Por i incertesa a Guinea Equatorial

Barcelona ha estat seu d’una jornada de reflexió sobre la situació actual de l’ex-colònia espanyola Guinea Equatorial. Els debats ‘Una mirada cap al futur. Reptes i oportunitats’ es van fer dijous passat a la seu de la Institució Milà i Fontanals (CSIC).

Res no va bé a Guinea. És un país mig paralitzat. No es veu alternativa. L’activitat productiva és pràcticament nul·la. Augmenta la repressió i la militarització. Sembla que hi ha divisions en el règim. Hi ha temor d’un futur frau electoral –el més gran de la història, diuen– i, fins i tot, de cop d’estat. Hi ha por, inestabilitat social, violència i precarietat. Moltes famílies no tenen ni un dòlar diari per a viure. La gent cau com mosques. No van a l’hospital perquè no tenen diners. S’ha disparat la mortalitat infantil i la SIDA.

Aquest és, a grans trets, el diagnòstic que van fer dos destacats opositors al règim just arribats de Guinea: Wenceslao Mansogo, metge, activista pels drets humans i membre del principal partit opositor, Convergència per la Democràcia Social (CPDS), i Celestino Okenve, economista i president d’Unió Popular (UP).

Sobre la situació econòmica, el professor Celestino Okenve va ser contundent: ‘L’activitat d’aquests anys ha estat transferir diners del petroli, via obres públiques, a les butxaques de la família Obiang i els seus col·laboradors. No hi havia altre objectiu que espoliar, espoliar i espoliar, creant empreses fictícies o fent obres inútils, com l’aeroport de Corisco, on no hi ha aterrat mai ni un avió. Amb la crisi, els ingressos del petroli s’han reduït a la quarta part. Hi ha dos-cents projectes aturats, la majoria dels quals, inútils. Les empreses han acomiadat els treballadors. A banda del petroli, no hi ha res més. En qualsevol país del món, la situació hauria fet caure el règim, però sospito que això a Guinea no passarà, a curt termini.’

La crisi i la baixada dels preus del petroli han degradat enormement les condicions socials i econòmiques dels guineans. A més, la corrupció i diversos processos judicials internacionals assetgen el dictador Teodoro Obiang i la seva família. El pròxim 19 de juny, Teodorín, fill del dictador i vice-president del país, serà jutjat a París per corrupció i béns mal adquirits. Està acusat de saquejar 110 milions d’euros.

La comunitat internacional s’ho mira a distància. Per contra, el Vaticà sembla estrènyer lligams amb la dictadura. Acaba de nomenar tres nous bisbes en una celebració a Mongomo, vila natal dels Obiang, sense fer el més mínim esment a la corrupció i la vulneració de drets humans.

VilaWeb ha mantingut una conversa amb el polític opositor i responsable de relacions internacionals del CPDS, Wenceslao Mansogo, i Tutu Alicante, director de l’ONG, EGJustice, amb seu a Washington.

—Quin és l’ambient que es viu als carrers de Guinea?
—Wenceslao Mansogo: Vivim moments de molta incertesa i de molta por perquè no saps què passa, realment. Els militars són per tot arreu, identificant i escorcollant la gent. Ens envolta la violència i la intolerància i això genera molt de temor. No hi ha feina. La gent no té diners, pateix molt i el govern no fa res. Anem de mal en pitjor.

—De tots els anys del règim de Teodoro Obiang, ara és el pitjor moment? Un carreró sense sortida?
—W.M.: Des que jo sóc a Guinea, des del 1994, sí. No recordo haver viscut un moment tan inestable com ara. No sé exactament que passa, però tothom se sent insegur. Fins i tot, tinc por de sortir a la tarda. Per recórrer tres quilòmetres, et trobes amb tres o quatre controls militars que volen saber on vas i et regiren el cotxe. Hi ha molta inquietud.

—A l’observatori de l’ONG EGJustice a Washington, com veieu la situació?
—Tutu Alicante: Jo noto la incertesa. I més, per part del govern. Algunes reaccions recents que ha tingut en contra de la societat civil, em fan pensar que el govern tem alguna cosa. Noto menys por en la joventut, però cal organització. Cada dia hi ha més joves dins i fora del país disposats a criticar el govern, mitjançant la música hip-hop, el còmic, la ràdio… Els estudiants reivindiquen els seus drets i donen suport a la recent vaga de taxistes. Des de fora veig molta més convicció. Hi ha mitjans com Ràdio Macuto i Diario Rombe, cada dia es generen coses. El que cal és unir forces. La reivindicació sola no és suficient. Ens hem d’unir entre gent de diferents ètnies, partits, grups, formes d’expressió. Ens hem d’organitzar. Els artistes, els taxistes, els estudiants, les dones del mercat…

—Un pas endavant podria ser la unió dels partits opositors?
—W.M.: Si es fa, sí, però hi ha tendència a boicotar iniciatives que no controlem. I no sé si tots els que parlen d’unió ho diuen de debò. Per nosaltres és una necessitat vital. La gent ens ho demana. Sols no podem guanyar Obiang. Ni junts no tenim la garantia de vèncer-lo. És important donar la imatge de grup unit a la població, que ja està farta.

—Tan fort creieu que és Obiang, encara ara?
—W.M.: Sí, és fort. Que algú s’atreveixi a donar un cop d’estat i ja veurem què passa. Penso que si espera alguna cosa és precisament això, que algú s’atreveixi. El cop d’estat és la idea més absurda que es pugui proposar en tots els àmbits.

—És possible que hi hagi un cop d’estat?
—W.M.: Sí, és possible que un dels seus ho intenti. Aquesta és la meva màxima por. El règim té molts problemes interns, profunds malentesos. Obiang ho sap. Potser per això hi ha tant de control i tot està tan aturat.

—El judici a Teodorín que hi haurà el 19 de juny a París podria ser-ne un detonant?
—WM.: Aquest judici, no sé per què preocupa tant. Al cap i a la fi, Teodorín no aniria a la presó encara que fos condemnat. Ara bé, seria un esdeveniment polític important, si el condemnessin. Obiang no podria pretendre, com fins ara, que el seu fill accedís a la presidència. Potser és aquest, l’element negatiu que preocupa Obiang.
—T.A.: Obiang i Teodorín no tenen una bona reputació fora. Ni a Espanya, on tenen negocis. Aquí, els polítics saben amb qui tracten. Si el condemnessin, no podria ser president, Obiang ho sap i estaria disposat a fer el que fos per aconseguir-ho. Tot se li faria internacionalment més complicat.

—Si no pot ser Teodorín, quina seria l’alternativa?
—WM.: Ara es parla molt de les ambicions callades de la seva dona, Constancia Mangue. Són rumors. Sembla, però, que ella, en el cercle més íntim, sigil·losament, va expressant l’ambició que podria substituir Obiang. I això podria haver generat un cert conflicte entre ells dos.

—Què pot fer la societat civil?
—TA.: Creiem que hem de fer la batalla política més enllà del terreny que ja hem conegut i experimentat. Cal reforçar llaços amb les Nacions Unides, amb els mitjans de comunicació, a Europa i a Àfrica. Cal aconseguir suports per als sindicats i les organitzacions de la societat civil que lluiten per la transparència, la llibertat d’expressió, la llibertat de la dona, la protecció dels nens… Aquests grups poden fer el treball social de coalition building que cal per afeblir Obiang, si no, ens podem trobar un dia amb Teodorín o la seva mare a la presidència.

—I com ho feu per donar-los suport i ajuda?
—Ja anem treballant amb els nois i les noies de les escoles, amb els agricultors dels poblats. A més de fer els mítings polítics, cal un treball de fons, donar-los consells i educació que els siguin útils per a conrear les finques, per exemple, i d’aquesta manera, a poc a poc, ens anem guanyant la confiança perduda i treballem per la unitat.

—Donald Trump ha nomenat secretari d’estat Rex Tillerson, antic director d’Exxon Mobil, una petroliera que dóna suport a Obiang. Això és un blindatge per a ell.
—TA.: Sí, absolutament. Rex Tillerson és un gran coneixedor de la situació de Guinea, ha signat contractes d’Exxon Mobil amb Obiang. Els drets humans, la democràcia, la transparència no són temes que l’importin gaire. Tot i que, de fet, el Departament d’Estat encara no ha nomenat cap encarregat d’assumptes africans. Això demostra quin poc interès que tenen.

—Teniu algun pla per a sensibilitzar la comunitat internacional?
—TA.: Tenim una oportunitat crucial en les setmanes vinents. Guinea es postula per obtenir un càrrec en el Consell de Seguretat de l’ONU, sense oposició. Ho pot aconseguir amb els vots de països africans, àrabs i llatinoamericans. És aberrant pels rècords de corrupció i violació de drets humans que té. Cal lluitar tots junts per aturar-ho, com vam fer contra el Premi Obiang de la UNESCO. Un president que ordena tallar els tendons a la gent, no pot estar assegut en el Consell de Seguretat de l’ONU.
—WM.: No he conegut ni un programa existent, ni a les Nacions Unides, ni a la Unió Europea, que assisteixi a països en una situació com la nostra. Hem anat a tot arreu aportant informació sobre què passa realment a Guinea. Ens reben, els diem que no tenim mitjans perquè a Obiang no l’interessa que en tinguem. Ens estan empobrint.

—Com?
—WM.: Jo sóc metge en un país sense metges. I no em permeten de treballar a l’hospital, ni donar classes a això que ells anomenen universitat, però no ho és… He de viure del que puc. Quan creo la meva pròpia activitat mèdica, la boicoten perquè no funcioni. No podem treballar. Necessitem que el país canviï. Tothom ens escolta, però ningú no ens ajuda.

—Com a metge, quines són les principals mancances sanitàries?
—WM.:. No funciona res. És un caos total. Veus receptes impossibles. No hi ha organització. No hi ha medicaments. Alguns es falsifiquen a les cuines. No hi ha farmacèutics. No hi ha qui importi medicaments per una tensió arterial que es complica. Els comerciants compren els medicaments que venen, com ara paracetamol, però no tenen res més elaborat. Per fer operacions quirúrgiques, em cal bupivacaïna, un anestèsic comú, m’he mogut per tota la ciutat buscant-ne, i no se’n troba. Per on comences?

—I l’estat espanyol, quin paper hi juga?
—W.M.: Espanya no ha jugat mai un paper clar en la política de Guinea. Si Espanya fos un estat com França, la situació que vivim ara mateix a Guinea no existiria. S’ha de dir prou. S’ha creat un intergrup parlamentari sobre Guinea a les corts. Podria ser un element catalitzador. La inèrcia ha creat una complicitat d’Espanya amb el que passa a Guinea. El parlament podria pressionar el govern.
—TA.: Jo demano a Espanya que no avali Obiang. Nosaltres sabem que l’opinió d’Espanya sobre Guinea es té en compte a Ginebra i a Brussel·les.

—Quin paper podrien jugar els dirigents africans en la caiguda d’Obiang?
—WM.: Aquest paper no existeix. Crec que Obiang té l’habilitat d’avançar-se als esdeveniments que vivim. Crec que ell s’adona molt abans que ningú de com n’és, de fràgil, la seva situació, i s’hi avança. Obiang finança tots els candidats de Ghana, per exemple. I altres candidats de l’Àfrica de l’Oest. Ara ha donat refugi a Yahya Jammeh, l’ex-dictador de Gàmbia. No podem esperar una acció determinant dels dirigents africans. A més, es comporten com una secta, s’autoprotegeixen, per evitar que algú els prengui el poder.
—TA.: Jammeh no és a Guinea per casualitat. I abans que assassinessin Gadhafi, Londres tenia plans per a refugiar-lo a Guinea. Per a ells, és un lloc segur. Un paradís terrenal d’impunitat. Guinea no ha ratificat un munt de lleis i normes internacionals. No s’ha sumat al protocol de Roma. La Cort Penal Internacional no hi té jurisdicció. No ens podem recolzar en els dirigents africans. És el poble guineà que farà caure Teodoro Obiang.