Porters de discoteca: cara i creu d’una professió

“Per a ser porter has de saber tractar amb les persones. En això, la veterania hi fa molt”. Així és com Fernando Merino defineix la professió que exerceix des de fa 20 anys: la de porter. No sempre és fàcil dir que no. “Nosaltres xoquem amb el tema de la personalitat. Hi ha persones que s’ho prenen millor, i altres que pitjor”, comenta Merino.

Quan Merino va començar a exercir, la professió de porter (o “controladors d’accés”, com se’ls anomena tècnicament) encara no estava regulada. Aleshores, els conflictes entre porters i usuaris eren molt més freqüents. A Catalunya el punt d’inflexió arriba l’any 2002, quan el jove llatinoamericà Wilson Pacheco  mor ofegat després de ser apallissat i llançat al mar per un porter de discoteca i dos vigilants.  L’anomenat ‘Cas Maremàgnum’ va commocionar la ciutat de Barcelona. Calia un canvi, una normativa que regulés les condicions d’accés a la professió i que assegurés que els porters comptessin amb unes mínimes nocions sobre els seus drets i els dels usuaris.

“El decret de la Generalitat ha ordenat el sector. Avui, la idea de porter violent és més aviat un mite que es correspon més amb el que passava abans que amb el que succeeix ara”, afirma Antoni Vallejo (nom fictici), cap de seguretat i formador de controladors d’accés acreditat pel Ministeri de l’interior. Roser Subirats, advocada penalista, coincideix amb la valoració que fan el sector i l’Administració. Afegeix, no obstant això, que “la nit continua sent un àmbit problemàtic”.

Però, què és el que en pensen els usuaris?

Porters, no vigilants

El porter no pot exercir les funcions del vigilant de seguretat. No és la seva feina. A la pràctica, però, molts controladors d’accés treballen per empreses de seguretat privada, encara que la llei no ho permeti. Si l’empresa de seguretat vol oferir serveis de porteria, s’haurà de constituir en una altra societat, i deixar molt clar, quan anunciï els seus serveis, que ho fa per mitjà d’una entitat diferent.

Fernando Merino, que a més de controlador també és cap de seguretat, denuncia que això no sempre es compleix: “Si els clients es queixen del cost econòmic de la seguretat privada, les empreses intenten oferir-los serveis de control d’accés garantint-los que els porters també exerciran, arribats al cas, funcions de seguretat”. Aquesta és una pràctica sancionada amb multes de fins a 600.000 euros per a les empreses ‘pirata’, 30.000 per als empleats no qualificats i 100.000 per als locals que els contractin. Anna Aisa Biarnés, gerent de l’Associació Catalana d’Empreses de Seguretat (ACAES), és molt clara: “Des d’un punt de vista econòmic, els requisits que s’exigeixen a l’empresa de seguretat són molt més alts. Per això som molt estrictes amb l’intrusisme”.  De tota manera, Aisa admet que l’àmbit de la nit “té les seves pròpies característiques”.

Rafael Rodríguez, gerent de l’empresa Bull Control, és del mateix parer. “A l’oci nocturn, seguretat privada i control d’accés estan molt relacionats”, afirma. Bull és un hòlding que ofereix tant serveis de seguretat (Bull Seguridad) com de controls d’accés (Bull Control). Actualment, Bull és l’empresa proveïdora de porters i vigilants de la Federació Catalana d’Activitats Recreatives Musicals (FECASARM). Rodríguez també admet que part dels conflictes que es produeixen als locals d’oci nocturn es deuen a la manca de preparació d’alguns porters: “Hi ha molt d’intrusisme en el sector. Persones sense donar d’alta, sense titulació, que s’ofereixen per ser porters de discoteca només perquè són els típics pinxos de gimnàs”.

Sobre si els porters s’excedeixen o no en l’exercici de les seves funcions, tant Vallejo com Rodríguez coincideixen: “La força no ha d’ exercir-la ningú, però en cas de delicte flagrant tant el vigilant com el porter poden actuar”, afirma el gerent de Bull Control. “Si intervenim, és per tal de defensar la integritat física de les persones, sigui la nostra o la d’un tercer”, afegeix Vallejo. L’advocada Roser Subirats adverteix dels límits d’aquesta defensa: “El porter és un professional preparat per fer front a situacions de violència. No pot lesionar algú i al·legar que actua en legítima defensa perquè la persona estigués èbria o perquè l’hagués insultat. Aquest argument, que és el que fan servir molts porters als jutjats, no és admissible”.

Dret d’admissió vs. discriminació

“El negre no entra”. Aquestes van ser les paraules d’un porter en denegar l’entrada a un jove a una discoteca d’El Masnou, seguit d’una agressió que el va deixar inconscient. L’octubre del 2016, un jutjat de Mataró va condemnar el porter a inhabilitació pel que tècnicament es coneix com un delicte de denegació discriminatòria de prestació privada.

Encara que no es tracta d’un fet aïllat, la sentència que resol el cas és una de les primeres que fa referència a aquest subtipus de delicte d’odi. Un informe publicat per SOS Racisme revela que la discriminació en l’accés és una pràctica habitual en molts locals d’oci nocturn, tant que l’any 2015 va suposar un 12% del total de denúncies per racisme a Catalunya. No obstant això, només 2 de cada 10 víctimes van acabar presentant-ne una.

La desconfiança en el sistema judicial és el motiu pel qual la majoria de casos no es tiren endavant. En Bambo Karamba, d’origen africà, explica que va ser vetat a la porta de Cocoa Mataró per “dur un pentinat inadequat”. Els seus amics van poder passar sense problemes. Excuses com el cabell o la vestimenta són freqüentment utilitzades per denegar l’entrada a joves d’una altra raça. “És trist que al segle XXI no tingui dret entrar a una discoteca perquè la meva pigmentació de pell és diferent”, reconeix en Bambo. Encara que declara haver estat “víctima d’un delicte de discriminació”, no es planteja denunciar. Ho considera una “batalla perduda”. Pau Millera, amic de Bambo que va viure els fets en primera persona, assegura que no es va sorprendre perquè ja els havien advertit que “a Cocoa és complicat entrar si ets moro o negre”.  La discoteca no s’ha volgut pronunciar sobre aquests fets.

El sector, però, nega l’existència de racisme i es defensa d’aquestes crítiques al·legant que simplement fan valdre el seu dret d’admissió. “Nosaltres sempre intentem que hi hagi el millor ambient. No discriminem per raó d’ètnia o pel color de pell. El que sí que tenim en compte és els problemes que [els immigrants] puguin generar. Ho diuen les estadístiques”, argumenta Rafael Rodríguez.

A més del color de pell, la ideologia també pot ser un motiu de discriminació. Oleguer Baró, de 19 anys, explica que una nit, mentre feia cua a la discoteca barcelonina Costa Breve, un porter es va dedicar a preguntar-li a ell i als seus amics quina era la seva ideologia “per decidir qui entrava i qui es quedava fora”. “Mentre feia les preguntes, aixecava el braç fent la salutació feixista”, recorda. Segons Costa Breve, el porter va ser acomiadat.

“Si bé és cert que normalment els porters es limiten a acatar ordres dels seus superiors, això no els exonera de responsabilitat”, comenta en Pau. “Ells saben que tenen poder davant de qualsevol que incompleixi les normes, però aquest poder s’ha de saber utilitzar. Tenen múscul i intel·ligència per a fer-ho”. Això és el que pretén el cicle formatiu de controlador d’accés: que els porters siguin capaços de distingir un veto justificat d’un veto discriminatori.

L’any 2016, només es van revocar 11 habilitacions de les prop de 2000 vigents a Catalunya.  Amb tot, els Mossos d’Esquadra no disposen d’un registre de denúncies presentades contra l’actuació dels porters. En aquest sentit, el compromís del sector és essencial per tal d’eradicar per complet els conflictes, però també el dels usuaris: si l’agressió (física o verbal) no es denuncia, no hi ha ni sanció ni inhabilitació possible.