16.01.2023 - 21:40
|
Actualització: 16.01.2023 - 21:59
Quan el govern espanyol d’Adolfo Suárez va idear la maniobra Tarradellas no tot va ser pur oportunisme polític. Després d’un llarguíssim exili, el president havia de tornar a Catalunya com una alternativa certament brillant per a frenar la potència electoral demostrada pel PSUC i el PSC. Amb això Suárez pretenia que el president fos un instrument més en mans de la política espanyola, malgrat que el vell polític encarnava plenament no solament la legalitat catalana anterior al colp d’estat de Franco sinó fins i tot la legalitat de la república proclamada el 1931.
Les negociacions van ser molt tenses, segons els relats que s’han fet públics, i aviat es va veure que el govern espanyol hi posava una condició absolutament indispensable: abans de tornar a Barcelona, el president dels catalans havia de fer parada a Madrid. Arribaria a Barcelona des de Madrid i no des de França. Tarradellas no va veure-hi cap gran inconvenient, però aquests gest no tenia res d’innocu.
Finalment, el 20 d’octubre del 1977 el president Tarradellas, procedent de l’estat francès, va arribar a Madrid, on va ser rebut pel president Suárez, els presidents de les corts i del Tribunal Suprem i, finalment, el dia 22, per Juan Carlos. No arribà a Barcelona fins el dia 23, quan ja havia quedat clar que el seu retorn era una concessió del poder real de l’estat, de Madrid. Fent-lo passar per la capital espanyola es desarticulava el gest de sobirania que hauria estat el retorn directe a Catalunya. Perquè amb aquell gest es volia significar, i significava de fet, que Tarradellas no tornava com el president dels catalans elegit democràticament pel parlament a l’exili el 16 d’agost de 1954, sinó que tornava com a president nomenat per un reial decret espanyol. Era la mateixa persona, però ja no era el mateix president, ni el seu retorn tenia el mateix significat.
Tarradellas, de fet, hauria pogut precipitar aquest retorn. Si s’hagués presentat a Barcelona, què hauria fet el govern espanyol? Detenir-lo? Empresonar-lo? En l’ambient d’aquell moment no hauria hagut estat cap bona idea. No sabrem mai si va ser conscient d’allò que el seu gest representava de submissió, en definitiva. Però els fets són els fets i ja són passat.
Dècades després la història s’ha repetit –nosaltres no tenim memòria, però Espanya sí. Entre els exiliats del 2017, primer va ser Meritxell Serret i després Anna Gabriel, que en el retorn de l’exili van passar per Madrid i, com a primer pas, van acatar el poder espanyol. Però per sort, i remarcant fins a qui punt el país ha avançat en consciència, coherència i decisió, ara ja sabem que uns altres no ho faran, això.
Ahir Clara Ponsatí no solament va deixar clar que no pensava presentar-se davant les autoritats espanyoles, sinó que els va formular un atac en contra en tota regla. L’advocat de l’eurodiputada, Gonzalo Boye, ha demanat al jutge Pablo Llarena que deixe sense efecte l’ordre de detenció que encara hi ha a l’estat espanyol contra Ponsatí i l’ha avisat que, si la fes detenir, seria il·legal. I també ahir a la vesprada, en aquesta entrevista amb VilaWeb, Lluís Puig va deixar clar que descartava de totes passades de comparèixer davant el Tribunal Suprem espanyol quan torne de l’exili.
Ja veurem què passa. No es pot descartar que Espanya intente de detenir-los i els obligue a anar a Madrid contra la seua voluntat. Però, novament, com en el cas de Tarradellas: què passarà si, en coherència amb el seu gest, es neguen a reconèixer el tribunal? Els tancaran, amb totes les conseqüències que podria tenir, no tan sols a Catalunya i a Espanya sinó al conjunt de la Unió Europea? Clara Ponsatí és eurodiputada i té immunitat. Encara més: nosaltres, els ciutadans del carrer, deixarem que passe això?
Aquests dies s’insinuen moltes coses que fan pensar que la boira espessa en què hem viscut els darrers anys comença a escampar. Clara Ponsatí –esperem que aviat– i Lluís Puig – més endavant– són a punt de donar una lliçó al país que no serà tampoc innòcua: ja no cauran en la trampa de Tarradellas, i amb això deixaran clar que el Primer d’Octubre i la declaració d’independència han estat un impuls de sobirania, un big bang en les idees i les actituds, que, per damunt de les decepcions passatgeres, és evident que ha canviat la nostra història per sempre.
PS1. De fa mesos, VilaWeb ha començat un projecte de col·laboració amb els principals diaris en línia d’Europa. Fruit d’això hem començat a compartir continguts entre nosaltres. I avui us vull cridar l’atenció sobre aquest article dels nostres col·legues italians de FanPage, que publiquem en català: “Sí, sóc Matteo Messina Denaro”: així han detingut el cap més cercat de la màfia”
PS2. Per continuar la crítica a la cimera franco-espanyola de dijous, des del conjunt del país i no sols des de la Catalunya “espanyola”, avui aportem la veu de Joan-Lluís Lluís: “A Macron li diria que ens demanés perdó”.
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
