Por de les paraules

Qui vol modificar la conducta comença per potinejar el llenguatge. El filòleg Victor Klemperer, fedatari de la repressió nacional-socialista als seus diaris, va escriure un assaig sobre la manipulació de les paraules sota aquell règim. Els nazis no foren els primers ni els últims de deformar el llenguatge per alterar la realitat. Això ja ho havien fet els comunistes a la Unió Soviètica i ho van fer uns altres governs interessats a canviar el sentit de les coses. Sols cal recordar alguns mots sorgits durant la primera guerra del Golf: “danys col·laterals” per a referir-se a les víctimes circumstancials, “bombes intel·ligents” per als explosius guiats amb sistemes remots, i “operació” per a dissimular la brutalitat de la guerra, eufemisme que Putin ha reciclat, cuirassant-lo penalment perquè ningú no gosi dir vi al vi.

Però no és sols a les guerres que es desgavella el llenguatge. En el dia a dia l’enginyeria lingüística s’aplica a optimitzar els significats manipulant els significants. Les empreses “deixen anar” els treballadors en lloc d’acomiadar-los; algú està “entre feines” o “considerant les opcions” per comptes de no tenir-ne; “econòmicament desavantatjat” fa que un pobre sembli menys pelat, i “enginyer de sanitat” pareix ennoblir un escarràs de la neteja. Si bé molts eufemismes tecnifiquen conceptes ordinaris a fi d’esmenar-ne la connotació, n’hi ha de maleïts i sepultats sota la censura. Avui als Estats Units la paraula negro (un préstec lingüístic de l’espanyol) equival a transgredir no ja la bona educació sinó tot un tabú. I com tota violació d’un tabú, vocalitzar aquest mot comporta un càstig fulminant. En anglès Black, la paraula autoritzada, vol dir literalment el mateix, circumstància que revela que la interdicció no afecta l’ordre semàntic sinó un sistema molt delicat de reflexos induïts mitjançant el llenguatge. Per això la gent polida se serveix del circumloqui “la paraula n” per a dir allò que no es pot dir amb totes les lletres. Ara bé, no fa pas tant que el mot interdit era l’habitual –la variant despectiva era nigger– i amb aquest valor referencial es troba a la literatura anterior als anys 60, inclosa la dels escriptors afroamericans, que amb el canvi de marc mental esdevingueren políticament incorrectes i potser arribarà un dia que seran expurgats.

Actualment hi ha pocs mots tan tergiversats com “racista”. Tot i que d’origen recent, en pocs anys ha canviat de pell, ha perdut el significat primordial d’adepte a una teoria biològica i ha acabat reduït a un expletiu d’ús habitual en les lluites socials contemporànies. La gent acostuma a emprar-lo a la babalà, no pas com a element d’una anàlisi racional, sinó per a reblar una diferència axiomàtica i fer-ne inviable la resolució. Un exemple entre milers: el març del 2016 el manifest Koiné donava l’alarma per la imminent extinció del català i n’assenyalava les causes, entre més la complicitat de molts immigrants amb l’objectiu espanyol de substituir l’idioma autòcton pel de Castella. Lluís Rabell, portaveu de la coalició Catalunya Sí Que Es Pot al parlament, va sortir al faristol revestit de fúria justiciera i titllà de racista el manifest sense que ningú badés boca. Interpel·lat per Rabell, el president Puigdemont va desembarassar-se de la qüestió relativitzant el valor del manifest. Quan vola la paraula “racista” la majoria acota el cap i aquest ajupiment explica l’eficàcia d’un mot al servei de les ganes de fer mal.

Passa una cosa semblant amb els locatius. Fa temps que critico l’arbitrarietat de fixar –els marxistes en deien “reïficar”– les afinitats polítiques amb un sistema tan primitiu com l’orientació “dreta i esquerra,” que, puix que es necessiten l’una a l’altra com la cara i el clatell, són fàcilment intercanviables. Aquesta categorització palesament reduccionista ve de la ubicació dels diputats a l’Assemblea Nacional francesa durant la revolució. Els reialistes seien a la dreta del president i els revolucionaris a l’esquerra. D’ençà de llavors les doctrines han canviat i la distribució parlamentària enlloc no és la mateixa. De fet, els papers s’han invertit sovint, els revolucionaris d’ahir esdevenint defensors de l’status quo, i els suposats conservadors posant en marxa vertaderes revolucions. Quan algú vol sembrar el pànic amb l’auge de la dreta, passa per alt que algunes de les grans catàstrofes del segle XX són al compte de l’esquerra, entenent per esquerra totes les formes del socialisme, inclosos els feixisme i el nazisme, cosins germans del “socialisme en un país” de Stalin i Bukharin. A Espanya, falangisme i anarquisme, a part dels colors de la bandera i un sistema de referències similar (l’hostilitat contra la burgesia, la sindicació del treball i la regulació de l’economia), compartien prou principis de “renovació” radical de la societat per a facilitar el transvasament d’afiliats entre les organitzacions respectives. Al capdavall la Falange i la FAI bevien de la mateixa font: la doctrina de Sorel sobre l’ús revolucionari de la violència.

L’ús mecànic d’aquesta terminologia no sols no orienta sobre els objectius i accions de les agrupacions polítiques, sinó que desorienta. Quin referent al món real té l’eslògan “som l’esquerra” del PSOE (talment com si diguessin “som els més guapos”)? Què és actualment la sigla inicial dels republicans sinó la romanalla d’una època debolida? Quins acompliments acrediten l’expressió “extrema esquerra” referida a unes formacions que oscil·len entre el fantasma de la utopia, la fascinació per la reglamentació repressiva i una doctrina econòmica creadora de misèria arreu on s’ha posat en pràctica? Potser una definició útil dels extrems és l’apel·lació a l’exercici de la violència, tant si es tracta de la violència dels fiscals que demanen anys de presó per a un manifestant que desplaça una tanca com si se celebra la que mouen els grups d’oposició quan s’enfronten al “sistema.” Altrament, el recurs al concepte d’extrem és ell mateix extremista quan no és més que una drecera verbal per a defugir el debat sobre qüestions incòmodes.

Aquests dies la taquigrafia verbal ha tornat arran del triomf d’Aliança Catalana a Ripoll, amb els mitjans etiquetant d’extrema dreta la formació de Sílvia Orriols. Com és habitual amb les categories moralitzades, el qualificatiu és una desqualificació més que no pas una descripció. No diu gairebé res sobre el programa de la persona o persones que en són l’objecte ni del context que n’explica l’emergència a l’horitzó polític. En aquest cas, un problema sobre el qual els mitjans acostumen a passar de puntetes fins que els sorprèn perquè no entrava en el guió. És evident que el problema no és la victòria electoral d’Orriols, sinó la situació que l’ha ajudada a guanyar l’alcaldia, sempre que no es pretengui batejar també d’extrema dreta la majoria de la gent de Ripoll. Perquè si la solució és un cordó sanitari per a neutralitzar els representants elegits, em temo que caldran molts metres de corda per a aïllar la gent.

Per a debatre racionalment un bon principi és posar-se d’acord en el significat de les paraules. Per extrema dreta acostumava a entendre’s l’organització política de l’autoritarisme amb una clara propensió a la violència. No és una definició gaire precisa, però diria que ha estat la més corrent. Aquesta definició tant serveix per al règim de Pinochet, la Junta argentina, Fuerza Nueva, els Proud Boys de Trump i els “proud nois i noies” de Santiago Abascal, com per als khmers roigs, els sandinistes, el règim de Saddam Hussein i els actuals règims de Putin, Ebraim Raisi, Xi Jinping i Kim Jong-un, entre més. Es miri per on es miri, Sílvia Orriols i Aliança Catalana no tenen res a veure amb cap doctrinari autòcrata ni hi ha cap evidència que promoguin la violència. Al contrari, la campanya electoral l’han centrada en valors clàssics del liberalisme com ara promoure la reindustrialització del país amb una política favorable a la inversió i la productivitat, la seguretat i el control de la immigració. Una tríada de sentit comú per a qualsevol societat constituïda i estable. Si hom segueix les seves intervencions als plens de l’Ajuntament de Ripoll, hi troba interpel·lacions al consistori per inconsistències en el reglament i deixadesa en l’aplicació, com també alarma per la inseguretat arran de la conducta d’una part del col·lectiu d’immigrants de cultura islàmica. Aquesta és, doncs, l’esca del pecat: donar l’alarma arran d’un fenomen d’abast europeu i de singularitat catalana dins l’estat espanyol, davant del qual els partits de l’arc parlamentari català i els mitjans de comunicació han optat pel silenci o l’anatema sobre qui en posi en qüestió la bondat. Però això vol dir, simplement, que la paraula “extrema dreta” ha mutat a un significat aliè al tradicional de la paraula. I, com sempre en política, no és ociós preguntar-se qui prodet?

Regular la immigració és incumbència de les societats democràtiques i una de les raons de ser de les fronteres. La idea d’eliminar-les és una atzagaiada d’intel·lectuals enfilats en el miratge d’una pau molt llarga i una bonança econòmica sense precedents. Als Estats Units, el control de la immigració preocupa igualment els demòcrates i els republicans; sols difereixen en la manera d’abordar el problema. Ningú amb dos dits de front no qualificaria d’extrema dreta la preocupació per un fenomen amb un gran potencial desestabilitzador. I encara cal tenir en compte que la immigració irregular als Estats Units no presenta el desafiament que impliquen l’extensió i empoderament de l’Islam a Europa. Negar-se a abordar-ne les conseqüències a Catalunya sense mitjans ni voluntat institucional per a integrar una immigració culturalment refractària és suïcida. És no voler aprendre de l’experiència de països que, tot i disposar de mitjans, d’institucions pròpies de govern i de majories autòctones, han estat incapaços d’incorporar a la cultura general els nuclis d’immigració islàmica fins i tot en segona i tercera generació. No sols no han estat capaços d’integrar-los; ni tan sols són capaços de protegir els apòstates, com Ayaan Hirsi Ali, o els crítics com Salman Rushdie i una llarga llista de víctimes d’una cultura que massa sovint escampa el terror per una dignitat mal entesa. A Catalunya els polítics i els mitjans amaguen el cap sota l’ala davant el degoteig d’aquesta mena d’esdeveniments. Valgui com a exemple d’encongiment l’esbatussada pel gag de la Mare de Déu del Rocío al Polònia. Quan algú va criticar-lo per irreverent amb una icona catòlica però curós de no ofendre religions més venjatives, el productor Toni Soler en va emetre un altre amb un personatge que representava un musulmà. La hipocresia era doncs servida. Tothom podia veure la diferència entre fer befa d’un creient anònim i dessacralitzar una imatge reverida. En vista del que va passar amb les caricatures de Mahoma al diari danès Jyllands-Posten i a Charlie Hebdo, Soler es guardà molt de repetir la broma, atrinxerant-se darrere l’equivalent d’un senyor que tornés de missa d’onze amb el tortell a la mà.

Matar el missatger no resol els problemes. Negar-los encara menys. Així com la passivitat de Companys davant l’onada anarquista facilità la victòria de Franco –donant arguments als qui s’oposaven a aixecar l’embargament d’armes–, l’apatia davant el creixement de l’Islam a Catalunya i l’obstrucció de mesures per a limitar-ne l’abast i canalitzar-lo democràticament acabarà portant Vox al poder com a solució d’urgència. Sols que, com altres vegades, el remei s’aplicarà en clau espanyola i pot ser pitjor que la malaltia.