La pornovenjança necessita còmplices

Doncs al feliç primer món ja hem tingut una altra dona per jutjar i revictimitzar, fins i tot després de morta: aquest cop li ha tocat a una treballadora d’és igual d’on, que va acabar suïcidant-se després que els companys de feina van fer viral un vídeo íntim d’ella –de l”ella’ de fa cinc anys–, i que també va a arribar al seu entorn familiar. Aquesta modalitat d’escarni no és nova, té un nom i és delicte: pornovenjança; l’altra cosa és que, per la seua naturalesa mateix, porti gaire gent davant d’un jutjat: d’aquí ve que pugui ser una arma més efectiva que algunes que maten directament, en sentit literal o figurat.

La pornovenjança es defineix com la ‘difusió per internet, especialment a través de les xarxes socials, d’imatges sexuals explícites sense autorització de les persones que hi apareixen, habitualment amb la finalitat d’humiliar-les o de fer-los xantatge’. Com que el mitjà de perpetració és incontrolable, la pornovenjança se sap com comença però no com s’acaba: ni quan, ni on, ni si s’acabarà mai. Del cas que parlem, ja hi ha onanistes-voltors que han elevat la cerca del vídeo fins als més buscats en pàgines porno, com també va passar amb la violació de la Manada, amb la diferència que aquesta víctima ja no ho pot saber –i amb la similitud que sí que ho sabrà tot el seu cercle afectiu, tan fàcilment o de rebot com ho hem sabut naltros.

‘Una mare se suïcida després de difondre-se’n un vídeo sexual…’, ‘Suïcidi d’una mare per un vídeo…’; titulaven no pocs mitjans amb una malícia gens dissimulada. Des que el món és món que passa: en totes les violacions de la intimitat de les dones, la misèria sempre troba el camí per a perpetuar-se i esguerrar qualsevol possibilitat d’esperança. En aquesta ocasió, el fet que la víctima tingués criatures ha estat el ganxo on penjar la misèria de torn: perquè, a banda d’inconscient –’com pot pensar-se que hi ha hòmens bons…’, diuen els hòmens bons–, també és mala mare per voler matar-se, cosa que no es qüestiona d’altres suïcides com ara els desnonats i els econòmics, als quals sí que els concedim –oh, naltros, magnànims i hipotecats– el benefici de la desesperació.

Tant li fot: si hi ha fills, perquè hi ha fills; si hi ha vídeo, perquè hi ha vídeo; si hi ha minifaldilla, perquè hi ha minifaldilla; la qüestió és sempre la mateixa: posar ferro allà on no toca, desviar l’atenció de la figura del violador –de cossos, d’intimitats, d’honors–, que és la primera baula de la cadena. Però no tan sols: posant la víctima al centre de la sospita, també deixem de sospitar de la perifèria, dels còmplices necessaris que, amb els seus clics indolents, fan agafar dimensió al delicte; i també, per motius obvis, dels mitjans de la morbositat que en fan espectacle i n’agreugen els efectes sobre les víctimes.

Tot plegat recorda el calvari que van fer passar a un altra dona fa tres anys, a Itàlia, amb el mateix final tràgic. Una ex-parella, pornovenjatiu de manual, va penjar a internet diversos vídeos d’ella mantenint-hi relacions sexuals: per si cal aclarir-ho, va ser la dona qui va patir l’escarni i la humiliació en xarxes, programes de televisió i carrers on posava els peus. Ni la sentència judicial que va obligar a retirar els vídeos podia evitar un infern ja esdevingut incontrolable. Els que en assetjament sexual no hi entenen ni una merda ja s’hi poden agafar (a veure si us sona): si una víctima no es mata, és que tampoc no devia patir tant.

Ara per ara, ningú no pot posar portes a internet, o, per ser precisos, ningú no pot posar portes als desgraciats amb internet. Sense anar més lluny, fa dos dies justos, l’ultrafamós Neymar Jr. es permetia de difondre missatges i imatges sexuals de la dona que l’ha acusat de violació, com volent demostrar al món que uns ‘sí’ previs esmenarien la possibilitat d’un ‘no’ posterior. ‘A partir d’ara ho exposaré tot, tots els nostres moments, que són íntims, però cal obrir i exposar per provar que realment no va passar res de més’, deia el figura en un vídeo-denúncia. Ara l’investiguen pels possibles delictes, el de violació i el de difusió de les fotos, però no li cal patir, que la reputació que hi ha en joc no és la seua: mentre ella és escarnida públicament, ell rep gigabytes d’ànims des de tots els racons del món.

Buscant la notícia per a aquest article ja he vist el cos de la dona reverberat en els principals diaris esportius, que també enllacen el vídeo del jugador, i no sé si ens fem prou càrrec de la gravetat del cas: amb la seua influència totpoderosa, l’ídol futbolístic fa trontollar la incipient tasca pedagògica de tota una societat (parlo de la nostra) sobre el ‘només sí és sí’ i la reversibilitat del consentiment. No ens tornem a enganyar: entretenir-se a parlar de la noia i de la seua presumpció de culpabilitat –és una aprofitada, segur que li volia fer xantatge, qui no vulgui pols que no enviï fotos picants a un futbolista–, només és desviar l’atenció d’allò que és important. I si a hores d’ara encara no entenem això, és que som més a prop del problema que no de la solució.