10.10.2021 - 21:50
La figura de Josep Maria de Porcioles (1904-1993) és vinculada al nomenament sorprenent com a batlle de Barcelona durant el franquisme i al manteniment en el càrrec durant disset anys. També a la corrupció urbanística, a molts nyaps i bunyols en la gestió del creixement de la ciutat i a l’ombra de la corrupció vinculada al totxo, tan de moda a casa nostra. Però la vida de Porcioles és molt més interessant que no pas el seu pas estricte per la batllia barcelonina. Ho demostra amb escreix la biografia que ha dedicat al personatge l’historiador Josep Lluís Martín Berbois, que acaba de publicar l’Editorial Base amb l’eloqüent subtítol: Biografia d’una vida singular.
En el pròleg, Joaquim Nadal, catedràtic emèrit de la Universitat de Girona, diu, sobre Porcioles: “Franquista indiscutible, catalanista tebi, definidor d’utopies intangibles per a Barcelona i destructor de l’equilibri urbà amb l’especulació dibuixarien un perfil que segurament no admet posicionaments maniqueus, sinó que reclama una visió ponderada des del coneixement d’una realitat complexa. Sense oblidar l’impacte ambivalent a Balaguer de la gran indústria paperera que durant molts anys hi tindria la família Porcioles en la dicotomia sempre una mica tramposa entre ocupació i contaminació. El tema és tan complex, delicat i escabrós políticament i historiogràficament parlant que aquest llibre posa les bases, com uns altres ho han fet també, d’estudis posteriors que facin de la complexitat en la contradicció o la complementarietat entre els interessos nacionals i de classe una anàlisi a fons per desllorigar l’entrellat.”
I a quines complexitats es refereix Nadal? Doncs ben segurament a les moltes altres ocupacions de Porcioles abans de ser batlle de Barcelona i també a les del seu mandat. La biografia de Martín Berbois, precisament, mostra la complexitat del personatge, començant pel passat catalanista vinculat a la Lliga, sobretot a Balaguer. La pertinença en aquesta formació política i la vinculació amb els sectors més tradicionals del catolicisme seran el motiu principal pel qual l’empresonaran durant la guerra del 1936-1939. Després, es podrà exiliar i passar al bàndol franquista.
En aquest sentit, l’autor diu: “Fer història ficció sempre és complicat, però crec que si no hi hagués hagut la guerra, Porcioles hauria estat igualment un home destacat. A Lleida ho hauria estat segur, en menor mesura en l’àmbit de la cultura, però sí en l’àmbit jurídic, en què hi hauria tingut un paper significatiu a tot Catalunya. Era un home de lleis, i en el camp reduït del dret hauria estat una figura important a tot el país. Sobre la resta, ho hauria estat a Catalunya, un homenot en el sentit planià del terme, de fet, cal recordar que efectivament Pla li va dedicar un dels seus homenots. També hauria tingut importància en el món catòlic i no sé si li haurien ofert algun càrrec, però sí que es mouria amb solvència en la segona fila de la política lleidatana i en la primera fila del dret i la notaria a Catalunya.”
De fet, un dels aspectes que sorprenen de la biografia del batlle de Barcelona és precisament el manteniment d’un cert catalanisme al llarg de tota la seva trajectòria, que es palesa sobretot en la compilació i preservació del Dret Civil de Catalunya, una singularitat del territori durant l’administració dictatorial, i també la introducció del català de manera molt moderada en algun dels àmbits en què va actuar.
En aquest sentit, Martín Berbois explica: “El catalanisme va influir bastant en tota la trajectòria cívica i política de Porcioles. Això sí, era un catalanisme que no va ser mai ni d’esquerres ni independentista. Va ser membre fundador de la Lliga Regionalista a Balaguer i optava per un catalanisme d’ordre, sardanes i Verdaguer. Això el col·loca en el punt de mira dels revoltats i el farà passar per unes quantes presons i l’exili, però, així mateix, li valdrà acusacions de catalanista per part dels seus enemics polítics. El falangisme no havia acceptat mai dirigents amb passat catalanista i ell fins i tot havia escrit articles en català a la premsa. Porcioles provarà, a la seva manera, de defensar un cert catalanisme de tipus populista, ballant sardanes a la plaça de Catalunya o impulsant els Jocs Florals a l’interior o fent la compilació del Dret Civil Català, que és extraordinària. Però és clar, és un catalanisme totalment allunyat de l’esquerra i de l’independentisme.” En aquest sentit, Porcioles va autoritzar, d’ençà del 1967, la introducció del català a les escoles, tant de la llengua com de la literatura.
La biografia de Josep Lluís Martín Berbois en cap cas no vol emblanquir la figura de Porcioles, però sí que vol treure a la llum algunes de les fites interessants que es van aconseguir per a la ciutat enmig de grans desastres. “El periodisme d’esquerres de final dels seixanta i principi dels setanta comença a fer investigació i es veuen moltes de les coses il·legals que va fer Porcioles, sobretot en matèria urbanística i en relació amb les constructores, i es crea la imatge de l’alcalde que s’ha carregat la ciutat, que en bona part és així. Però cal dir que també es varen trobar amb unes onades d’immigració desbordants que no varen saber canalitzar ni ell, ni els alcaldes de l’àrea metropolitana, i que potser poden explicar moltes coses sobre el creixement de Barcelona.”
Somni olímpic
I entre els assoliments de Porcioles al capdavant de la capital catalana i les visions de futur, hi ha la creació de les dues grans rondes, la planificació dels pantans per a aconseguir l’abastiment d’aigua per a Barcelona provinent del riu Ter o la primera gran implantació de transport públic. També va ser el primer a veure el potencial transformador per a la capital catalana d’un gran esdeveniment com ara uns jocs olímpics. Porcioles els volia per a Barcelona i el 1972 va presentar candidatura, però, a més, s’hi va presentar Madrid, i és clar, l’estat espanyol va obligar Barcelona a retirar la candidatura. Madrid no va guanyar, ni tampoc el 1976, ni en cap de la resta d’ocasions posteriors en què ho ha provat. Per tant, el somni olímpic barceloní va néixer amb la presentació de candidatura vint anys abans dels Jocs de 1992.
Així mateix, Porcioles va posar les bases del gran poder barceloní com a institució al país. Va aconseguir la Carta Municipal i passar de 24 regidors a 36 i un poder consistorial que competia amb la Diputació de Barcelona, la cessió del castell i la muntanya de Montjuïc i la creació del Museu Picasso i la Fundació Picasso. “No es pot dir que fos un gran aficionat a l’art, però intueix que la cultura, vinculada als grans noms, pot portar turistes de nivell a la ciutat i que aporta importància i s’aboca a fer-ho”, diu Martin Berbois.
Així doncs, Porcioles ens és presentat amb aquesta nova biografia com algú que va anar més enllà dels desastres urbanístics creats a Barcelona durant el seu mandat, com algú que va fer coses bones i dolentes durant el temps en què va governar la ciutat i que tenia una visió particular d’allò que havia de ser la capital catalana en el futur. Una vida singular i diferent que va molt més enllà dels nyaps urbanístics que, malgrat tot, res no aconseguirà ocultar perquè encara conformen la idiosincràsia de Barcelona amb tots els seus contrasts brutals.
