Porteu-me el cap de la Caliban!

Un Estat, una Illa. A les Cambres Fosques del Poder:
PRÒSPER (davant del mirall): Et penses que Jo sóc com tu?
LA CALIBAN (des del fons del mirall): Tu ets un patrici, i jo sóc filla de Sicòrax, la bruixa.

Gros xivarri a la cova de la Magistratura.
SANTXES, CAPGRÒS DE LA PATRONAL: D’on surten aquests saquejadors, aquests destructors, aquests agressors de la pau social? Del fons de quina ràbia, de quin desesper, de quina misèria sorgeixen aquests radicals antisistema?

L’assessor Gonçal el consola i l’aconsella:
GONÇAL: Notre société se dote de moyens de repression mais se prive de moyens de prévention. Le liberalisme empêche d’user des moyens techniques de la prévention. Mieux vaut des écoutes, des indicateurs et des rondes que des brigades d’intervention. Cela coûte moins cher à tout le monde.

El creador d’opinió de La Rereguarda, ESTEVE, en fa diagnosi preceptiva:
ESTEVE (embriac): Les accions de violència per la violència, de la manera que han tingut lloc, són viscudes com una manifestació de descomposició social, contrària a totes les aspiracions del nostre poble, al marge de la condició de cadascú. Vianants innocents i llunes de botigues han estat víctimes de la violència, que ha colpejat una vegada més els agents de l’ordre encarregats de protegir la seguretat dels nostres ciutadans. El govern té el deure d’actuar amb tota la fermesa, en l’estricte respecte de la llei, per prevenir les causes i impedir la repetició de la violència.

Entra BAIONA, advocat bonic i esmunyedís, que aspira a la mà de MIRANDA, filla de PRÒSPER, que la té destinada al seu fidel servent Ariel.

BAIONA: Hay una precisa voluntad de confundirnos para que tomemos por desesperados de suburbio lo que, en última instancia,  no son más que grupúsculos manipulados en uno u otro grado. La pericia de los asaltantes, la organización del saqueo, la rapidez de la acción son algo más que índices de ello, más convincentes aún, si cabe, cuando sabemos que los responsables del gobierno dudaron en tomarse la situación en serio…

GONÇAL: Que els pobres tinguin consciència de la seva impotència, vet aquí una condició primordial de la pau social.

TRINQUET entra fent tombarelles de saltimbanqui:
TRINQUET: No s’han de confondre aquests comportaments amb l’actitud general de la joventut. Sempre n’hi ha, d’elements violents, entre la jovenalla…

VEUS EN OFF: Hi ha tempestat en algun lloc…

Entra Barrufet, el bufó de PRÒSPER.
BARRUFET: Si acceptem veure el cos social com un ésser col·lectiu, es poden analitzar certs comportaments a la llum de la psicoanàlisi. Quan la fatiga, la depressió, el nerviosisme s’apoderen de nosaltres, sentim la necessitat d’engegar-ho tot a rodar. En aquesta època de gran materialisme, que és també una època menor per a l’esperança i el projecte col·lectiu, els esvalotadors són una part de nosaltres mateixos…

Entra ARIEL, un mercenari mestís, ara lleó de l’Estat i aspirant a conseller de l’Alta Magistratura (i, eventualment, amb l’ajuda de la premsa amiga, a la Magistratura mateixa casant-se amb MIRANDA).

ARIEL: C’è l’essenza di tutta democrazia di cercare un giusto equilibrio fra un dato livello di tolleranza con la criminalità e un dato livello di tolleranza con la presenza poliziesca.

PRÒSPER (fent un apart amb ARIEL): Ho has fet molt bé, Ariel. Què seria del Poder sense un Desordre discret i ben temperat? T’ha costat gaire?
ARIEL: No, missenyor. Hem fet gros xivarri de sirenes udolant pel centre de la ciutat. La televisió ja era a lloc mitja hora abans. Els encaputxats han calat foc a uns quants cotxes i contenidors i una massa enfervorida els ha seguit. Teníem el perímetre ben tancat i les destrosses han estat les justes perquè sortissin en temps real a totes les cadenes. Només s’ha perdut un ull i demà engarjolarem els sospitosos habituals. Ja ho llegireu a l’editorial conjunta de tots els diaris de demà.
PRÒSPER:  De la teva ploma, estimat Ariel?
ARIEL: Missenyor, la meva modèstia…
PRÒSPER: I els de la web de la Vila…?
ARIEL: Ai, missenyor,  em temo que no s’hi avindran!
PRÒSPER: Porteu-me el cap de la Caliban!
ARIEL: No puc, missenyor…
PRÒSPER: Com que no pots?
ARIEL: Totes són la Caliban, missenyor.
PRÒSPER: Que vingui Miranda!
ARIEL: No pot, missenyor. Ha fugit amb la Caliban.

I els missatgers de la guerra ploraren amargament (Anti-Isasies 33:7).

XÈCSPIR TEMPESTUÓS