El pont aeri São Tomé-Biafra, naixement del moviment humanitari

Fa cinquanta anys de la fi de la guerra de Biafra (1967-1970). En parlava fa unes quantes setmanes. Va ser un dels moments clau del segle XX. Una guerra genocida, un gran desastre humanitari. Nigèria i els seus aliats principals, Gran Bretanya, l’URSS i els EUA, van sotmetre els biafresos a un blocatge total que causà fam, malalties i més d’un milió i mig de morts.

Segons l’Unicef, l’agost del 1968, la guerra afectava 14 milions de persones, 9 dels quals necessitaven aliments rics en proteïnes; 1,9 eren menors de cinc anys i 4,5 s’havien desplaçat. S’estimava, també, amb variacions segons les fonts, que cada dia morien 3.000 nens i dones embarassades o en període d’alletament.

Aquell drama va fer néixer, per reacció, SOS Biafra, la mostra més important de solidaritat internacional després de la Segona Guerra Mundial. En contra del blocatge imposat per les grans potències, metges, voluntaris, militants humanitaris i organitzacions religioses van saltar-se les lleis, arriscant-ho tot, per ajudar el poble de Biafra. Un grapat de metges va penetrar al territori assetjat. Des de Libreville, al principi, i, sobretot, des de São Tomé, rebien via aèria medicines i productes de primera necessitat. Allò va ser l’embrió de Metges sense Fronteres, fundada un any després del conflicte per un d’aquells metges, Bernard Kouchner. Era la primera ONG internacional que exercia el dret de defensar les poblacions amb dificultats, independentment de la voluntat dels estats.

Una peça clau de tot aquell important moviment de solidaritat va ser el pont aeri de São Tomé, que trencà el blocatge volant de nit, sota foc enemic, per aterrar a Biafra, gairebé a les fosques, descarregar-hi aliments, medicaments, llet i, segons que sembla, fins i tot armes i munició. Un esforç titànic, d’alt risc, que deixà moltíssimes víctimes, també, entre els voluntaris i aventurers de tota mena que s’hi arriscaren. Hi va haver diversos ponts aeris, però el més efectiu va ser el de São Tomé, impulsat per la Joint Churches Aid (JCA), una amalgama que aplegava organitzacions catòliques, protestants, Cáritas i una trentena d’associacions internacionals humanitàries. També n’hi havia de jueves, que hi van tenir un paper important a l’hora de captar finançament.

La JCA va reunir una flota de quaranta-sis aeronaus que, entre l’agost del 1968 i el gener del 1970, van fer 5314 vols, enviant 69.000 tones d’ajuda. Van salvar centenars de milers de vides, però també van perdre molts aparells i quaranta-tres tripulants. Havien de volar per damunt del foc enemic que els castigava a mort per haver trencat el blocatge. La illeta de São Tomé esdevingué una plataforma d’ajuda que acollí voluntaris, religiosos, metges, infermeres, pilots i mecànics que convivien amb mercenaris, traficants d’armes, espies, prostitutes, agents secrets, fantasmes i estafadors de tot pelatge i condició. Tota guerra és un negoci i en genera molts més. Especialment aquella, car el delta del Níger, al sud, era immensament ric en petroli.

A Biafra ja no hi ha rastre ni memòria física de la guerra. Nigèria s’ha encarregat d’esborrar-ne les traces. En canvi, a l’aeroport de São Tomé resten vestigis del pont aeri: dos avions Lockheed SuperConstellation L1049H. D’ençà de l’any 2007, el geògraf català Xavier Muñoz-Torrent, i l’Associació Caué-Amics de São Tomé e Príncipe, investiga el tema i intenta convèncer el món per preservar aquell espai de memòria contra l’horror de la guerra i com a homenatge als pioners del moviment humanitari internacional.

Un geògraf català, dos SuperConstellation i una reivindicació històrica

Xavier Muñoz-Torent estudiava quart de Geografia quan va tenir l’oportunitat de fer el seu primer viatge a l’illa de São Tomé. Era l’estiu del 1986. Formava part d’una expedició de treball científic de vint-i-dos joves de la Secció de Petits Països i Territoris del CIDOB, dirigida per Lluís Mallart i Casamajor.

Era negra nit, i en acostar-se l’avió a l’aeroport, de sobte, es van encendre tots els reflectors. La primera visió fou la d’uns avions abandonats en un extrem de la pista que semblaven ferralla. Els dies successius comprovaria que la immersió en aquell país i aquell paisatge li canviaria radicalment els patrons de comprendre el món. Va tenir un ‘xoc paisatgístic’, defineix ell. Els seus companys de viatge asseguren que en aquelles nits xafogoses del tròpic, en somnis, deia: ‘He perdut la meva percepció geogràfica!’

«Va ser allà a São Tomé, amb quasi vint-i-quatre anys, que, per primera vegada, vaig tenir veritable consciència de la meva professió i també de la meva persona i de què podia oferir en el futur», ha escrit Xavier Muñoz.

En aquell viatge, a més de l’estudi geogràfic que els havia portat fins allà, va fer algunes fotos dels avions de l’aeroport. Hi havia dos Lockheed SuperConstellation L-1049H, trossos d’un Douglass DC-6 i els cossos –que no les ales– de tres caces Fouga Magister de fabricació francesa. Potser algú havia sabotat l’arribada de les ales. La CIA? L’MI-6? Tots eren en un estat d’abandó extrem, gairebé reduïts a ferralla, per efectes del clima, i la curiositat i expansions humanes. Els africans són els reis del reciclatge. I de l’amor furtiu. Però un detall li va cridar la curiositat. A les carcasses hi havia molts impactes de bala. Allò el va motivar a investigar-ne la història.

En anys posteriors va entrar en contacte amb tothom del món que en podia tenir informació. Dels Lockheed Constellation and Super Constellation Survivors, associació de fans d’aquells avions, fins a historiadors, periodistes, protagonistes, testimonis històrics i autoritats de l’illa. Es tractava de l’únic vestigi existent del pont aeri humanitari que enviava ajuda a Biafra. El tema era apassionant i calia estudiar-lo, divulgar-lo, dignificar-lo, pensà Muñoz, que, en pocs anys, es convertí en un dels màxims experts en aquella gran epopeia del moviment de solidaritat humanitària internacional.

L’any 2000, quan Muñoz va tornar a São Tomé, es va trobar que els avions s’havien convertit en un bar-restaurant-discoteca, anomenat As asas do avião, el propietari del qual, David de Mata, un antic treballador de l’aeroport, esdevindria fidel i entusiasta defensor de la campanya de reconeixement històric São Tomé x Biafra. 40è Aniversari del Conflicte de Biafra i del Pont Aeri Humanitari des de São Tomé, organitzada dins les activitats de l’Associació Caué-Amics de São Tomé e Príncipe de Barcelona.

Mentre funcionava la campanya i ells feien conferències, reunions i articles, l’emprenedor David de Mata va posar en pràctica algunes idees pròpies per a millorar les runes, com ara fer un restaurant de luxe en un avió. O habilitar l’altra carcassa amb compartiments per a trobades íntimes de parelles improvisades allà mateix, a la seva discoteca, o d’amants furtius de més recorregut. Fins i tot, cap al 2008 la instal·lació va rebre un atac nocturn. Sembla que podien ser nigerians que volien cremar els avions i liquidar el projecte. Mai no s’ha sabut del cert.

Si hi ha res evident és que Nigèria ha esborrat tota traça de la guerra de Biafra al seu país, que té un pes molt gran a la regió i gens d’interès que ningú dignifiqui la història de Biafra fora de les seves fronteres.

L’associació recollí més de cent signatures que es portaren a la ministra de Cultura l’any 2007, Fàtima I. de S.Almeida. ‘Cal trobar finançament’, els va dir ella. I fins avui. De llavors ençà, l’Associació Caué ha continuat recollint adhesions, però el projecte de preservació i monumentalització dels avions encara no ha assolit l’impuls suficient. Els avions, encara hi són, això sí. David de Mata va deixar la restauració per a la banca. I actualment el bar-discoteca es manté obert a les mans d’uns altres propietaris.

Tot esperant que el seu somni es faci un dia realitat, Xavier Muñoz i l’Associació Caué han continuat investigant i recopilant-ne informació històrica.

Els herois i aventurers del Pont-Aeri São Tomé-Biafra

La Creu Roja tenia un paper polèmic, excessivament neutral i en favor de la negociació, que va ser criticat pels metges i el personal més motivat a causa del desastre de la guerra. El blocatge era implacable i les notícies i les imatges que arribaven sobre el patiment dels biafresos eren aterridores. La diplomàcia era inútil i l’ajuda humanitària es podria als magatzems. Uns metges francesos de la Creu Roja sobre el terreny reaccionaren contra la passivitat de la institució. Fou l’embrió de Metges sense Fronteres.

D’entrada, la base de les ONG era a la Guinea Equatorial espanyola, a Santa Isabel, avui Malabo, molt més a prop de Biafra. Però en proclamar-se la independència de la colònia, el 1968, el president Francisco Macías, tement la reacció de Nigèria, les convidà a plegar veles i marxar. El nou destí fou São Tomé, que es convertí en la plataforma d’ajuda i centre de tots els negocis de la guerra. Portugal es resistia a donar la independència a les seves colònies, i trobà en la nova situació una bona oportunitat de negoci. El governador Silva Sebastiao es feia fotos somrient i ajudant tothom, però Portugal no va perdonar a la JCA el pagament de cap dret ni taxa per l’ús de l’aeroport i les instal·lacions de l’illa.

A l’origen del pont aeri hi ha personatges de novel·la. Capellans com el coratjós pare Byrne, cap de la logística catòlica a la JCA o el meticulós pastor Morellup, director de l’operatiu aeri de l’illa, que es barrejaven amb personatges peculiars com el comte Carl Gustaf Von Rosen, un aviador temerari que va ser el primer a trencar el setge de Biafra i engegà el pont aeri. Com que no podia parar quiet, aviat esdevindria un as de l’aviació biafresa, atacant amb petites avionetes l’exèrcit nigerià, la qual cosa originà contraatacs i un bon grapat de baixes. Es van perdre molts aparells i va haver-hi quaranta-tres morts. Vint van ser enterrats al peu d’una capella a prop de l’aeròdrom d’Uli, on aterraven els avions de nit. Acabada la guerra, les autoritats nigerianes van enderrocar i explanar el recinte, esborrant a consciència tot rastre d’aquella història.

Xavier Muñoz va localitzar i entrevistar el pilot danès Axel Duch, que fou el cap d’operacions del pont aeri després del comte Von Rosen. Entre més, li explicà:

‘Von Rosen va ser acomiadat. Va dir “tornaran a saber de mi aviat”. Més tard es va involucrar en una operació militar en el bàndol biafrès emprant petits avions d’acadèmia. Algunes d’aquestes accions van tenir èxit, malgrat ser escassament planejades, atacant vaixells i persones innocents. Una vegada quasi fan caure un avió civil. La premsa sueca ho va batejar com ‘la guerra de vacances de Von Rosen’… El seu pitjor problema era ell mateix, obsessionat a fer-se famós. Al començament insistí a establir una via aèria secreta per a proveir d’armes Biafra, sota la cobertura del pont aeri. Tanmateix, cap funció militar era pròpia del seu càrrec de cap d’operacions d’un dispositiu d’ajuda humanitària. Sabíem que els biafresos necessitaven armes, però fornir-los-en no era el nostre objectiu. I Von Rosen era poc fiable. Sovint es referia a Hermann Goering, el mariscal de Hitler, com ‘el meu oncle’: la seva tia havia estat casada amb aquell pocavergonya. Quan jo en vaig assumir el comandament, l’operatiu de vol era molt descuidat i aquella va ser una de les raons per a acomiadar-lo.’

Sobre la sospita que els avions també havien transportat armes a Biafra, Axel Duch responia a Muñoz: ‘Von Rosen va arribar a São Tomé a bord d’un avió de la Transair, un Constellation de Wharton que havia desembarcat un lot de municions. Els pilots de la JCA van refusar de volar a Biafra i després d’una agra discussió, tots –excepte jo– van decidir que la munició hi aniria en un dels aparells. Això ho va fer la tripulació de l’avió de Transair, acabada d’arribar. Una altra vegada, unes altres armes es van enviar a Biafra, a esquenes meves. Aquests en són els dos únics casos.’

Val a dir que el tal Wharton era un perla. És un dels personatges ben retratats per Frederick Forsyth a Génesis de una leyenda africana: la historia de Biafra. Era un traficant d’armes nord-americà que volava de Lisbona a l’aeroport d’Uli a descarregar-hi armes i munició. Ell era l’únic que tenia les claus per a identificar-se i perquè l’aeroport el deixés aterrar. Sense aquelles claus, no hi havia possibilitat de fer res. Un més dels peculiars personatges d’aquesta història.

I, de sorpresa, un dia, començà el salvament de nens

La nit era l’aliada principal dels pilots de la JCA, que alguns han batejat per la Jesus Christ Airlines, per la presència notable de congregacions catòliques i protestants. Al costat, és clar, de cracs com Von Rosen o Wharton, sense els quals els capellans no se n’haurien sortit mai.

‘Els vols es feien de nit, en una comitiva cronometrada. Un avió rere l’altre cada quinze minuts. Els avions s’enlairaven cap a les 5 de la tarda, de manera que, en arribar al continent, ja era nit serrada. Feien el viatge a les fosques sobre el continent. L’aeròdrom d’Uli només obria els llums quan rebia les indicacions d’aproximació. L’avió aterrava, el descarregaven i marxava de tornada. La flota de la JCA podia arribar a fer a tres viatges en una nit, car el trajecte total es cobria en dues hores’, m’explica Xavier Muñoz.

Una nit, quan ja havien descarregat menjar i medicines a Uli i l’avió es disposava a enlairar-se per tornar, els van començar a portar nens despullats i els deixaven a les seves mans. Sorgien de la foscor, de sobte, com fantasmes. Havien desafiat els bombardaments i els franctiradors per intentar salvar les criatures. Els pilots els van fer entrar a l’avió, estirats a terra com es podia i coberts amb sacs i el que podien perquè els ‘Connies’ volaven a molta altitud i allà dalt glaçava. En el primer vol anaven uns vint nens i nenes, després van ser vint-i-tres, i més a cada vol, fins al desembre del 1969, pocs dies abans de la caiguda de l’aeroport d’Uli i de la fi de la guerra. La JCA va habilitar la Quinta de Santo Antonio per a allotjar els nens i que es recuperessin.

A São Tomé hi havia record de l’estada dels nens biafresos i del pont aeri humanitari. És clar, els nens pobres locals s’espavilaven prou bé, també, per obtenir un pot de llet o de farina dels magatzems de l’ajuda humanitària. Un cop acabada la guerra, els nens de Biafra van ser repatriats amb les seves famílies. Uns altres van anar a parar a Irlanda o Dinamarca, països d’origen de les organitzacions cristianes que els havien ajudat.

Però durant molts anys no hi havia ni xifres, ni noms, ni referències. Només records, com el de la monja Angelina de Almeida, de les Filles de la Caritat Canossianes. Xavier Muñoz la va localitzar el 2011: ‘Els nens arribaven a les portes de la mort, alguns no s’aguantaven drets, mai no havia vist unes criatures petites tan desnodrides. Ens vam organitzar com vam poder’, li va explicar. Els van assistir mèdicament, els van alimentar i els donaren l’amor familiar que havien perdut. Sor Angelina recordava que a l’hora de marxar no volien anar-se’n, ploraven, i elles també.

Dos anys després, el 2013, l’Arquivo Histórico de São Tomé e Príncipe, en col·laboració amb la Fundació Mario Soares, van començar a digitalitzar documents i van aparèixer les caixes dels nens. Xavier Muñoz va poder consultar-les, hi havia 249 fitxes dels nens refugiats que havien arribat de Biafra amb els Superconstellation. La troballa treia de l’anonimat aquelles víctimes infantils de la guerra. Cada fitxa, amb foto, havia registrat en arribar totes les dades possibles de la criatura: nom, cognoms, noms dels pares (si se sabia), edat, i allò que podien. Però la col·lecció no estava sencera, com li van confirmar alguns d’aquells nens, ja grans, que vivien a Irlanda. Segons ell, hi faltarien aproximadament unes 200 fitxes més.

El president de Biafra, el darrer passatger del Pont Aeri

En tots aquests anys Xavier Muñoz no ha parat d’investigar ni d’atendre i col·laborar amb gent d’arreu del món que s’hi han interessat. Gràcies al ministre de Defensa i bon amic seu, el coronel Oscar Aguiar Sousa, han identificat els bars on es trobaven els aviadors, els mecànics i més gent vinculada al pont aeri: el Bar Young, el Cafè Baía i el Bar Henriques o bé els barracons on s’allotjaven els nens refugiats.

Amb Ndaeyo Uko, professor de periodisme a la Monash University (Melbourne, Austràlia), van aconseguir de localitzar i entrevistar José Aragão, l’home que durant la guerra de Biafra es dedicava a cobrar les taxes aeroportuàries. Ell els va explicar que en aquella època a São Tomé hi havia molt secretisme sobre aquella guerra, que la gent en sabia molt poc, que es considerava ‘cosa de blancs’. Fins i tot avui encara hi ha molt desconeixement entre la població.

Tanmateix, com qui no vol la cosa, el senyor Aragão els va donar una primícia per a la Història. El president de Biafra Odumegwu Ojukwu, quan s’exilià, va volar fins a São Tomé. José Aragão li va segellar el passaport. Anava vestit amb una camisa de quadres i pantalons texans. Hi passà una nit abans de ser acollit com a refugiat a la Costa d’Ivori.