La nit encara no és nostra

Fa set anys que els autobusos nocturns que transiten els carrers de la Zona Franca van començar a oferir la possibilitat de demanar una aturada entre parades. Amb el temps, aquesta opció s’ha ofert en més trajectes, especialment en les zones amb més poca densitat de població i ara, a partir del mes d’abril, els usuaris ja podran sol·licitar baixar del bus a totes les línies del NitBus que queden fora de l’àmbit de les rondes. Aquesta mesura està pensada especialment per a les dones i els menors, amb l’objectiu d’oferir-los més seguretat i perquè, d’aquesta manera, poden reduir el temps que caminen soles pels carrers. És a dir, poder reduir els minuts d’estar exposades a ser assetjades, atracades, violades. Sí, tristament, malgrat que som a l’any 2025, continuem havent de prevenir per no haver de curar. I no ens tornem previsores per paranoia, sinó perquè la por continua calant-nos els ossos. I no tenim por perquè siguem unes fleumes, tenim por perquè ens ataquen.

Una enquesta de l’AMB assenyala que dones i criatures se senten insegures en els seus desplaçaments nocturns. No hem deixat de somiar el desig que Maria Mercè Marçal apuntava en aquell vers, “Juntes farem nostra la nit”, però malgrat que ens sentim fortes, i reclamem el nostre dret de ser lliures, també en la nocturnitat, és evident que mentre l’assetjadora impunitat masculina campi arreu, no n’hi haurà prou amb la nostra valentia. I si no, reviseu els capítols del nostrat true crime, el Crims, que no deixa de ser una hemeroteca de les moltíssimes dones que han estat violades i assassinades, de dia, però també de nit, tornant de la feina a casa, d’una festa a casa, o simplement, fent vida tranquil·la pels seus barris.

Aquest tema de les aturades als busos m’ha fet pensar en un vídeo amb què em vaig topar fa uns dies on es preguntava als homes com se sentirien o què farien de diferent si un dia sortissin al carrer i no hi hagués dones. La mateixa pregunta la feien a les dones: què canviaria si no hi hagués homes pel carrer? Les respostes del sector masculí, si ens atenim al denominador comú, deixaven clar que: o bé tant els faria i res canviaria, o bé trobarien la vida una mica més ensopida. Significatives respostes. Què va dir majoritàriament el sector femení? Que sense homes pel carrer se sentirien més lliures, que no tindrien tanta por i que es vestirien com realment els vingués de gust; és a dir, que cobririen menys el seu cos amb peces que ara consideren que s’han de posar per evitar que, per exemple, si van amb minifaldilla, algun mascle ho consideri una provocació.

Parlant amb amigues i conegudes, al llarg dels darrers anys, i escoltant les seves tristes narracions d’assetjaments, he conclòs que si no m’han violat mai és perquè l’atzar no ho ha volgut, perquè he tingut sort. Només qui ha sentit el cor accelerant-se-li de nit, en un carrer solitari, quan un home se li acostava perillosament, sap quina mena de condemna suposa viure amb por. La llista de prevencions que les dones hem hagut d’interioritzar és llarga, densa, trista, lamentable: aprendre a accelerar el pas, triar sempre els carrers més transitats, amb més llum, fer veure que parles per telèfon per no sentir-te tan sola i per creure’t una mica més protegida, comprar-se una moto per anar de porta a porta, i dibuixar mentalment la defensa d’un possible atac. Mirar vídeos d’autodefensa o apuntar-nos a cursets. Portar gas pebre a sobre, o enfonsar les mans dins la bossa de mà agafant les claus entre els dits per fer-ne una arma blanca, enviar missatges a les amigues amb el número de placa del taxi que ens torna cap a casa, demanar a una altra dona o algun desconegut que generi confiança que faci un tram de recorregut amb tu, o avisar que, finalment, has arribat a lloc sense haver de lamentar cap atac.

Se suposa que això de poder aturar el bus entre parades hauria de ser una bona notícia, però què voleu que us digui, a mi em deixa un regust amarg, perquè el focus continua col·locat de manera equivocada, a sobre de les dones, en la prevenció. Ja entenc que encara ens cal prendre qualsevol mesura per a evitar que… Però, personalment, a banda d’oferir aquest servei, a banda de poder sol·licitar al conductor d’un bus que faci una parada a mig recorregut per haver de passar menys por, jo faria una bona encartellada a tots els busos, a totes les parades, a totes les parets on digués: “No violis, desgraciat.” Que tampoc serviria gaire de res, però, com a mínim, sentiríem que el pes de tot plegat no recau, una vegada més, en nosaltres.