Si un sol espectador ho demana

No sabem si el fet marcarà un abans i un després, però ara mateix és un mentrestant ben present: ens referim al debat de caps de llista per Barcelona a les espanyoles, organitzat fa uns dies per La Vanguardia (caps de llista amb quota, perquè hi faltava el Front Republicà). Com va explicar a l’inici el director del diari i moderador, el farien en castellà perquè l’streaming era ‘per a tot Espanya’, i perquè en passarien talls en directe per la Sexta i TVE, encara que –va afegir, naturalment en castellà– si algun candidat ho volia, podia ‘fer ús del català sense cap problema‘. Ho remarco perquè, si no hi havia cap problema, potser no calia cap ‘solució’.

I bé, ja sabeu com va anar, ho matem de seguida: pel que fa a la marquesa de la casa Fuerte (PP) i Arrimadas (Cs) no hi havia dilema: a elles tant se’ls en refot si el debat és a Valladolid, com al Círculo Ecuestre, com a TV3, que el seu idioma és irrenunciable, però entre els nascuts a Catalunya, només Borràs (JxCat) va ‘fer ús’ de la llengua pròpia del país. Tant Batet (PSC-PSOE), com Rufián (ERC), com Asens (ECP) van deixar-la córrer a la primera, contribuint a reforçar la visió hispanocèntrica que el català és un caprici domèstic, si no allò tan vell que el parlem per molestar: en aquest cas, per molestar aquella audiència espanyola que, un dimecres al vespre, li agafés per veure què proposaven els candidats per Barcelona als seus votants d’allà.

L’endemà, el diari del Conde presumia que un de cada tres seguidors dels seus canals havia vist el debat des de fora de Catalunya. Si suposem que aquest ‘un de cada tres’ no era cap català desplaçat, que ja és suposar, podríem parlar d’una nova variant del clàssic ‘si un sol alumne ho demana’ (el conegut dret d’un sol castellanopensant de canviar l’idioma a tota una aula): en aquest cas, seria el dret d’un espectador d’Espanya sobre dos de Catalunya de veure cinc polítics catalans, una paracaigudista de la Meseta i un moderador de l’Eixample debatent en l’idioma de Felip VI. Visca l’espectacle.

Ho veu així de clar, també, Ada Colau als vídeos de campanya que fa a YouTube. En una xarxa on les llengües minoritzades ho tenen més que pelut per a fer-se un lloc, l’alcaldessa influencer ha optat per influir a favor d’una llengua dominant, la castellana, per sobre de la minoritzada que fa servir a l’ajuntament. Com amb el debat de La Vanguardia, el pretext confessable és que hom vol fer arribar el missatge a no sé qui de no sé on, cosa que en aquest cas, tractant-se de vídeos editats, quedaria resolt amb uns universalíssims subtítols. Més impopular és reconèixer que el català, aquesta mena de lladruc emprenyador de quatre barretinaires, fereix la sensibilitat dels potencials votants catalanòfobs, que cada vegada són més i ja se sap com les gasten, mentre que als catalanopensants, que estan històricament avesats al menysteniment i són de goma, ja no els vindrà d’aquí. ‘L’amor guanya l’odi’, esmenta Colau en l’últim vídeo, arran de la mani anti-Vox, i s’afanya a traduir-ho per als ciutadans del món: ‘El amor gana al odio’. Doncs no ho sé jo, benvolguda alcaldessa, no ho sé jo.

Al final, entre allò que es diu i allò que no es pot dir, el missatge més clar que donen els polítics catalans –per a les Espanyes i més enllà– és que la llengua pròpia del seu país és negligible, substituïble, inútil quan es tracta de comunicar ‘de veritat’, que vol dir comunicar per a un oient ‘universal’. Després de quaranta anys autotraduint-se per als periodistes de fora –’¿lo puede repetir en castellano?’–, de fer-los la feina a les cadenes estatals, d’amagar la llengua a l’espectador a qui és estranya, no fos cas que l’arribés a entendre mai, potser aquest era el pas que tocava ara: ‘actuar’ directament en castellà per a qui no vol sentir el català ni en pintura. Que polítics que es tenen per catalanistes autèntics ‘actuïn’ per a TV1, per a la Sexta i per als ‘amigos de YouTube’ pensant en audiències més enllà del seu minúscul univers de votants catalans. Com fan els instagramers, com fan els youtubers, despoblant el panorama influencer de referents en català.

Aquesta manera d’exercir la comunicació, a l’era dels memes i els virals, promet arrasar totes les llengües sense estat. En un temps accelerat i amb la contribució activa dels mateixos parlants, no caldrà que passin segles: és ara, que la llengua necessita els polítics, més que abans. Per tot això ens demanàvem al començament si hi hauria un abans i un després, del fet que un diari català fes debatre els candidats per Barcelona pensant en un espectador de Matalascañas, o de Buenos Aires. O, hi podríem afegir, que un Évole munti un cara a cara entre Colau i Valls, que té més sentit pensant en un govern Ps/Cs-PSOE que cap interès per l’alcaldia a la qual es presenten. Ja sento les rèpliques: oh, és que són mitjans privats, poden fer el que els doni la gana. I, de nou, mirem el dit i no la lluna, perquè els nostres polítics són públics, que els paguem naltros, i per a negligir el català per sistema, volgudament, a les primeres de canvi, a Catalunya ja tenim Ciutadans.