Portes al carrer, una història

La Casa Batlló és una de les atraccions turístiques més reputades del passeig de Gràcia, més que la Pedrera i tot, ja que es pot visitar com qui diu al complet, no es dedica a sala d’exposicions sinó que s’exposa a ella mateixa. De tant en tant, la façana s’il·lumina en ocasió d’alguna causa que el gust contemporani per quedar bé reclama. La Casa Batlló té sempre cues al davant, de tanta gent que hi vol entrar a veure-la. És avui una de les obres de Gaudí tan conegudes com la Pedrera, el Park Güell i la Sagrada Família. Però no sempre ha estat així. Si ara anem al MNAC, veurem unes quantes de les seves portes que van ser llençades al carrer no fa pas tant, a primers dels setanta. Ara s’exposen, com una història encara no prou explicada, com un tros de memòria col·lectiva, com una imatge d’històries que es poden repetir i segurament es repeteixen.

Construïda entre el 1904 i el 1907, Gaudí va comptar amb els arquitectes Josep M. Jujol i Joan Rubió i Bellver per a la façana, els artesans de la forja Badia, el ceramista Ribó, el vitraller Pelegrí i, per a la fusteria, els fusters Casas i Bardés.  Era un encàrrec de l’empresari tèxtil Josep Batlló i Casanovas, vinculat als Godó. La casa va patir diverses remodelacions fins que no va ser declarada monument històric el 1969. Ja llavors hi faltaven força coses. La companyia Seguros Iberia s’hi havia establert el 1957 i n’havia tret portes i armaris que no li convenien. El modernisme no tenia llavors cap mena de consideració. Des dels anys vint i trenta havia quedat desbancat pel noucentisme i l’arquitectura més o menys moderna i, a partir de la guerra, havia quedat tapat gairebé del tot com una resta massa evident d’una història burgesa i d’un desenvolupament cultural que no es podia expressar. Val a dir que així era en altres contextos europeus, cadascun amb la seva distinció local. L’art nouveau, com és conegut en altres llocs, no seria rescatat fins a la psicodèlia dels seixanta: el power flower, si m’ho permeteu, també era això. Flors i randes i punxes i molta corba, colors i artesania, penjolls i teixits combinats.

Aquests dies es fa difícil de sostenir un argument sense girs de guió ni desviacions del tema cap aquí i cap allà. Compto que em perdonareu les digressions, gràcies. Tornem a la Casa Batlló. Amb la remodelació de Seguros Iberia el 1957, com deia, s’hi van eliminar envans i així va resultar que sobraven portes i armaris. Es van traslladar al soterrani. I al cap de poc, es van llençar al carrer. Tal com sona, tal com raja.

Una nit, Joan Ainaud de Lasarte, llavors director del MNAC, anava en cotxe i les va veure a la vorera. Diuen que va trucar de seguida a l’ajuntament perquè les recollissin. No hi ha encara gaire més detalls de la història. Si era de nit, devia d’esperar-se fins l’endemà, a trucar. L’imagino trucant a primeríssima hora. L’imagino també aquella nit, amb el cotxe aturat, mirant-se les portes, esfereït. D’entre la gent que sabia qui era Gaudí i què havia significat el modernisme, l’historiador de l’art Ainaud de Lasarte era un de ben conscient. Les portes van ser així salvades. El 1986 ingressaven a la col·lecció del MNAC. No van ser restaurades. Sí que ho van ser d’altres fusteries (mobles sobretot) que també havien estat abandonades pels propietaris i que formen ara part de la col·lecció permanent.

El parlament que havia acollit el Museu d’Art Modern durant la dictadura havia tornat a ser el parlament, i les col·leccions modernistes s’integraven al MNAC. I allí les portes de la Casa Batlló es van trobar amb d’altres obres que van ser salvades pel museu in extremis: unes quantes pintures, escultures i dibuixos dels temps republicans, que van anar cap al soterrani. En lloc de treure-les cap un indret més segur, amb el risc de ser interceptades per les autoritats franquistes, van ser amagades en una dependència del museu de Montjuïc i no van ser descobertes fins cinquanta anys després, als vuitanta.

Són històries que ara formen part de l’exposició ‘La capsa entròpica. El museu d’objectes perduts’, que ha preparat l’artista Francesc Torres al MNAC. Un artista contemporani remena els fons del museu i n’extreu obres significatives que ens expliquen coses històriques. Les portes de la Casa Batlló al carrer en són una, les de l’art republicà amagat com un talp durant mig segle en són una segona. I n’hi ha força més, d’històries, en aquesta exposició que sembla parlar d’ara mateix. De debò que paga molt la pena.