24.10.2019 - 21:50
|
Actualització: 25.10.2019 - 09:37
Avui oferim als lectors de VilaWeb una llarga entrevista d’Andreu Barnils a la consellera Clara Ponsatí. Cal llegir-la amb calma perquè hi diu coses serioses. Com sempre, vaja.
Clara Ponsatí va entrar al govern de Catalunya el darrer minut abans del referèndum, com aquell qui diu, i després s’ha trobat amb un exili que dura molt més que no va durar el seu pas pel Departament d’Educació. Però des del primer moment la seua actuació ha tingut un impacte nítid i la seua imatge s’ha distanciat de la de la majoria dels polítics del país, amb els quals no crec que ningú la puga confondre.
És cert que ella també se n’ha ocupat, d’això, i molt. Ara viu a Escòcia, on treballa de professora a Saint Andrews, però aquesta recuperació de la seua vida personal i de la seua carrera acadèmica l’ha feta sense perdre mai el contacte i el compromís amb la lluita per la independència de Catalunya. Sense renegar de res ni abandonar res. No ha deixat el seu lloc al Consell per la República i fins i tot es va integrar en la candidatura europea del president Puigdemont. De fet, ha d’obtenir el càrrec d’eurodiputada després del Brexit. Com tothom sap, a més, a Escòcia és tota una figura nacional.
Però per damunt de tot Ponsatí és una bona analista, potser per deformació professional. I a l’entrevista que oferim avui enfoca amb molta precisió el moment polític que vivim. És coneguda pel fet de parlar sempre clar; tothom recorda per exemple la seua famosa explicació sobre allò que en va dir ‘el farol’ del 2017. Ara continua incisiva i es demana: ‘Per què ens hem de conformar que el lideratge polític sempre adormi i mai no lideri?’ És una gran pregunta, segurament la pregunta clau que tots ens hauríem de fer avui. O afirma: ‘El comportament que han tingut els Mossos ha estat molt lamentable. Estan totalment a les ordres del Ministerio del Interior.’ Afirmació que rebla sense manies: ‘Si són els caps, en Buch o uns altres, ja no hi entro. Ells sabran.’ I sobretot no es fa il·lusions ni contribueix a crear-ne respecte d’allò que es pot fer des de la somorta i endropida política institucional catalana: ‘El govern autonòmic com a principal protagonista de la transició catalana cap a la República, de moment el dono per perdut.’ Clar i ras. I ‘el parlament s’ha doblegat a l’autoritat espanyola’. La seua anàlisi, la duu a passar la responsabilitat de tirar endavant cap a la independència i la República al carrer, com tanta gent creu que passarà i com segurament acabarà passant. I per això, precisament, lluny d’amollar quatre opinions buides, va posar fil a l’agulla i va proposar aquests tres punts de la revolta catalana que ara els partits i el Consell semblen voler potinejar. Tres punts que la cosmopolita Ponsatí capta des d’Hong Kong, ben lluny de la provinciana melé política catalana, i que jo estic convençut que podrien ser la clau d’una ofensiva reeixida ara mateix.
Tanmateix, deixeu-me dir que en un moment com l’actual, amb la seua actitud crítica i directa i al mateix temps el seu compromís indubtable, crec que Clara Ponsatí és sobretot un exemple vital per a tots. Perquè és capaç de combinar la crítica més dura i directa amb la lleialtat indiscutible al projecte de país i perquè, a partir de la seua ferotge i treballada independència personal, també és capaç de posar-se al lloc on siga necessària sense deixar de dir les coses pel seu nom, sense sotmetre’s a res ni rebre ordres. I això, en aquest món, en aquest país concret i en aquest temps fa de la consellera un referent notable, al costat d’aquest gran referent que són ja i ho seran cada dia més els nostres joves, els nostres xiquets.
PS. Quan començava a fer de periodista, un dels meus grans mestres em va dir: ‘Tu escrius el que pots, però pensa sempre que la gent llegeix el que vol.’ No ho he oblidat mai, això. Ahir vaig rebre alguns comentaris de gent molesta, que opinava que en el meu editorial dubtava de l’independentisme de l’ANC. No era així, però per si de cas no em costa gens d’aclarir-ho. No tinc cap dubte que l’objectiu de l’ANC dissabte és enfilar el camí de la independència. Els meus dubtes, tots, són al govern i al parlament.
