Aromes que van arribar d’ultramar

L’any 1964, ara fa seixanta anys, al local del número 25 del carrer d’en Xuclà de Barcelona van fer obres. Els propietaris de la botiga de cafè La Portorriqueña havien comprat una gran màquina de torrar el gra de cafè i volien que els seus clients la veiessin funcionar. Per això, van fer posar un vidre que deixava a la vista de tothom la feina d’aquella torradora, ubicada a la rebotiga, i que cada dia feia sentir l’olor de cafè a tot el carrer.

Aquell sistema de torrefacció propi va donar una gran anomenada a La Portorriqueña i va ser el motiu principal per a anunciar-se a la premsa de l’època. Encara avui, dins la botiga, podem llegir, en un cartell antic i en lletres majúscules: “L’alta qualitat dels nostres cafès és deguda a la torrefacció i empaquetatge diaris.”

El negoci havia començat l’any 1902 en una botiga de queviures al número 3 del carrer del Bonsuccés. L’havia obert Miquel Ferrer, un català que havia anat a fer les Amèriques i va tornar amb la idea de vendre al detall productes importats de Puerto Rico, principalment cafè, xocolata i sucre. Ferrer també va dur amb ell la Graciales, la dona l’origen de la qual va donar nom al seu establiment d’articles d’ultramar: La Portorriqueña.

Tot el que venien era molt preuat en aquell començament de segle XX i la bona acollida dels productes els va permetre d’obrir una segona botiga, la del carrer d’en Xuclà, 25, que és l’única que es conserva. Allí, Joan Bayona fa quaranta anys que atén la clientela. “Primer, en vaig ser client. Acostumava a acompanyar el meu pare, que venia a comprar aquí, al Raval, el peix de platja i, a La Portorriqueña, veníem a comprar cafè. En tornar de la mili, venia cada setmana a buscar el cafè mòlt i, un dia, em van preguntar si els podia venir a ajudar, perquè els faltava un treballador”, explica.

D’ençà d’aquell dia, Bayona és darrere el taulell d’aquest establiment emblemàtic, on ara ja no es torra el cafè, però sí que es mol davant el client. I es fa al moment, segons les necessitats de cada mètode de preparació del cafè. “Segons quin sigui, necessitarà un gruix diferent. Dependrà de si el cafè es prepara amb una premsa francesa, si es fan servir filtres, cafetera italiana o exprés”, puntualitza.

Diu que la majoria dels clients, un 75% pel cap baix, ho són de tota la vida, que ja hi compraven els seus pares i, abans, els avis. Una vegada per setmana, cada quinze dies o una vegada el mes, aquests més assidus fan la compra, normalment, fidels sempre al mateix producte. 

Minimalista i autèntica

Si entrem a La Portorriqueña amb els ulls clucs, l’olor de cafè, te i xocolata és la primera cosa que ens dóna la benvinguda. “Depèn què hagi comprat el darrer client, se sent més una olor o una altra”, comenta Bayona. 

La decoració de la botiga és senzilla, fins i tot es podria dir austera, però autèntica, tal com la van disposar a principi dels seixanta. A l’aparador, hi ha exposades algunes cafeteres i, a dins, uns recipients esfèrics de vidre guarden el gra de cafè de Papua, Etiòpia, Colòmbia… i les barreges, anomenades blend, que compensen intensitats i aconsegueixen un gust més suau perquè agradi a tothom, segons que explica Bayona. Darrere les esferes de vidre, uns altres recipients –petites sitges– mostren el gra de varietats més especials.

D’ençà del 2019, molt poc abans de l’explosió de la pandèmia de la covid, La Portorriqueña pertany al mateix propietari d’una altra botiga de cafè històrica, El Magnífico, al carrer de l’Argenteria, 64. És Salvador Sans Velasco, un apassionat del món del cafè, fill i nét de torradors de cafè al barri barceloní de la Ribera. Al carrer de Grunyí, cantonada amb Mirallers, l’any 1919, l’avi, Salvador Sans Comas, va obrir una botiga de queviures, en què ja va començar a torrar cafè. “Ho feia al carrer, tal com recordaven més tard alguns veïns, que també explicaven que donava anissets als infants que passaven”, explica el nét, Salvador Sans Velasco. Quan els seus pares, Salvador Sans i Domínguez i Maria Victòria Velasco es van casar, l’any 1959, ella es va implicar molt en el negoci i gent de tot arreu hi anava a comprar cafè. L’home va muntar el seu torrador de cafè al soterrani del local i l’any 1962 van crear la marca Cafés El Magnífico i la botiga també va esdevenir torrador majorista de cafè.

Aleshores, Salvador Sans Velasco tenia dos anys i, en aquell ambient totalment cafeter, de ben petit ja començaria a donar un cop demà. “Sóc un botiguer a qui les coses han anat bé. Res m’ha agradat més que estar darrere un taulell”, diu. I quan els importadors de cafè visitaven la botiga dels seus pares, ell sempre parava atenció a tot allò que li explicaven. Sans recorda molt bé que per allà als anys vuitanta, un d’aquests importadors li havia dit alguna vegada: “Els senyors de La Portorriqueña no tenen fills, si algun dia es venen el negoci, te l’has de quedar.”

I així ha anat. Quan la Graciales, que li havia donat nom, es va retirar, La Portorriqueña va passar a mans d’un treballador, Eloy Álvarez, que va enfocar el negoci del carrer d’en Xuclà plenament a fer de torrador i vendre cafè al detall. Després, el negoci el va portar el seu fill, Jordi Álvarez, i més tard la vídua d’aquest, Carme Rigata. Quan Rigata, l’any 2018, es va voler jubilar, ho va dir a Salvador Sans, que va acceptar de bon grat agafar aquest comerç històric.

“Gairebé era un deure que tenia amb el meu passat i amb aquells que, de jove, em dedicaven el seu temps perquè aprengués coses, encara que els meus mestres eren els meus pares”, expressa Salvador Sans. I, de la mateixa manera que va tenir ben clar que havia d’agafar el negoci, també va estar segur que Joan Bayona era la millor persona per a continuar portant-lo. Algú com Sans, que estima tant el taulell, va saber veure el mateix en Bayona.

Quan li van oferir d’entrar-hi a treballar, no ho va dubtar, explica Bayona. Això sí, quan va veure que molts dels clients que hi entraven ja tenien certa edat, va pensar que potser el negoci tindria els dies comptats perquè quan aquesta gent gran faltés, no tindrien relleu. Però no, avui als compradors de tota la vida –els fills i els néts dels qui tenien La Portorriqueña com a torrador de referència el segle passat–, s’hi afegeixen els qui fan els seus encàrrecs de cafès de la marca El Magnífico per internet. I d’ençà del 2019, els clients de sempre de la botiga del carrer de l’Argenteria –oberta l’any 1989– es mouen indiferentment com a clients d’un establiment o un altre. Van allà on els queda més a prop i depèn del dia.

“La majoria sap què entra a comprar. Els qui demanen consell és més aviat perquè han de fer algun regal”, explica Bayona. L’entrada de clients a la botiga és un degoteig constant: “Voldria un quart de quilo de cafè de Costa Rica”, “un paquet de quart de barreja de la casa”… “Vénen, en gran part, d’una cinquantena de quilòmetres al voltant de Barcelona”, explica Bayona. I lamenta que les dificultats d’accés amb vehicle al centre de la ciutat els facin perdre clients que venien amb cotxe. “Alguns dels qui venien de fora sí que compren per internet, però hi ha gent més gran que no hi està acostumada. Venien amb el cotxe i s’enduien deu quilos de cafè, i ara que ja no ho tenen tan fàcil, han deixat de venir.”

Ell es mostra satisfet per haver contribuït a mantenir una clientela ben fidel durant tantes generacions. “És molt d’agrair els clients que fa tants anys que vénen, fills, gendres, marits… Recordo que fa poc va entrar una senyora de més de seixanta anys que em va dir, el pare ja venia. I detalls així em fan sentir molt d’agraïment.” De veïns de tota la vida al barri, encara n’hi ha, una altra cosa són les botigues que, com a tot arreu, van obrint i tancant molt fàcilment.

D’ençà que Salvador Sans va adquirir la botiga, els pots de te a granel de la firma Sans i Sans comparteixen espai amb els cafès. Tot el cafè d’El Magnífico es torra actualment en una nau a Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat). Així s’abasteix la botiga de l’Argenteria, els establiments d’hostaleria on també se serveix aquest cafè i La Portorriqueña, que, gràcies al relleu de fa cinc anys, es pot dir que s’ha salvat el torrador de venda al detall més antic de la ciutat.

Una vintena de varietats de cafès de diferents orígens continuen perfumant la botiga, i tota flaira que pugui escapar de la porta cap al carrer, cada vegada que Joan Bayona engega el molinet. Amb La Portorriqueña, Salvador Sans dóna continuïtat a un comerç històric de Barcelona, de bracet de la seva passió per un ofici i un producte que va arribar d’ultramar.

Hi ha poques coses del cafè, i del vincle d’aquest producte amb la ciutat de Barcelona, que Sans no conegui. A vint anys, va conduir fins a Le Havre, a la Normandia, per conèixer personalment Philippe Jobin, un conegut importador de cafès selectes, autor del llibre Els cafès produïts al món, considerat una mena de Bíblia del cafè. I d’ençà d’aquell viatge, va començar a importar cafè d’Etiòpia, Kenya, Haití, Mèxic i Guatemala, en un moment en què bàsicament ací se’n podia trobar només de Colòmbia i del Brasil. Amb les arrels fermes en l’activitat del seu pare i avi com a torradors de cafè d’ençà del 1919, un segle més tard la mateixa activitat li ha permès de donar corda a una botiga històrica del Raval.