29.05.2023 - 21:40
A la part alta del barri de la Mouraria de Lisboa, al Largo da Achada, hi ha la Casa da Achada. La placeta que hi dóna accés té una font i unes escales de pedra i és envoltada de cases on sembla que la gentrificació que afecta la capital portuguesa avança amb un ritme molt més lent. Hi ha veïnes de tota la vida estenent la roba cap al carrer. Aquella casa del fons és molt més que una casa, és un dels espais culturals i de creació artística contraculturals més importants de la ciutat i, fins fa molt poc, el lloc on una dona menuda d’empenta gegantina s’encarregava de mantenir la consciència crítica, cultural i intel·lectual d’extrema esquerra al Portugal sorgit després de la Revolució dels Clavells, però sobretot al Portugal de les darreres tres dècades: el del cavaquisme, la troica i la preeminència de la dreta al poder. Ella era Eduarda Dionísio (1946-2023), que va faltar el passat 22 de maig.
Si Portugal és una terra on el surrealisme literari i pictòric és ben arrelat, l’esquizofrènia política també. Una de les proves és que el govern de la República que presideix Marcelo Rebelo de Sousa ha enviat una sentida nota de condol lamentant la mort de Dionísio, que era una de les darreres grans intel·lectuals crítiques tant amb el socialisme com amb el liberalisme que ha governat el país d’ençà de la Revolució dels Clavells de 1974.
Però qui era Eduarda Dionísio, quin ha estat el seu paper transcendental en la cultura contemporània portuguesa i qui eren els seus pares, Màrio Dionsio i Maria Leticia Reis Clemente da Silva? I, sobretot, quina relació tenien tots tres i la Casa da Achada amb la cultura catalana?
El poder transformador de la cultura
Eduarda Dionísio va ser una intel·lectual que creia profundament en el poder transformador de la cultura i en la necessitat de compromís de l’artista, i sobretot va ser una persona inconformista que va treballar sempre d’una manera molt crítica amb el poder oficial, fos quin fos, des de posicions clarament allunyades de l’esquerra parlamentària a la qual, malgrat tot, va donar suport durant una part de la seva vida, com palesen els anys en què va treballar com a redactora del diari Combate, sorgit el 1974 i tancat el 1978 com a òrgan d’expressió de la classe treballadora i de lluita contra el capital.
Dionísio també va ser actriu, dramaturga i directora teatral, primer en companyies amateurs i d’àmbits universitaris, però també en l’àmbit professional en teatres i companyies com el Teatro da Cornucópia, Teatro O Bando, Contra-Regra. En aquest àmbit va destacar per les seves traduccions de Shakespeare, Bertolt Brecht i Heiner Müller i va crear espectacles a partir de texts de Camões i Raul Brandão, entre més. Un dels seus grans èxits va ser Antes que a noite venha, una obra on posa en veu de quatre prostitutes monòlegs de personatges com ara Medea i Antígona. Es va estrenar el 1992.
Dionísio va estudiar al Liceu Francès i a la facultat de lletres, on es va llicenciar en filologia romànica, i abans del 25 d’abril ja va ser una opositora activa al règim dictatorial portuguès. El 1968, quan tenia només vint-i-dos anys, va publicar amb Almeida Faria i Luis Salgado de Matos el llibre Situação da Arte, que va ser el resultat d’una enquesta feta a artistes i intel·lectuals portuguesos. El 1971 va fundar amb Jorge Silva Melo el diari Crítica, i el 1972 va publicar la seva primera novel·la, Comente o seguinte texto.
Sindicalisme a l’ensenyament secundari
Un dels àmbits més importants en els quals va treballar i, possiblement, el de menys visibilitat pública però, en canvi, de més intervenció directa, va ser l’educatiu. Professora de portuguès a secundària durant bona part de la vida al Liceu Camões, a l’Escola Secundária da Cidade Universitária i a l’Escola Gil Vicente, on va aplicar els mètodes pedagògics innovadors que havia desenvolupat la seva mare. Però, sobretot, destaca el fet que va ser militant a les escoles, delegada sindical, dirigent sindical entre el 1977 i el 1978, fundadora del nucli de professors del Moviment d’Esquerra Socialista (del qual va formar part fins el desembre de 1975) i va ser fundadora de Contra a Escola Capitalista (CEC), que reunia desenes de professors que treballaven molt més enllà de l’activitat sindical.
Mentre feia tota aquesta activitat a les escoles, continuava amb la feina teatral, va ser traductora, artista plàstica i crítica literària, a més d’articulista de premsa en moltes capçaleres i, fins i tot, va tenir temps d’interessar-se per la política, i el 1987 es va presentar, com a independent, a les eleccions al Parlament Europeu. També va tenir temps d’escriure una obra literària de molta vàlua, amb novel·les, assaigs i llibres de relats, entre els quals, Retrato dum amigo enquanto falo (1979), Histórias, memórias, imagens e mitos duma geração curiosa (1981), Pouco tempo depois (as tentações) (1984), Alguns lugares muito comuns: diário de uns quantos dias que não abalaram o mundo (1987), Títulos, ações, obrigações: a cultura em Portugal, 1974 -1994 (1993), i sobretot el trencador article “Práticas culturais”, al llibre d’Antonio Reis Portugal: 20 anos de democracia, de 1996, en el qual mostra una evolució de les pràctiques culturals de la Revolució del 25 d’Abril fins el 1993. Finalment, el 1997, va publicar el llibre As histórias não têm fim.
Contra Cavaco Silva
Eduarda Dioníso era això que popularment en diríem un cul inquiet. Per això mateix, el 1994, després de saber-se que Portugal seria seu de l’Exposició Internacional de 1998, va ser una de les fundadores de l’associació Abril em Maio, que va estar activa fins el 2005. Va ser el moviment cultural més crític amb la figura d’Aníbal Cavaco Silva i també amb totes les servituds que havia comportat el procés d’integració a la Unió Europea i la dissolució dels ideals dels Capitans d’Abril a partir de les eleccions de 1975. L’entitat féu moltes accions culturals inspirades en el moviment popular de la revolució portuguesa i organitzà seminaris, debats, cinefòrums, concerts, intervencions d’art plàstica…
El darrer gran projecte, al qual va consagrar els darrers tres lustres de la seva vida, va ser la fundació de la Casa da Achada-Centro Mário Dionísio. El va fer amb l’ajut d’amics, alumnes i familiars seus i del seu pare, l’escriptor i pintor Mário Dionísio, i també amb l’ajut del seu company Vítor Ribeiro, Maçariku.
La casa és un espai d’intervenció cultural molt diversificada, però sobretot destinada a la divulgació de la vida i obra de Mário Dionísio i també de la mare d’Eduarda i companya de vida de l’escriptor: Maira Letícia Clemente da Silva. I és que Mário Dionisio (1916-1993), que va ser un dels màxims exponents del neorealisme portuguès literari, impulsor d’una literatura que volia transformar el món i que va deixar-nos una dotzena de volums de poesia, relat breu i novel·la, cinc volums importantíssims d’escrits sobre art, A Paleta e o Mundo, i centenars d’articles, cartes, obres pictòriques… Tot un llegat a la difusió de la qual es va vincular ben activament la seva filla i que va culminar amb la publicació de quatre volums de dietaris anotats per ella i d’un cinquè en el qual treballava els darrers dies i que, malauradament, veurà la llum després de la seva mort.
La relació amb la cultura catalana
Mário Dionísio va ser un dels autors inclosos per Manuel de Seabra i Fèlix Cucurull en la seva mítica Antologia de contes portuguesos, publicada per l’editorial Albertí l’any 1959. Aquesta va ser una de les portes de contacte de la família amb la llengua catalana, que coneixien prou bé perquè els dos Dionísio, pare i filla, s’havien llicenciat en filologia romànica. A més a més, d’ençà del 2008, la Casa da Achada va acollir nombrosos actes vinculats amb la cultura catalana, sobretot literaris, però també d’una manera molt especial per mitjà de la seva coral.
En plena intervenció econòmica del país per part dels homes de negre del Fons Monetari Internacional i de la Unió Europea, Portugal va viure un esclat dels moviments culturals contra les condicions de vida en precari a les quals abocava el rescat econòmic. El malestar es va traduir en tot un seguit de mobilitzacions encapçalades per un moviment autogestionat anomenat Geração à rasca, que va unir a parts iguals els més joves i la gent més gran, però també molts treballadors autònoms i l’extinta classe mitjana. En aquest context, a la Casa da Achada va sorgir una coral que feia cançons de combat en diferents idiomes, i el català hi ha estat ben present, amb temes com “Abril 74”, de Lluís Llach, i “L’estaca”. També han interpretat “La fera ferotge”, d’Ovidi Montllor, i “Si el rei vol corona”, que varen estrenar amb motiu d’una visita de l’emèrit a Portugal.
Coincidint amb la creació del casal català de Lisboa l’any 2009 i de l’associació Catalunya Presenta, la Casa da Achada va acollir múltiples activitats culturals, com ara la projecció del film El mar, d’Agustí Villaronga, i un cinefòrum i debat posterior al voltant del film i el llibre homònim de Blai Bonet; presentacions de la revista bilingüe Capicua; conferències de Jaume Pomar al voltant de Llorenç Villalonga; recitals de poesia catalana i conferències sobre relacions artístiques entre els dos territoris. També es varen fer debats sobre el procés i sobre la violència policíaca exercida el Primer d’Octubre pels policies espanyols. Així doncs, en els darrers quinze anys, ha estat un espai on la programació cultural catalana ha trobat el seu lloc.
Els seus companys de la Casa da Achada diu en un comunicat: “És impossible dir en poques paraules què va ser i què va fer aquesta dona extraordinària. A l’Eduarda li agradava que les coses fossin útils, protestava contra el malbaratament de materials, d’esforços i d’idees. Tota la seva tasca associativa tenia a veure amb el trencament de barreres: entre llecs i especialistes, entre amateurs i professionals i entre classes socials diferents. Esbucar les barreres, també, entre el pensar i el fer, proposant sempre que ajuntessin acció i pensament, mans i cap […] Una altra barrera encara per superar: ser capaç d’allargar les fronteres del possible contra el ‘sempre s’ha fet així’, que va combatre amb totes les seves forces, perquè pensava que tot podia ser d’una altra manera. Per això va fer amistat per tot el món amb gent que compartia, d’alguna manera, aquesta actitud crítica, solidària i transformadora.”
Són moltes les veus que han expressat el condol per la pèrdua d’Eduarda Dionísio, però paga la pena recordar la senzillesa de Jorge Sales Golias, un d’aquells joves capitans d’abril, que n’ha dit: “És una dona que deixa una gran obra a favor de la cultura i de la llibertat de pensament.” I en paraules d’Antonio Carlos Cortez: “Eduarda Dionísio era d’un temps amb llibres, llibertat, civisme, oposat a aquest. Llibres, art, llibertat, paraules que la defineixen i que nosaltres, que batallem contra l’alienació actual, hem de saber rescatar de l’oblit.”
