10.02.2020 - 21:50
‘Aquest és Ang Rita, la persona que ha pujat més vegades a l’Everest sense oxigen.’ El meu amic nepalès m’ensenya amb orgull un autoretrat amb un home gran, arrugat. Qui l’acompanya és el xerpa conegut com a ‘lleopard de les neus’, un sobrenom guanyat per la seva habilitat per a escalar muntanyes com si les cotes altes fossin el seu hàbitat natural. Ha contemplat el planeta sota els seus peus des del cim més alt del món deu vegades sense necessitat de fer servir oxigen auxiliar en cap cas.
Al Nepal, els xerpes són molt coneguts. A la resta del món, els grans oblidats. Quan es parla de l’efemèride de la primera ascensió a l’Everest, el 1953, sempre s’esmenta Sir Edmund Hillary, però gairebé mai no se sent el nom de Tenzing Norgay, l’home qui el va acompanyar. En expedicions d’alta muntanya, els xerpes són els encarregats d’avançar-se a la resta del grup, comprovar que el camí estigui bé, preparar el campament, carregar el menjar, les bombones d’oxigen… Tal com testimonia el documentari Xerpes. Els veritables herois del mont Everest, els portadors ‘han d’assolir tasques gairebé superhumanes i arriscar les seves vides.’ I per què ho fan? Doncs, òbviament, per diners. Al film suís, publicat el 2009, s’hi comenta que guanyen entre 4.000 euros i 5.000. ‘En dos mesos, els xerpes de l’Everest guanyen el doble que el salari anual d’un professor de Katmandú’, especifiquen.
Aquests professionals són els portadors que gaudeixen de més reconeixement, però l’art de carregar productes i objectes d’un lloc a un altre es pot veure a tots els racons del Nepal. D’ençà que els primers homes van establir-se a l’Himàlaia fa milers d’anys, l’única manera de transportar materials ha estat a través de portadors o d’animals de càrrega, com iacs i rucs.
Encara avui és una pràctica ben estesa, ja que en la majoria de casos no hi ha carreteres que uneixin els pobles de les muntanyes. El comerç, la construcció, les mudances… Tot passa per les seves esquenes. Els senders són transitats, sobretot, per portadors que es passen el dia caminant per carregar objectes d’un lloc a un altre. Són la columna vertebral de l’Himàlaia. Ambar Basadur Tamang, un portador de quaranta-tres anys, ho té clar: ‘A les muntanyes, si hi ha portadors, hi ha vida. Si no hi ha portadors, no hi ha vida’, explica amb un somriure.
Portadors en grups turístics
Ambar Basadur va néixer en un petit poble a prop de l’Everest. Ja de ben petit estava acostumat a carregar coses amunt i avall, o sigui que, quan buscava feina i li van oferir de fer de portador per un grup de turistes que volien anar al camp base de la icònica muntanya, no s’ho va pensar. Llavors tenia catorze anys. ‘Va ser dur perquè no tenia experiència. Fins al tercer dia va ser difícil, després va ser més fàcil.’
Una història similar té Badal Rai, que a tretze anys va decidir d’ajudar el seu oncle fent de portador per a turistes. Aquella primera vegada va carregar una bossa de 45 quilos. Ell només en pesava 38. ‘Al principi és dolorós, però al cap d’un mes o dos ja no ho notes.’ La part del cos que li feia més mal era el coll, ja que, tradicionalment, porten les mercaderies dins un cistell, el doko, el qual es recolzen a l’esquena i subjecten amb una cinta al cap. ‘Nosaltres no podem carregar a l’espatlla, com ho fan els occidentals amb les motxilles. Ho fem amb el cap.’
Actualment, ja no es fan tantes excursions amb material d’acampada com abans, perquè hi ha molta més infrastructura turística, o sigui que el pes que carreguen ha disminuït. Normalment porten uns 25 quilos. A més, si els donen més de 30 quilos, l’empresa els ha de pagar el doble de salari, que normalment ronda entre els 15 euros i els 20 per dia.
Tots dos coincideixen que els moments més perillosos són quan es troben en cotes altes, perquè poden patir alguns efectes del mal d’altura. ‘Si anem a alta muntanya’, comenta Ambar Basadur, ‘a vegades tinc mal de cap, nàusees, em sento cansat, amb ganes de dormir… Però res més.’
Però la seva pitjor experiència va ser causada pel mal temps. Era al port del Dhaulagiri, a uns 5.300 metres, i els va sorprendre una tempesta de neu. Nevava amb força, hi havia molt de vent i no hi havia gens de visibilitat, o sigui que no podien veure el camí. El malson va durar tres dies, però tot i això, recorda que no va passar por. ‘Teníem menjar, sacs de dormir, tendes d’acampada… Si el temps és complicat, ens podem quedar on calgui durant molts dies.’
Sobreviure a un desastre
El 25 d’abril de 2015, un fort terratrèmol va matar nou mil persones al Nepal. Una de les zones més afectades va ser la de Langtang, on el sisme va originar grans esllavissades i allaus. Badal Rai hi era amb dos clients estrangers i un altre portador.
‘En total, érem divuit persones, dividides en dos grups. De l’altre grup, va morir tothom. Del meu, ens vam salvar tres: els meus dos clients i jo.’ El jove portador, que aleshores tenia divuit anys, relata que el terratrèmol va durar pocs segons, i que el veritable desastre va arribar després. De les muntanyes que envoltaven la vall, en van començar a caure milers de roques que ho esclafaven tot. Seguint l’instint, Badal Rai va agafar els clients i els va conduir ràpidament cap a una gran pedra que els va servir de refugi. Al seu voltant continuava la pluja de rocs.
Els tres supervivents van haver de romandre allà tres hores, fins que la gegant esllavissada es va calmar. Quan va arribar el moment de sortir, es trobaven completament coberts de la neu que també s’havia precipitat des de les parts més altes de la muntanya. Amb un paraigua com a pala, va obrir camí fent un túnel per a escapar.
‘Nosaltres tres vam ser molt afortunats. Els meus dos clients no es van posar mai en contacte amb mi després del que va passar. No sé per què, els vaig salvar la vida i no m’ho van agrair mai. Ni tan sols van intentar d’ajudar el meu company’. Aquell dia, a la vall de Langtang van desaparèixer 250 persones.
La felicitat de treballar a la muntanya
La feina de portador és, en general, desagraïda. Fins i tot entre els nepalesos mateixos, qui històricament han desprestigiat aquesta tasca. Tot i que aquest menyspreu ha anat desapareixent en la majoria de regions, hi ha zones on encara és ben present i la discriminació cap a aquest col·lectiu forma part del dia a dia.
‘A la zona de l’Everest, ens separen els portadors de la resta del grup. Em fa posar molt trist, però no hi podem fer res’, comenta Badal Rai. ‘A vegades ni tan sols coneixem els guies o els clients. Agafem les motxilles de bon matí, marxem abans i les portem fins a l’hotel perquè ja hi siguin quan arribin ells. I quan ells hi arriben, nosaltres ja som al refugi de portadors, uns llocs molt bruts, que fan pudor, on hem de dormir junts i el menjar és dolent… És molt injust, però què hi podem fer?’
‘No sé qui fa les normes, qui ha creat aquest sistema, però crec que, senzillament, és la seva manera de pensar’, afegeix Ambar Basadur amb resignació. ‘És una mentalitat pobra que s’arrossega des de les generacions més velles.’
Tot i això, tots dos afirmen que estimen la seva professió. ‘És una feina molt lliure. Potser la gent que treballa en una oficina té un salari mensual, però són en una presó. Nosaltres som lliures’, repeteix convençut el veterà portador. ‘Quan vénen els turistes, anem durant una setmana o dues a algun lloc, i potser no hi hem estat mai abans. També coneixem gent nova i som a la natura. I després, quan anem a Katmandú, tenim llibertat fins que vingui un altre grup.’
Diuen que és a les muntanyes on se senten més de gust. ‘Hem nascut entre cims, per això ens encanten. Hi ha aire fresc, menjar fresc… La muntanya és feliç, i nosaltres també ho som’, conclou Ambar Basadur entre rialles.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada’
—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
—(44): Maleint sangoneres al sostre del món
—(45): Guia per a fer senderisme per l’Himàlaia al Nepal
—(46): Els trens de l’Índia: somni o malson?
—(47): ‘Enlloc del món no es protegeixen tant els ciutadans d’un país com ho fa la Fundació Vicent Ferrer’
—(48): L’aventura extrema que han completat menys d’un centenar de persones: el Gran Camí de l’Himàlaia
—(49): Coses que passen a més de cinc mil metres d’altitud
—(50): El racó més bonic del planeta
—(51): El punt de no-retorn
—(52): Sang sobre gel
—(53): Sobreviure a l’infern al cel
—(54): Congelacions i abismes
—(55): El remot poble de l’Himàlaia que viu congelat en el temps
—(56): Hem conquerit el cel
