03.09.2023 - 21:40
Alguna raó de caràcter social hi deu haver que Don Juan Tenorio sigui una creació espanyola. El doctor Gregorio Marañón assegurava haver conegut un grapat de tenòrios a la vida real. De fatxendes n’hi ha arreu, però en una societat feta de vanitat i aparença troben el terreny adobat.
La carrera literària de Don Juan comença amb la tragicomèdia atribuïda a Tirso de Molina i de seguida salta a Itàlia, però la versió més celebrada i la més intel·ligent és la de Molière, qui d’un vulgar correlestotes en féu un personatge de comèdia. El seu Don Juan és un virtuós de la retòrica, un raisonneur avesat a seduir amb paraules més que no pas un llibertí en acció. L’abusador de Molière és la primera encarnació moderna del mite. Al seu costat, el de Zorrilla, el més popular al món hispànic, és un cursi embafador i un gall de taverna.
A l’engalipador de la política espanyola, Pedro Sánchez, li escau el model de Molière. Com al Don Juan de la cort barroca, a Sánchez no li reca prometre qualsevol cosa, perquè no veu el dia de saldar els deutes contrets. Per a algú que es passa la vida encaixonat en l’instant d’una votació o d’unes eleccions, el termini dels compromisos és evanescent. No concep que el crèdit pugui esgotar-se. Mentrestant, si les seves víctimes no arriben a mille e tre, tanmateix ja són un bon grapat.
Carles Puigdemont, que no ha estat tractat precisament com Monsieur Dimanche, diu que al pacte per la presidència del Congrés no s’hi ha arribat en canvi de promeses sinó de fets. El fet en qüestió és l’entrada de la petició al Consell de la Unió Europea a fi que el català hi esdevingui llengua oficial. Ja hi ha qui ha llançat les campanes al vol, com si el fet fos l’oficialitat i no pas el tràmit de demanar-la. Les dones enganyades per Don Juan també es refien de matrimonis presumptament consumats. Donna Elvira fins i tot reclama el títol d’esposa. No hi fa res, perquè, com diu Sganarelle, el seu amo “és l’esposador del gènere humà”.
Sánchez es casarà tantes vegades com calgui i restarà fadrí. Amb això no vull pas dir que Puigdemont sigui un il·lús o que hagi venut la pell de l’ós abans de caçar-lo. El 19 de setembre se sabrà si la petició entra a l’ordre del dia i el Consell Europeu l’aprova. La formalitat de presentar-la no prejutja la resolució, però el dictamen se sabrà abans de la votació de la presidència del govern espanyol i aquest termini constreny Sánchez a no fer trampes. A favor de l’optimisme hi ha encara que les propostes d’aquests darrers deu anys han estat aprovades pel Consell de la Unió Europea sense excepció, com informava dijous aquest diari. Tanmateix, queda un marge per al dubte. Sánchez podria moure fils per dificultar el consens imprescindible. I en tot cas la inclusió del gallec i el basc juntament amb el català en complica l’admissió en l’oficialitat.
Deixant de banda que ni bascs ni gallecs mai no han emprat el seu capital polític per a obtenir cap redreçament col·lectiu de les minories nacionals, el fet rellevant és que el PSOE addueixi una vegada més el “cafè per a tothom” contra la singularitat catalana, ara a escala internacional. La novetat no és que els catalans paguin les rondes, sinó que al final podria no haver-hi cafè per a ningú. Algú al Consell Europeu podria arquejar les celles davant la proposta d’admetre no una sinó tres llengües regionals d’un mateix estat d’una tirada, obrint la capsa dels trons de les llengües subestatals de tot l’espai comunitari.
S’ha dit que, obligant Sánchez a pagar al comptat, Puigdemont ha estrenat una nova manera de fer política. El valor de l’opinió dependrà evidentment del resultat, que de moment és imprevisible. Però si obrim el diafragma més enllà de la darrera legislatura veurem que el realisme negociador no ha estat excepcional en els mandataris catalans; allò excepcional és la candidesa (o frivolitat?) dels campions de la taula de diàleg. Negociant amb la presidència del govern espanyol, Tarradellas obtingué la restitució pre-constitucional de la Generalitat i Jordi Pujol contrapartides com la participació primer del 15% i després del 33% en l’IRPF. Durant els seus mandats, Pujol mantingué el torcebraç amb el PSOE de la majoria absoluta per la Televisió de Catalunya, que els socialistes estigueren a punt de clausurar. I del pacte del Majestic amb José María Aznar obtingué, a més del 33% de l’IRPF, el 35% de l’IVA i el 40% dels imposts especials, l’eliminació del servei militar obligatori, la supressió de la figura del governador civil i un seguit de transferències competencials. Eren peixos cuejant al cove, concepte devaluat fins al sarcasme, potser perquè la pesca fa temps que s’exhaurí i el peix començà a podrir-se en mans de governs que no saberen administrar les competències.
Així com Don Juan agullona la gelosia de Charlotte i Mathurine per escapolir-se de la promesa que els ha fet separadament, Sánchez possiblement flirteja amb les tres nacionalitats pensant no complir amb cap. Tot plegat, hi ha massa variables. El Consell pot tombar la proposta espanyola, el PNB vendre els seus vots al PP, o el PSOE traçar una ratlla que Puigdemont no vulgui travessar. Al final Puigdemont podria quedar-se sense cobrar, com Sganarelle, però no és fàcil que un home que ha tastat el joc brut de l’estat espanyol, la mala fe d’alts representants de la Unió Europea i la traïció dels socis del propi govern, un home que no és cap giovin principiante, es deixi engalipar per un burlador confirmat.
Són prematures les crítiques dels qui fan rosegons de qualsevol pa si no és mannà del cel. La política no és sols paraules. Puigdemont estava obligat a fer per a desbrossar el camí a uns altres fets. El president a l’exili no és un il·lús i ja deu saber que la petició del Ministeri d’Afers Estrangers al Consell de la Unió Europea no du postil·lat el compromís de mobilitzar la influència de l’estat en favor del català. Si malgrat la incertesa del resultat es pot dir que Puigdemont negocia a la bestreta, cal atribuir-ho a un objectiu menys evident. Si Sánchez no desplega els recursos diplomàtics de l’estat en favor del compromís adquirit, o els desplega per a incomplir-lo, no sols malmetrà la investidura sinó que quedarà com un histrió davant el Consell, que ja no podria tractar l’incompliment d’afer intern espanyol. Que Sánchez és un polític especiós no és cap secret a Espanya, però a Europa seria notícia en plena presidència espanyola del Consell.
Tot apunta que Puigdemont ha decidit de jugar la partida en dos moviments. El primer envit era necessari per a moure peça. El segon descobrirà de quin peu calça el president. Si d’antuvi decideix de blocar la formació de govern amb una exigència no assumible per l’estat, satisfarà els independentistes més impulsius, però el gest s’exhaurirà en ell mateix. Per contra, si empeny la demanda fins al límit constitucional i a l’amnistia pels encausats en relació amb el Primer d’Octubre hi afegeix eliminar del codi penal els agreujants introduïts en la darrera reforma i una llei de referèndums per a les comunitats autònomes, potser es farà blasmar dels herois per persona interposada, però omplirà les sabates d’home d’estat.
I si Sánchez no es pot pagar la investidura i s’estima més temptar la sort en unes noves eleccions, el president a l’exili haurà fet bona la seva paraula de no avantposar l’avantatge personal a l’interès del país. Per negociar productivament cal ser conscient dels límits de cada una de les parts. Això tant val per a Puigdemont com per a Sánchez, car Don Juan voldria ser absolut, però per sobre té un rei i encara més amunt un Déu que, si més no al teatre, acaba reclamant-li els deutes contrets. En la perspectiva del Cel, els deutes sempre se satisfan, però els enzes que, sabent com les gasta Don Juan, li segueixen la veta acaben planyent-se com Sganarelle: “Mes gages! Mes gages! Mes gages!”
