Porta, la trinxera dels horts urbans

El barri de Porta va néixer entre el manicomi de la Santa Creu, on tancaven bojos i rebels, i el cementiri de Sant Andreu, on els portaven de cos present per deixar-los descansar en llibertat. Aquí hi reposa, eternament, envoltat de belles flors, el dramaturg Ignasi Iglésies, en grata companyia dels gitanos Amador, que descansen a l’ombra d’una guitarra i una pistola gegant. Pura història popular de l’últim segle a Porta.

Entre la bogeria i la mort, la rebel·lia i la vida, Porta era una extensió d’hortes i masies –can Valent, can Verdaguer…– un bell territori on es podria haver passejat el Baró de Maldà, camuflat sota un paraigua.

Com tot Nou Barris, Porta ha hagut de lliurar moltes batalles veïnals per a anar conquerint i reivindicant un entorn digne i habitable. Avui, hi ha qui diu que Porta és l’avantguarda de Nou Barris. D’altres, que és el Nou Barris de casa bona. Sigui com sigui, els quintos i les tapes del dijous al vespre són excel·lents. S’hi barregen sabors de Sant Andreu al Tròpic, tan diversos i originals com ho són la vida i els habitants del barri. Porta, república tropical, territori lliure de Barcelona. Aquí, penjar etiquetes al personal és una tasca absurda.

Passat el temps de l’arcàdia rural, els bombardeigs de la guerra i la fam i la misèria de la postguerra, Porta va caure en mans dels corruptes franquistes, disposats a xuclar la sang dels veïns i inundar el barri amb tones i tones de totxos i ciment sospitós. Per aquí va passar, també, l’home que va enfonsar el Turó de la Peira, Román Sanahuja, el bon cristià disposat a fer de benefactor dels obrers i folrar-se a costa d’ells i dels ajuts oficials. A l’hora de construir edificis d’habitatges, sembla que va ser més mesurat en l’ús del ciment aluminós, però va deixar un record inesborrable: els carrers sense urbanitzar. La llei l’hi obligava, però ell i els de la seva espècie –Samaranch, Figueres i Núñez– anaven i van més enllà de la llei. Tenien i tenen la seva pròpia llei, com la màfia.

Les batalles de Porta, unitat generacional

Des dels setanta i vuitanta, els veïns han lliurat moltes batalles, reivindicant espais públics i equipaments: semàfors, transports, casals d’avis, centres cívics, instituts, escoles, parcs esportius, places i zones verdes. No han pogut evitar, però, la construcció d’un Corte Inglés i de l’Heron City. Ara lluiten per l’esponjament del barri: més rambles i corredors verds. Una de les trinxeres de lluita del barri, la més simbòlica i significativa, són els horts ocupats del carrer Maladeta, creats i cuidats per jubilats del barri per evitar que Núñez i Navarro hi edifiqui pisos i l’ajuntament accedeixi a fer-ne una rambla.

A Porta, la generació de lluitadors dels anys setanta i vuitanta s’ha fusionat amb els activistes més joves. No s’han limitat a passar-los el relleu. Col·laboren junts i fomenten tota mena d’iniciatives. Parlem amb Julián Lluís, un històric de l’associació de veïns, també vinculat als ‘iaioflautes’, i Joan Puigbó, de l’Ateneu la Bòbila.

‘L’ateneu és un projecte autònom, un espai d’economia social i solidari que impulsa diverses iniciatives. Al començament, agrupava cinc entitats federades: l’associació de veïns, el casal de joves, l’agrupament escolta Creu del Sud, l’Associació d’Aturats i Aturades de Nou Barris, i l’associació 500×20 pel dret de l’habitatge, que lluita contra els desnonaments. Ara ja són quinze les entitats que configuren l’ateneu’, explica Joan Puigbó.

L’Ateneu la Bòbila és a la plaça Sòller, una de les més grans de Catalunya. Ara reivindiquen la reforma de la plaça i una millora de les instal·lacions pel barri i per l’entitat. Expliquen Julián Lluís i Joan Puigbó: ‘La plaça Sòller es va construir en temps de Maragall. Ara nosaltres n’hem reivindicat la reforma i que desapareguin els murs que la tanquen. Cal donar-li vida perquè és tan gran que no s’ha consolidat com a punt de trobada pels veïns. Volem rehabilitar-la perquè l’Heron City no esdevingui el punt de reunió del barri. Les obres començaran el 2018, si ens acabem de posar d’acord amb l’ajuntament.’

La punta de llança de la lluita veïnal és, ara, l’esponjament del barri. ‘L’associació de veïns lluita per aconseguir més espais i corredors verds. Demanem d’esponjar el barri. No volem més ciment’, explica Julián Lluís. ‘Volem una rambla en forma de ferradura que connecti tot el barri, baixant per Maladeta, la plaça Sòller i el passeig Mallorca fins a la Meridiana, i pujant per l’Heron City i el camp de la Damm fins al passeig Verdum. D’aquí ha sorgit la lluita dels horts de can Valent, gestionats per l’Assemblea d’Aturats i Aturades. O la reivindicació del camp de la Damm, una escola de futbol històrica, que la funerària Àltima va comprar per fer-hi un tanatori. Els veïns no volem un tanatori. De moment, l’ajuntament actual els ha aturat la llicència, però ja veurem què passarà. I, en tercer lloc, la lluita més coneguda: la dels horts del carrer Maladeta.’

Els horts de Maladeta, barricada contra Núñez i Navarro

Al carrer Maladeta hi havia unes cases senzilles d’autoconstrucció que van anar a subhasta. Núñez i Navarro va comprar unes parcel·les per a construir-hi habitatges. Els solars es deterioraven i els veïns no volien més blocs que els privessin de llum, aire i espais de convivència. Per això, l’any 2007, els veïns van ocupar el terreny per fer-hi horts, els quals gestionen una quinzena de jubilats del barri.

L’any 2015, els advocats de Núñez van interposar una demanda judicial de 290.000 euros contra l’ocupació dels horts, més 100.000 d’indemnització. Com que ningú no s’hi va presentar, la sentència va dictaminar a favor del constructor. El procés, però, continua. I és quan hi ha intervingut l’associació de veïns. ‘Vam proposar que els terrenys fossin d’interès municipal i que els comprés l’ajuntament’, explica Julián Lluís. ‘Sembla, però, que Núñez demana un preu astronòmic: vint milions d’euros. Nosaltres creiem que tenen l’estratègia de negociar aquests terrenys a canvi de projectes que tenen blocats en molts altres punts de la ciutat. Aquest ajuntament no està disposat a pactar de manera mafiosa; diuen que, si es pot, s’estudiarà, i ja es veurà. Nosaltres volem que sigui la rambla de Porta, per això negociem.’

Núñez i Navarro, no volem més pisos!

Caminant pels carrers del barri cap als horts, es veuen pancartes i cartells en murs i finestres. ‘La rambla de Porta és el que importa!’ ‘Porta Oberta!’ ‘Porta’m a l’hort!’ Una gran pancarta presideix la zona dels horts: ‘Núñez i Navarro, no volem més pisos!’ Fa goig de veure uns horts tan ben cuidats. Semblen més ben treballats, amb més amor i dedicació, que els horts urbans de propietat municipal. Aquests, és evident, la gent se’ls ha fet seus.

Chencho, planxista de la Nissan jubilat, va ser un dels primers que va instal·lar-s’hi l’any 2007. Ara ja en són uns quinze, d’horts. Avui Chencho cull mongetes. El seu terreny, com tots, està perfectament net i endreçat. Són uns horts dissenyats a la perfecció. Se’n fa un bon ús i, a més a més, amb bon gust. ‘Aquí, hi havia casetes molt senzilles de planta baixa amb hortet. Cap a l’any 2000, van donar quatre duros als qui hi vivien i se’ls van ventilar. Són quatre parcel·les de quatre-cents metres quadrats. Núñez és propietari de dues. Les va comprar en subhasta. Vol construir aquí un bloc de quatre plantes. Seria una ratonera. Nosaltres volem una rambla. Els horts són la trinxera per a aconseguir-ho’. Chencho està orgullós del seu camp. Té un mango i un presseguer, tomàquets, parres, carabassons, mongetes, cebes i uns curiosos tomàquets tropicals que li van donar uns veïns peruans. ‘Teniu, tasteu-los. Jo abans tenia una caseta a Vilafranca. Quan em vaig jubilar, el cos em demanava un hort. I aquí estic. M’agrada quan vénen els xavals dels col·legis i els expliquem què és un tomàquet abans que el venguin al supermercat.’

Més amunt, trobem Miguel Ripoll, paleta jubilat de Granada, descendent de catalans que van anar a la guerra de Cuba: ‘Hi ha un poble, allà, que es diu Castell de Ferro –explica orgullós– i el van fundar els catalans. Ells no volien anar a aquella guerra perquè era una guerra d’Espanya, però mira…, i quan van tornar es van quedar a Andalusia!’ Miguel Ripoll té 91 anys, encara que no ho sembli. Va arribar l’any 1947 a Barcelona: ‘Quan vam arribar, la ciutat encara estava destruïda per les bombes de la guerra. El meu pare va lluitar en el bàndol republicà i es va exiliar a França. Estàvem en contacte per carta. Vam venir a Barcelona amb la intenció de travessar la frontera i reunir-nos amb ell, però no vam poder. Aquí vam calar les xarxes, aquí em vaig casar, aquí vaig tenir un fill, es va fer gran… I aquí estem. He viscut a la Barceloneta, a la Trinitat i, ara, al Turó de la Peira.’

Com els seus companys, l’home és feliç amb el seu hort. N’està satisfet. Se sap cada pam de sorra, cada planta, cada matoll. ‘Ens han dit okupes! Cony! Si això abans feia fàstic. Era ple de bosses d’escombraries, runes, llaunes, plàstics. Ara és bonic. Un dia, un matrimoni de València em va dir que semblava un jardí. Aquí passo l’estona en comptes d’estar assegut en un banc. A la tarda vénen les dones, seuen en aquell banc, xerren, miren… de vegades els dono verdures, que són per a tots, no fem cap negoci amb això. Si un dia vénen a treure-m’ho, jo no faré força perquè no és meu, però jo vull una rambla.’

Julián Lluís, sap, per l’experiència de molts anys de lluita veïnal, que la batalla pot ser llarga: ‘Els partits ens donen la raó. Fins i tot, el PP ens donava suport al principi, però en l’últim ple municipal hi ha hagut un gir. El PP va presentar una proposta per a fer dues fonts d’aigua per a regar els horts, a canvi que s’abandonessin el dia que la propietat hi volgués edificar. Ens vam mobilitzar i en vam informar tots els grups. No es va aprovar, malgrat que hi van votar a favor PP, Ciutadans i el PDECat. Vés a saber què n’obtenen, a canvi, aquests partits. Sempre hi ha contrapartides.’

Si voleu llegir la sèrie sencera, ací teniu tots els articles:
1. Les batalles de Nou Barris
2. La Prosperitat contra la xenofòbia
3. El negoci franquista de construir Nou Barris
4. Ciutat Meridiana, no passaran
5. Turó de la Peira, les cicatrius de l’aluminosi
6. Porta, la trinxera dels horts urbans
7. Jo vaig veure com assassinaven Josep Lluís Faceries