Ha passat de moda allò de fer bondat perquè passin els Reis?

Hi ha determinades expressions que es converteixen en frases tradicionals quan passen de generació en generació i que es repeteixen només pel fet d’haver-les sentides prèviament sense analitzar-ne el significat real. És el cas de: “Si no fas bondat, els Reis no et duran regals.” O, en la versió no tan agressiva: “Si fas bondat, els Reis et portaran regals.” Potser pensem que així és un missatge més “positiu”, però ho és de debò?

Reforç i càstig

En general, un càstig pretén que una determinada conducta no continuï, mentre que el reforç mira d’augmentar una conducta.

En la psicologia de l’aprenentatge, i en concret en la branca de la psicologia conductual, considerem que el reforç positiu és el procediment que relaciona una resposta instrumental (en aquest cas, fer bondat) i un estímul apetible (tenir regals). Si hi ha la resposta, hi ha el reforç i, per contra, si la conducta no apareix, no hi ha el premi.

També es pot utilitzar un reforç negatiu (“Si fas bondat, els Reis no et duran carbó”). Amb una resposta instrumental es retira un estímul aversiu. Dir “Si no fas bondat, els Reis et duran carbó” seria un càstig positiu: l’estímul aversiu (carbó) apareix amb la resposta (en aquest cas, no fer bondat).

Finalment hi ha el càstig negatiu: “Si no fas bondat, els Reis no et duran regals”. És a dir, a causa d’una resposta (no fer bondat) se li pren una cosa positiva (no rebre regals de Reis).

Motivacions extrínseques i intrínseques

És important d’entendre també els termes “motivació extrínseca” i “motivació intrínseca”. La primera la veiem quan hom té com a fita l’obtenció d’una cosa externa a l’organisme (un premi, un regal…) i quan no hi és o la possibilitat d’aconseguir-la s’esfuma, la conducta pot desaparèixer. No obstant això, en la segona, la conducta depèn de raons internes a l’organisme que no són observables (autoestima, competència…) i és més estable perquè no depèn de cap agent extern.

L’una no és millor que l’altra, depèn de les circumstàncies; a més, poden ser-hi ambdues alhora. Per exemple, una nena pot estudiar molt perquè vulgui obtenir bones notes (motivació extrínseca) i també per sentir-se orgullosa d’ella mateixa (motivació intrínseca).

Educar amb amenaces

Per molt que el missatge de “si fas bondat, els Reis et duran regals” ens pugui semblar positiu, en realitat hi ha l’amenaça d’un càstig. Perquè el nen o la nena entendrà: si faig bondat, els Reis em duen regals, però, i si consideren que no en faig? La resposta implícita és: no tindré regals.

Això origina una situació de por que farà que la conducta s’acompleixi, però no per haver interioritzat l’aprenentatge adequat, sinó només per evitar que el temor de no rebre regals es faci realitat.

Quins efectes té aquest missatge a mitjà i llarg termini? Doncs que quan s’allunya la possibilitat de rebre l’estímul aversiu, la por desapareix i la resposta també. És a dir, una vegada han passat els Reis, caldrà cercar un nou reforç positiu extrínsec per continuar aconseguint la mateixa resposta. I així haurem d’anar cercant nous reforços extrínsecs per a la seva bona conducta sense arribar mai a inculcar-la de manera duradora.

Ser concret, realista i curtterminista

Moltes vegades, fem servir termes que són difícils de comprendre per a un nen. “Fer bondat” és ambigu, o si més no subjectiu. Per això, sovint, els nens més petits, quan arriba Nadal i es veuen envoltats de referències als Reis, al Pare Nadal i als regals, demanen innocentment als grans: “I jo, he fet bondat enguany?”.

Tampoc no és un missatge realista. Com el nen probablement sospita, és molt improbable que no tingui regals. A més, oferim un premi que es dóna una vegada l’any, cosa que obliga a demorar el reforç. Aquesta demora fa que l’estímul apetible minvi de valor i la motivació decaigui.

Si volem que els nostres missatges tinguin un efecte positiu i sostingut en la conducta dels més petits, hauríem de:

1. Evitar d’emprar el càstig, tant el positiu com el negatiu, i mirar de fer servir més el reforç positiu i negatiu. Això ens permetrà de tenir una alta taxa de conductes positives.
2. Que el reforç no sigui un estímul material, sinó d’una altra mena, com els socials. Per exemple, en compte de dir “Si et fas el llit tota la setmana, et compraré un regal”, diguem: “Si et fas el llit tota la setmana, aquest cap de setmana jugaré amb tu una bona estona.” Això serveix per a transmetre valors més adequats; és a dir, en lloc de fomentar el consumisme i que els menors tinguin un excés de joguines, es destaca la importància de passar temps en família.
3. Si una conducta és motivada intrínsecament, no oferim un estímul extern que pot desvirtuar la situació i eliminar l’estabilitat que aporta l’estímul intern. Si estudia perquè li agrada l’assignatura de la qual s’ha d’examinar, evitem d’oferir un premi “per bones notes”. Aquest estímul extern es pot oferir en assignatures que no li aportin tant i així treure profit de la motivació extrínseca.
4. No fer servir la por com a estratègia: la il·lusió i la creença en els Reis desapareixerà i també el temor que sosté la conducta.
5. Proposar accions concretes, mesurables i limitades. En lloc de parlar de “fer bondat”, que és indefinit, podem proposar “portar el teu plat a l’aigüera de la cuina havent menjat”, que no deixa possibilitat de dubtes.
6. Finalment, el reforç ha de ser com més acostat millor a l’execució de la conducta, per a aconseguir d’associar la resposta amb el reforçador, perquè els menors que encara creuen en els Reis no tenen desenvolupada la capacitat de demora de gratificació: refusar un benefici més petit a curt termini en canvi d’aconseguir un premi més gran més endavant.

Una altra vegada que vulguem animar els nostres fills a ser bons perquè els Reis els duguin molts regals, podem recordar que hi ha alternatives menys materialistes i amenaçadores.

Marta Peña Ramos és psicòloga de la salut a la Universitat Internacional de València. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.