30.11.2024 - 21:40
Anant cap al port de Catarroja (Horta Sud) passem per un d’aquests cementeris de cotxes, de set pisos, que ja comença a semblar que sempre hagués estat en aquell polígon. Quan hi arribem tot és marró i costa d’imaginar que un mes arrere açò fos un d’eixos llocs de referència, de trobades, de celebracions, de dies en família i amics. Que era un dels punts d’entrada a un parc natural, a l’Albufera.
Ens arribem a Casa Baina, un restaurant històric de cuina valenciana, de casa. L’especialitat és l’all i pebre, el plat més tradicional de l’Albufera, però també la paella i l’arròs: del senyoret, i amb llamàntol, i l’arròs en perol amb carn de caça típica de l’entorn, com ara l’ànec. L’aigua va arribar-hi fins a un metre, i la proximitat amb la desembocadura del barranc de Torrent (o rambla del Poio) va fer que el fang i les canyes ho col·lapsassen tot.
Un grup de voluntaris neteja reixes, portes, finestres, i tot el que es presente. Són clients habituals, que amb els anys també senten l’espai com casa seua. Ens atén Mariví Blesa, la gerent, una dona menuda amb els cabells blancs i els ulls blaus com la mar, que és la viva imatge de l’esperança. Fa vint-i-cinc anys que regenta Casa Baina, i abans que ella, el pare, trenta anys més. És un lloc familiar, diu, freqüentat per llauradors i pescadors. “El client que ve és d’anys, anys i anys. Tots els clients de mon pare continuen venint. Això és un gran llegat.”
Ens conta que la primera ajuda que han rebut han estat ells, els clients que han ofert les mans per a salvar el restaurant. Però en necessiten més. “El bar té molta necessitat, necessitat d’electricistes, de lampistes, de gas, de fusters i obrers”, diu. La maquinària oficial, de moment, no ha arribat. “Sobretot hem de dir que nosaltres hi tenim accés gràcies als llauradors, especialment a Luis i Raül, que amb les seues màquines, desinteressadament, ens han permès un accés per a entrar a les cases”, assenyala. No sap quina administració se n’hauria de fer càrrec, “però algú ha d’ajudar-nos”. En acabat, només pot repartir abraçades, abraçades a tothom, als voluntaris que netegen, als llauradors que obrin camins, als periodistes que els donem veu, i a tota la gent que li diu: “Malgrat tot, has de tornar a obrir.”
La preocupació dels qui estimen l’Albufera
Just al costat té la seu l’associació de Vela Llatina els Peixcadors, amb 180 socis. Alberto Cuallado és membre de la directiva i monitor de l’escola de vela, que ja té vuit anys. Ens fa passar a dins i ens ensenya les veles de les embarcacions, esteses, plenes de fang, assecant-se. “Està tot cap per avall. Ací no poden venir els alumnes”, diu. Amb tot, assegura que es podran llavar i salvar. Té passió per la vela, i l’Albufera. “Ací naveguem igual que a la mar. Fins i tot, encara et dic que és més espectacular en l’Albufera, perquè una vegada allí és quan es veu la immensitat. Que sembla que no n’hi haja, des d’ací, però és molt gran. Ens ho passem de categoria.” Enguany, però, no saben si podran desenvolupar la seua activitat.
El president de l’associació, Pepe Morellà, equipat de dalt a baix amb un EPI, interromp les tasques de salvament de la seua barca per a parlar amb nosaltres. Fins que no van netejar casa seua a Catarroja, no va poder vindre ací. Ara, amb ajuda dels amics, tracten de recuperar l’embarcació, que va quedar sota l’aigua. Per sort, és de les poques afectades, tot i que les infrastructures sí que han quedat malmeses. Però, com a arrosser i pescador, sap que el problema és, sobretot, ambiental.
“Uf. Això… Això, qui sàpiga fer-me un càlcul, que ho diga, perquè jo no ho sé. Però si tot açò s’ha parat ací, imagina’t què baixava pel barranc, que ha continuat eixint i ha anat a parar tot a l’Albufera. No vull ni pensar-ho. No vull ni pensar-ho. El problema ambiental que tindrem serà… No, serà no, és. Ja és absolut i total. Jo ja no sé quan tornarem a entrar a l’Albufera, perquè primer, i em pareix molt correcte, busquen els desapareguts que encara falten i el lloc més lògic on es poden trobar és allà baix. Però l’Albufera té 3.000 hectàrees de llac. Trobar-los, si els troben alguna vegada, costarà. I fins que això no estiga un poquet més clar, no hi podrem entrar. Però, a més a més, que entrem a l’Albufera, a fer què? A pescar? A caçar? Anem a l’Albufera a fer vela? Difícil. Serà difícil i complicat”, lamenta.
Ara, diu, cal neteja, neteja i més neteja. “El que no hem fet en quaranta anys, ho hem de fer ara. No cal dir més coses.” M’assenyala el terra, ple de canyes arrossegades pel barranc. “Tu ací ara no veus vida, eh què no? Però, i si te l’ensenye jo?” I m’ensenya alguns brots verds que comencen a aflorar. “Aquesta és una canya que no volem. És un element invasor. Si això arriba a l’Albufera, passarà exactament igual”, tem. Quan li demanem si han rebut suport, ajuda o contacte de les administracions del govern, la primera resposta és un silenci. Que ja ho diu tot. “Què? De què parlem? Continuem? Continuem dient coses? Si és igual. Tots sabem on tenim el problema.”
Preservar la biodiversitat
Un poc més endavant, un grup de voluntaris va buidant, a poc a poc, el passeig del port de Catarroja. Han estat convocats per Acció Ecologista-Agró, juntament amb més entitats. Tot allò que recullen, ho classifiquen perquè puga ser gestionat correctament. Hi ha sabates, bombetes, piles, i una gran quantitat de plàstic. Els responsables del parc natural ja s’han emportat algunes garrafes que consideren especialment perilloses perquè han perdut l’etiqueta i no saben què hi ha a dins. També han aparegut molts cossiols d’un viver pròxim. Però el gran problema és el poliestirè expandit. És allò que coneixem com a suro blanc i és molt contaminant. Com que no pesa i sura, és fàcil d’arrossegar. A més, desprèn boletes menudes que tarden molt a degradar-se i poden acabar a l’estómac dels animals.
Eva Tudela és membre de la comissió de territori d’Agró i ha fet moltes entrevistes aquests dies. Té la sensació de repetir tota l’estona el mateix, i aquesta pena, impotència i frustració se li noten al cos i a la veu. Les conseqüències d’aquesta gota freda encara duraran. A llarg termini, apunta que molts d’aquests residus acabaran diluint-se a l’aigua i seran microplàstics. A curt termini, allò que els preocupa més és l’entrada d’aigües residuals a l’Albufera. “És un llac eutrofitzat que no es troba en el seu millor moment, no està en un bon estat ecològic. Ara mateix hi entra aigua residual sense depurar de moltíssimes de les poblacions confrontants perquè senzillament no existeix un sistema. Està col·lapsat, ha rebentat, no sabem ni per on entra. I això és molt greu, perquè ja no teníem una Albufera en bon estat. S’ha hagut d’evacuar molta aigua per l’eixida, per a facilitar la cerca de desapareguts. Com que l’aigua ha baixat, ara mateix la concentració de tot açò pot ser perillosa”, diu. Per això, argumenta que cal que torne a entrar a l’Albufera aigua de bona qualitat del riu Xúquer, perquè rente.
Una de les coses que pot ser molt perjudicada és la biodiversitat del parc. “Si l’aigua no es recupera mínimament, no es recuperarà res de la cadena tròfica. Les aus són al cim d’aquesta cadena. Si no troben els recursos alimentaris, segurament migraran o canviaran de zona. Això ho veurem a la primavera, quan detecten si seran capaces de tirar endavant els seus fills. Si veuen que l’ambient no dóna per a alimentar-los, no es quedaran ací”, diu. Quant a l’aigua, les universitats estudien la composició del fitoplàncton i del zooplàncton, la base de la vida, per valorar-ne la qualitat.
Coordinació i gestió
Tudela demana coordinació a les entitats que gestionen el parc –Generalitat, Ajuntament de València i Confederació Hidrogràfica del Xúquer– per a fer un pla comú de recuperació i no encavalcar accions. “Sabem que no saben ben bé què fer amb tant de residu”, diu. Així, apunta que no se’n fa cap gestió i que el problema es trasllada a unes altres zones.
“En aquestes poblacions, en una setmana s’han fet més residus que en un any a tot el País Valencià. Es multiplica per molt la capacitat dels abocadors. Al final, ací el problema és que consumim per dalt de les nostres possibilitats, la manera de consumir plàstic és aclaparadora quan véns i veus açò. És increïble la quantitat de plàstic de poca utilitat que tenim, com som capaços d’acumular tantes coses inútils que realment no ens fan falta i com una barrancada ens treu tots els estris de casa i ens quedem sense allò que és útil i sense allò que és inútil. O acaba en un abocador que no sabem d’ací a uns quants anys quin problema causarà en una altra població que potser és a cent quilòmetres de l’Horta Sud. Traslladem el problema ambiental i no el solucionem. Podríem començar per fabricar menys plàstic, gestionar els residus d’una altra manera, consumir d’una altra manera. I si no comencem a fer aquest canvi radical, no importa què fem. Plans de xoc per a l’Albufera, plans de xoc per a l’Horta Sud, no importa”, adverteix.
Sobre això, apunta directament tres empreses que van impedir que al País Valencià s’establís un sistema de devolució i retorn dels envasos. Diu que Mercadona, Coca-Cola i Ecoembes van pressionar per aturar el projecte. “No sé si és la solució o si haguera sigut efectiu o no. L’únic que sé és que, com que van blocar-ho, és una opció que no hem tingut. I al final trobes envasos a tot arreu”, diu.
