15.02.2022 - 20:30
Fa algunes dècades es va editar a França un text d’Étienne de la Boétie (nat el 1530), Le discours de la servitude volontaire (escrit i revisat entre el 1548 i el 1552; traducció al català de Jordi Bayod: La servitud voluntària, Quaderns Crema, 2001). La Boétie va ser amic fratern de Montaigne, conseller al parlament de Bordeus, catòlic i home de confiança del rei; va morir de la pesta (1563). No era pas un desconegut, si més no a França, tot i que Montaigne, que s’havia compromès a publicar el Discurs a la mort de l’amic, més aviat va semblar com si l’amagués: de primer, substituint-lo per les poesies; després, i com sigui que el manuscrit havia circulat clandestinament en els ambients calvinistes pel seu republicanisme implícit, el va fer aparèixer amb la data avançada uns quants anys (perquè no el lliguessin, es va dir, amb la revolta popular de la Guiena contra els recaptadors de gabelles –l’impost sobre la sal– el 1548, un alçament ferotgement reprimit per Enric II). Dèiem que La Boétie no era pas un desconegut, perquè el seu text va influir en els revolucionaris de 1789 (Marat, entre d’altres), en les revoltes de París i Lió de 1835, i Simone Weil en fa algunes consideracions el 1937 a Meditació sobre l’obediència i la llibertat.
El Discurs és un opuscle, o sigui, una mostra de “literatura menor” que, no obstant això, té aquella peculiaritat de revelar, com passa sovint amb textos considerats “secundaris”, una incidència important sobre les pràctiques i la transmissió del coneixement, alhora que manifesten una riquesa teòrica insospitada. N’és un exemple esclatant el fet que La Boétie, sense disposar dels ensenyaments d’avui dia sobre les societats primitives, es plantegés una qüestió “moderníssima” fa quaranta anys –la de les societats sense estat–, o sigui, que va ser una mena de fundador de l’antropologia de la humanitat moderna –la humanitat de les societats dividides. Breu: tres segles abans de Nietzsche, La Boétie s’anticipa a pensar en la decadència i l’alienació –encara més que Marx.
Anem al contingut que aquí ens interessa. La Boétie comença el seu discurs dient que, certament, no és cap bé que manin molts, però que mani un de sol és una desgràcia tremenda; de fet, ens ve a dir que qualsevol forma de domini és una calamitat i es demana com és que la gent (“embastardida”, o sigui, alienada) està tan sotmesa al poder: “Com és que tants homes, tants poblats i ciutats, tantes nacions suporten de vegades un tirà que no posseeix cap més força que aquella que se li dona; que no té poder per fer mal sinó en la mesura que és tolerat? Per què els homes desitgen l’obediència i la submissió, per què volen ser esclaus quan fóra obvi pensar que, en la seva naturalesa, haurien d’anhelar la llibertat? Bon Déu, quina mena d’afer és aquest?” (Us sona?) La Boétie en diu “fascinació”; contemporàniament, se n’ha dit “hegemonia”. Tot i ser un filòsof catòlic i monàrquic, Déu n’hi do, la manera republicana de negar el poder com a dret diví i de lligar, com fa, tota forma de domini amb la corrupció que necessàriament l’acompanya! Conseqüència: dret a la insurrecció política, a la desobediència civil (us sona?)…
La cosa és, com assenyalava Claude Lefort en l’edició francesa citada, que l’amo i el serf, el dominant i el dominat són posicions ambivalents que connecten entre si els individus. Desig de llibertat i desig d’esclavatge es troben entrelligats per un mateix tarannà: si els individus estan fets de la mateixa pasta per ser amics, no és menys cert que cadascú es mou per a ocupar la posició de domini, a fer-se l’amo amb la “complicitat” del dominat. D’aquesta manera, encara que sigui “natural” el desig de llibertat, diu La Boétie, veiem que la tirania traspassa la societat de dalt a baix: si cadascú s’identifica amb el tirà fins al punt de fer-se alhora l’amo de l’altre, la servitud està lligada al desig de cadascú de ser “l’u” enfront dels altres. Polèmicament, La Boétie afirma que els homes pateixen i, fins i tot, es complauen en la subordinació (mitjançant l’estupidesa) perquè sembla com si estiguessin fascinats i gairebé embruixats pel sol nom d’“un”. Diríem, per resumir, que el poder recolza en el desig que té el poble de servir, és a dir, que es basa en un element imaginari (en un nom, però també, hi afegiríem, en un relat històric, una fonamentació ideològica, un imperialisme cultural, una institució política) no menys eficaç, tanmateix, perquè no és estrictament una necessitat de mena religiosa, mítica o teològica.
Em pregunto si el fracàs del moviment engegat fa setze anys justos, amb la Plataforma pel Dret de Decidir, no és producte de la nostra por de la llibertat. Si preferim demanar-la, que ens sigui atorgada, abans que exercir-la sobiranament. Pot ser un fet històric, antropològic o polític, no ho sé pas, però és altament sospitós que, un cop massivament aplegats en una comuna voluntat d’alliberament, no gosem fer el pas que ens meni a liquidar la servitud, a deixar en mans d’un (poseu-hi nom de persona, de partit, de coalició o d’institució) el destí de la llibertat nacional. Quina mena d’alienació, d’estupidesa autonomista, ens ha portat a la cessió del poder col·lectiu en unes soles mans (poseu-hi noms de persona, de partit, de coalició o d’institució)? Qüestions inquietants, d’una enorme actualitat, ara i aquí.
En tot això pensava, després d’escoltar dilluns el discurs de l’U actual sobre la servitud voluntària a Espanya, a la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya.
El títol sencer de l’opuscle de La Boétie era: El discurs de la servitud voluntària, o contra l’U.
