Ja se n’han fet vint-i-sis i les emissions pugen!

Aquests darrers dies s’ha reunit la vint-i-sisena Conferència de les Parts (COP26) signatàries del Conveni Marc sobre Canvi Climàtic – CMCC (UNFCCC, per les sigles en anglès) a Glasgow. Vint-i-sis reunions internacionals i les emissions continuen pujant! El text del conveni es va adoptar el 9 de maig de 1992, en la cinquena sessió del Comitè Negociador Intergovernamental, creat per l’Assemblea General de les Nacions Unides el 1990. I es van obrir les signatures a la CNUMAD – Conferència de les Nacions Unides sobre Medi Ambient i Desenvolupament, que es va reunir a Rio de Janeiro el juny de 1992. El conveni va entrar en vigor el 21 de març de 1994.

La finalitat del CMCC és “estabilitzar les concentracions de gasos d’efecte hivernacle a un nivell que impedeixi les perilloses interferències antropogèniques amb el sistema climàtic”. El conveni es basa en el principi que “les parts han de protegir el sistema climàtic en benefici de les generacions presents i futures, sobre la base de l’equitat i d’acord amb llurs responsabilitats comunes però diferenciades i amb llurs respectives capacitats”.

D’ací a poc, ja farà trenta anys que es va reunir la CNUMAD. La COP s’ha aplegat vint-i-sis vegades. Avui sabem les causes, les tendències observades i els impactes de l’escalfament de l’atmosfera arran de la crema de materials fòssils. També sabem que hem d’actuar per evitar la desestabilització del sistema climàtic. I l’acció és ben clara: reduir les emissions dels gasos d’efecte hivernacle (GEH), cosa que vol dir deixar de disposar d’energia basada en la combustió dels materials fòssils (AR6-IPCC).

Però si mirem la realitat, veiem que el món continua mantenint, com si no passés res, l’addicció a la crema de fòssils –una manera de disposar d’energia molt ineficient termodinàmicament i ecològicament. Veiem que les emissions, no solament no s’han estabilitzat, sinó que continuen pujant mundialment. I que els compromisos de reducció per complir amb l’Acord de París (COP21) són ben insuficients per a evitar que l’augment de la temperatura, de mitjana, superi els dos graus a final del segle.

L’informe recent del PNUMA, Emissions Gap Report 2021, ens diu que les Contribucions Determinades Nacionalment (NDC, per les sigles en anglès), juntament amb els compromisos de mitigació anunciats per l’any 2030, posen al món en el camí d’un augment de temperatura de 2,7 graus a final del segle, i que per mantenir l’escalfament per sota d’1,5 graus, el món ha d’engegar, amb urgència, polítiques i accions addicionals per a reduir gairebé a la meitat les emissions anuals de gasos d’efecte hivernacle en els vuit anys vinents.

I en l’informe CCPI2022 – Climate Change Performance Index 2022, fet per Germanwatch i NewClimate Institute i publicat conjuntament amb Climate Action Network International, presentat en la COP26 –i que es publica anualment d’ençà del 2005–, es pot veure el comportament de 60 països sobre la protecció del clima i qualificats segons un índex que té en compte les emissions de GEH (un 40% del pes), les energies renovables (un 20%), els usos de l’energia (un 20%) i les polítiques climàtiques (un 20%). Els tres primers llocs de la classificació resten buits, perquè no hi ha cap país que assoleixi el rang “Very High”. Els països escandinaus –Dinamarca, Suècia i Noruega–, juntament amb el Regne Unit i el Marroc, encapçalen la classificació. Entre els pitjors hi veiem Austràlia, Corea del Sud, Rússia, l’Aràbia Saudita i el Casaquistan. Respecte de les energies renovables, els pitjors són l’Iran i la Federació Russa.

En el rànquing mundial, l’estat espanyol hi ocupa el lloc 34, mostrant un perfil força baix. El país ha pogut millorar les seves qualificacions de baixes a mitjanes en les categories d’emissions de GEH (passant del lloc 32 al 25) i d’energies renovables (del 38 al 35). Ha millorat l’indicador de Política Climàtica Nacional respecte de l’any passat, tot i que encara és baix (lloc 30). Sobre l’ús de l’energia, el seu indicador continua baix (lloc 37). S’assenyala una manca d’ambició en la política climàtica, especialment en els febles objectius per al 2030, que mostren que no són en línia amb una trajectòria molt per sota dels 2 °C. També es critica l’absència d’un compromís governamental per a eliminar progressivament les subvencions als combustibles fòssils.

Ni Catalunya, ni els Països Catalans no hi surten, en el CCPI2022. El dia que aquest informe inclogui la nostra nació, hi sortirà força malparada, si no és que els nostres governs activen, a partir d’avui mateix i urgentment, les polítiques climàtiques –existents solament en el paper–, redueixen dràsticament les emissions –que no es redueixen allò que caldria–, augmenten moltíssim la generació renovable –estancada de fa força anys– i milloren molt l’eficiència en l’ús de l’energia –aspecte ben menystingut.

Ens ha fet vergonya veure el president de la Generalitat de Catalunya i la consellera del ram fent-se la foto a Glasgow sense cap compromís concret de reducció d’emissions que farà Catalunya d’ací al 2030 –de fet, amb el decret llei 24/2021 de 26 d’octubre, sentencien que Catalunya no complirà allò que diu la llei catalana de canvi climàtic: 50% d’electricitat renovable. Avui, l’electricitat renovable és solament el 16%.

I en compte d’això, es posen a fer “volar coloms”, com ara, dient, a tort i a dret, que volen crear una empresa energètica “pública” –per a fer què? Generar? Transportar? Distribuir? Comercialitzar? En realitat, “públic” significa, per ells, ser en mans de la “seva” administració, no pas en mans de la ciutadania, ignorant el veritable repte del país: treure de les urpes d’ENDESA la xarxa de distribució, i crear una Autoritat Catalana de les Xarxes de Distribució veritablement compromesa amb la transició energètica distribuïda i participada –una “Grid Deployment Authority”, tal com acaba de fer el president dels EUA. A Catalunya, a més de les traves burocràtiques que va posant l’administració, el gran obstacle per a fer real el 100% renovable és l’actual xarxa de distribució.

Enderrocar aquestes traves és condició necessària per a possibilitar que la ciutadania tingui un paper actiu, tal com diu la política de la UE: “Una Unió de l’Energia centrada en la ciutadania, en què aquesta assumeixi la transició energètica, aprofiti les noves tecnologies per reduir les seves factures i participi activament en el mercat, i en la qual es protegeixin els consumidors vulnerables.”