11.09.2024 - 21:40
The Washington Post · Lizzie Johnson i Kostiantyn Khudov.
Qui preocupava tothom era el fill, que lluitava al front, però va ser el pare qui va morir primer, destrossat en un atac de míssil a 160 quilòmetres del camp de batalla.
I així, dissabte, mentre començaven els funerals a Poltova, una cèntrica ciutat d’Ucraïna –on cinquanta-vuit persones d’un institut militar van morir en un atac el 3 de setembre–, Oleksandr Horodnitskii es va dirigir al dipòsit de cadàvers per recollir el pare, a qui havia intentat protegir anant a la guerra. Ara tenia cinc dies de permís de la seva brigada d’assalt per processar el dolor i enterrar l’home que l’havia criat.
La seva fúria era un puny tancat. Es va negar a plorar, fins i tot mentre era al costat de la porta oberta darrere l’edifici, esperant rebre el cos del seu pare. “No m’hauria pensat mai que dos míssils arribarien al centre de Poltava”, deia Oleksandr, de trenta-sis anys, sobre un dels atacs més sanguinaris de la guerra. “Ja saps amb qui estic enfadat.”
Al pàrquing, hi havia furgonetes de transport en marxa amb els noms dels morts. El seu fill, d’onze anys, Dmitro, mastegava un caramel amb forma de cigarreta, amb tatuatges temporals als seus braços. Una dona va passar plorant, i el noi va esquivar-li la mirada mentre agafava la mà de la seva mare.
A les nou del matí, van cridar el nom d’Oleksandr.
Va entrar al dipòsit de cadàvers i va mirar dins el taüt on hi havia Petro Horodnitskii. Amb seixanta-sis anys, ja hauria d’estar jubilat, però li agradava la seva feina com a vigilant de seguretat. Havia treballat al campus de l’Institut Militar de Telecomunicacions i Tecnologia de la Informació durant quinze anys. La feina també li aportava diners extres, que enviava als seus tres néts, juntament amb verdures, mel i pomes de la seva granja. A petició seva, feia poc havia plantat sis varietats noves de fruita. Però l’home que hi havia al taüt no era el pare que Oleksandr coneixia. La mort havia arribat violentament. No van poder encabir el seu cos a la roba que havien portat de casa.
La dona d’Oleksandr, Tetiana Horodnitska, va plorar quan el va veure: “Si us plau, digueu-me que no va patir. Si us plau, digueu-me que va morir immediatament.” No volia que el seu fill ho veiés. Va demanar a un treballador que segellés la tapa del taüt abans de carregar-lo a la part posterior d’una furgoneta blanca, que portaria Petro al seu poble. Millor recordar-lo com era, va pensar Oleksandr.
“No hi ha marxa enrere”
Fora de l’església principal de la ciutat, les campanes repicaven. Més de cinc-centes persones envoltaven la capella blanca, on els taüts de sis soldats eren exposats coberts per banderes blaves i grogues i els braços dels familiars. Les tapes –normalment obertes– també eren closes, fet que demostrava el poder destructiu dels míssils. Mocadors de pregària penjaven de les mitja dotzena de creus de fusta, cadascuna amb un nom. L’enginyer de 55 anys. El professor de 52. L’administrador de 50. L’instructor de 30. El cadet de 52. El conductor de 32. Homes vestits de verd militar sostenien fotografies emmarcades de cada rostre. Uns altres s’arrengleraven darrere els taüts, carregant fusells.
Entre el públic, una dona de cinquanta-sis anys –que havia estat de guàrdia durant dies davant el dipòsit de cadàvers amb el cos del seu fill– lluitava per trobar el seu taüt. Portava el mateix vestit llarg i de color verd i la mateixa bossa de plàstic a l’espatlla que dies abans.
Parlant amb un micròfon, Larisa Semeniaha, l’antiga editora del diari local, va descriure l’atac com “la pàgina més difícil de la guerra a la regió”. “Per més difícil que sigui, per més aterridor que sigui, no hi ha marxa enrere per a nosaltres”, va dir. “Perquè, si no, perdrem la nostra llibertat, les nostres vides, i tots els valors pels quals els nostres compatriotes –els combatents d’Ucraïna– han mort.”
Capellans vestits de blanc balancejaven brases plenes d’encens. Les cigales cantaven mentre una brisa passava entre la multitud i donava vida a les banderes, que onejaven damunt els taüts. Les furgonetes esperaven per portar els soldats.
La collita final
A més de trenta quilòmetres de distància –en un poble de camins plens de clots i camps de blat de moro esblanqueïts–, Oleksandr va ajudar a equilibrar el taüt del seu pare sobre quatre cadires de cuina al pati.
Els militars havien ofert de pagar una parcel·la al cementiri per a soldats –Petro no ho era–, però Oleksandr pensava que pertanyia allà, enterrat al mateix lloc que el seu pare, i el seu avi. Els homes de la seva família gairebé tots havien viscut fins a cent anys. Oleksandr esperava el mateix per a Petro, a qui havia vist per última vegada en una excursió de pesca al juliol, encara actiu i ocupat.
“Va començar a fer reformes a casa seva quan jo tenia sis anys”, va dir la seva néta Diana Hlova, estudiant a Kíiv. “Solia fer broma que no les acabaria mai. Malauradament, ha estat així.”
Els veïns es van reunir a l’ombra d’una pomera plena de pomes. Oleksandr no estava segur de qui recolliria la collita enguany. El dia abans, prenent decisions difícils sobre què fer amb la vida que Petro havia deixat enrere, havien sacrificat les seves ovelles. Ja no hi havia ningú per a tenir-ne cura. “Tothom espera la mort al front. Però, malauradament, això va passar a la ciutat”, va dir el sacerdot.
Van cantar i van encendre espelmes primes. Dmitro acaronava un gatet de ratlles taronges. Era més nen que no pas home, encara que ara –amb el seu pare lluitant i el seu avi mort– ell seria l’home de la casa.
Quatre homes van portar el taüt a la part posterior d’un camió agrícola blau, amb mocadors morats nuats als retrovisors per amagar cap reflex. Les seves passes cruixien sobre l’herba seca mentre es dirigien cap al cementiri local. Oleksandr caminava al costat de la seva dona i la consolava. “No m’agrada quan la gent diu que va morir –va dir ella–; va ser assassinat. No servia. Solament era un vigilant de seguretat.”
S’acostaven al cementiri –un lloc que Oleksandr havia visitat poc d’ençà que la seva filla de dues setmanes s’havia mort sobtadament al cotxet tres anys abans. Li agradava d’imaginar-se el seu pare agafant-la, allà on fos que les seves ànimes haguessin anat.
En silenci, llançaven terra a la tomba. Oleksandr pensava en com el seu pare s’havia preocupat tant pel seu paper al front; li havia enviat cafè, cigarrets i, és clar, pomes, per alegrar-li el dia. Ara, ja no hi era. Tot i això, Oleksandr no va plorar. Solament tenia aquell dia. L’endemà al matí, tornaria a la guerra.
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
