que va arribar el 2017, amb una combinació de la mobilització del carrer, sobretot, i de les accions polítiques especialment al parlament.
Ara, dit això, la tasca de l’exili i la capacitat de derrotar una vegada i una altra Espanya han estat elements fonamentals a l’hora de mantenir viva la confrontació amb l’estat espanyol. I també, i no és que això siga poc important, a l’hora de fer recular l’autonomisme post-2017.
Avui és molt fàcil d’oblidar on érem tots plegats el 2021, en aquell any de glòria dels neoautonomistes, amb Esquerra i Junts, tots dos, còmodament instal·lats en la idea que calia abandonar el somni de la independència i dedicar-se a la gestió del dia a dia. I si avui ja no som en aquella situació, si Junts se n’ha allunyat, si ERC ha començat a davallar i si la via del diàleg amb Madrid es tanca del tot –com sembla indicar també la previsió dels resultats a les espanyoles que va fer públiques el CEO ahir–, això en molt bona part ha passat perquè a Brussel·les un grup de gent no ha claudicat mai ni ha avantposat els seus interessos personals i ha mantingut el torcebraç polític i jurídic que ha de mantenir perquè això encara no s’ha acabat.
PS1. Josep Casulleras ha fet una repassada sòlida de la situació en aquests dos articles: “Per què Llarena no pot cantar victòria amb Puigdemont?” i “Poden detenir Puigdemont? Aquesta és la situació en què es troben els exiliats”.
PS2. Una de les coses més fabuloses de la professió de periodista és viure intensament el contacte amb els lectors. I això Gemma Pasqual ho ha explicat d’una manera preciosa en el seu article d’aquesta setmana.
